Sexe i gènere, els errors conceptuals i les seves conseqüències

L’anàlisi dels errors és fonamental per abordar qualsevol qüestió en la qual la manca de rigor i la confusió conceptual provoquin situacions problemàtiques. Un dels casos en què es donen aquestes circumstàncies és el referent al sexe i al gènere, en què la manca de rigor conceptual ha ocasionat confusió i conseqüències no desitjables en diversos àmbits, des del mèdic a l’educatiu, amb incidència en les respectives institucions implicades. Cal no oblidar que determinats errors es converteixen en estafes quan transcendeixen l’àmbit conceptual i no es reconeixen, emparant-se en postulats ideològics sense cap fonamentació científica.

En el cas de sexe i gènere els errors conceptuals s’expressen en forma de marcs culturals i ideològics, com poden ser la «perspectiva de gènere», la «teoria queer» o el «món woke». Quan aquestes confusions es plasmen en lleis poden ocasionar situacions que deixen desprotegits els col·lectius vulnerables, especialment nens i adolescents, com és el cas de la «llei trans», coneguda oficialment com a «Llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets LGTBI». Aquesta llei espanyola, aprovada el febrer del 2023, permet l’autodeterminació del gènere a partir dels 16 anys, la qual cosa facilita que les persones autodeterminades «trans» puguin canviar de nom i sexe legalment en el registre civil sense necessitat d’acreditar una condició mèdica o psicològica prèvia.

Quan les confusions es plasmen en lleis poden ocasionar situacions que deixen desprotegits els col·lectius vulnerables, especialment nens i adolescents.

L’objectiu d’aquest article és posar de manifest la confusió conceptual pel que fa als conceptes de sexe i gènere i com afecta lleis que posen en risc col·lectius en situacions d’indefensió. En primer lloc, s’analitzen els errors i les confusions del marc teòric entorn de la «teoria queer» i el «món woke»; en segon lloc, s’aborden les conseqüències en un cas pràctic com és la llei trans; finalment es proposa una sèrie de línies d’acció, partint, d’una banda, de la diferència entre naturalesa i cultura i, de l’altra, de la distinció entre les característiques biològiques del sexe i la seva manifestació sociocultural. Aquestes dues distincions ens permeten trobar l’equilibri entre la biologia i la diversitat sociocultural i ofereixen un marc teòric racional per afrontar els reptes de les societats democràtiques a l’hora de compatibilitzar els drets personals i la diversitat sociocultural.

La distorsió de la biologia

La denominada «teoria queer» cal emmarcar-la en la postmodernitat, un dels signes d’identitat de la qual és el qüestionament de la Il·lustració en aspectes fonamentals com la racionalitat. En relació amb el sexe i el gènere la literatura sobre aquesta temàtica és extensa i diversa, però no hi ha dubte que una de les referències més conegudes és la filòsofa americana Judith P. Butler, que ha desenvolupat la seva teoria en llibres com Deshacer el género (2006) i Cuerpos aislados y lucha política (2015).

Butler sosté que el sexe és un constructe social i que els gèneres, les identitats i les orientacions sexuals no estan marcats per la biologia, sinó que depenen del nostre desig. A partir d’aquestes premisses difícilment es poden fonamentar criteris per distingir les situacions justes de les injustes, ja que tot és subjectiu, relatiu, mancat d’objectivitat. Tampoc l’equitat i la igualtat entre els éssers humans es podrien justificar de manera racional.

Les crítiques a Butler són abundants i des de punts de vista i àmbits diversos. En relació amb la distinció entre sexe i gènere, la Reial Acadèmia Espanyola indica que «sexe» és la condició orgànica, masculina o femenina, dels animals i les plantes i «gènere», en una de les seves accepcions, es defineix com el grup al qual pertanyen els éssers humans de cada sexe, a partir del punt de vista sociocultural.

Des del punt de vista científic, entre les moltes referències que estableixen una distinció clara entre sexe i gènere és rellevant l’article de P. Bhargava, A.P. Arnold, D.A. Bangasser, «Considering sex as a biological variable in basic and clinical studies: An Endocrine Society Scientific Statement», Endocrine Reviews, 2021. Aquests autors assenyalen que «el sexe és una variable biològica important que ha de ser considerada en el disseny i l’anàlisi de la recerca humana i animal». La conclusió és que, així com les diferències de sexe són causades per factors biològics, les diferències de gènere reflecteixen una interacció complexa de factors psicològics, ambientals i culturals, incloent-hi la percepció individual com a home o dona, tant pel mateix individu com per la societat.

Una altra de les crítiques és la de Jerry A. Coyne i Luana S. Maroja (2023) «The Ideological Subversion of Biology» a Skeptical Inquirer. En aquest article qüestionen les declaracions de Claire Ainsworth (2015) «Sex redefined», Nature, en el qual assenyala que «el sexe en humans no és una distribució discreta i binària de mascles i femelles sinó un espectre», cosa que Coyne i Maroja consideren una distorsió política de la biologia. La raó que esgrimeixen és que gairebé tots els humans de la Terra pertanyen a una de dues categories diferents. El sexe biològic està determinat simplement per si el cos està dissenyat per produir gàmetes grans i immòbils (òvuls, que caracteritzen les femelles) o gàmetes molt petits i mòbils (espermatozoides, que caracteritzen els mascles).

En aquest punt és rellevant la distinció entre natura i cultura del filòsof Jesús Mosterín en una de les seves obres més emblemàtiques La naturaleza humana (2006), Espasa Calpe: «La natura o naturalesa és allò que es té ja en néixer o que està determinat ja en néixer, el que és congènit, és a dir, genèticament programat i adquirit durant el desenvolupament embrionari i fetal […]. Quan els antropòlegs descriuen les cultures dels pobles que estudien, es refereixen tant a les tècniques agrícoles, artesanals i de transport, a la construcció de les cases i a la fabricació d’armes, com a les formes d’organització social, les tradicions indumentàries, les creences religioses, els codis morals, les formes de parentiu convencional i els costums, festes i passatemps.»

A partir d’aquesta anàlisi conceptual des de la ciència i la filosofia, examinarem el cas de la llei trans fruit de la confusió entre sexe i gènere que repercuteix en pràctiques que bé es poden qüestionar des de diverses perspectives, tant científiques com ètiques.

La llei trans

El marc teòric subjacent a la llei trans és la «teoria queer», defensada per Judith Butler. No obstant això, ja hem vist que la «teoria queer» no se sosté científicament a partir dels coneixements que tenim en aquests moments de la biologia del sexe. L’argument que Butler addueix és que el sexe és un constructe social, que està a l’atzar dels nostres desitjos. La conseqüència immediata és que es nega la realitat basada en la ciència, la qual cosa implica renunciar a la possibilitat que els humans puguem conèixer el món natural i social, absolutament necessari per a la supervivència. Una segona conseqüència és que ens trobem davant del relativisme més absolut, cosa inassolible epistemològicament, ja que desemboca en el negacionisme, si més no el biològic.

La «teoria ‘queer’» cal emmarcar-la en la postmodernitat, un dels signes de la qual és el qüestionament de la Il·lustració en aspectes fonamentals com la racionalitat.

Una qüestió important que hem de plantejar-nos és la finalitat de la llei trans, així com el marc ideològic en el qual es fonamenta. Segons afirma, la llei té com a finalitat «la igualtat real i efectiva de les persones trans i la garantia dels drets LGTBI». No obstant això, els resultats no semblen complir aquest propòsit. Les conseqüències poden ser problemes mèdics i psicològics en persones, especialment en adolescents, que s’han hormonat o fins i tot operat per adoptar un sexe que no els correspon biològicament. En aquest punt és rellevant l’estudi sobre la penetració de les «idees transgeneristes» en l’educació, coordinat per Silvia Carrasco Pons, 2023, La educación secuestrada, Octaedro Editorial.

Des de la perspectiva feminista, la llei trans i el seu marc teòric, la «teoria queer», no estan capacitats per abordar els drets de les dones i els valors que el feminisme ha defensat i continua fent-ho en les societats democràtiques. Per tant, és responsabilitat no solament del feminisme, sinó del conjunt de la societat democràtica proposar un marc teòric que pugui abordar des del coneixement científic i filosòfic la manera d’avançar en els drets i l’equitat entre els éssers humans.

Cap a un equilibri

Un dels pilars del feminisme és l’equilibri entre la biologia i la diversitat sociocultural, cosa que no pot proporcionar la «teoria queer», ja que prescindeix de la biologia en dir que el sexe és una construcció social, la qual cosa ens aboca a una forma de determinisme social. Per contra, ni els estudis de P. Bhargava, et al. (2021) ni de Jerry A. Coyne i Luana S. Maroja (2023) impliquen un determinisme biològic. D’una banda, P. Bhargava, et al. assenyalen que «les diferències de gènere reflecteixen una interacció complexa de factors psicològics, ambientals i culturals» i, de l’altra, Coyne i Maroja en preguntar-se per què tanta gent es resisteix al sexe binari, atribueixen la causa a la ideologia que confon sexe i gènere. Per contra, aquestes autores sostenen que a diferència del sexe biològic el gènere es pot manifestar de formes molt diverses.

La referència de Mosterín a les diferents maneres de manifestar la cultura, des de les tècniques a l’organització social, passant pels codis morals, mostra que no constitueixen cap forma de determinisme. Queda clar, doncs, que les crítiques a Butler no van orientades a contraposar el determinisme biològic al social que ella proposa.

Butler sosté que el sexe és un constructe social i que els gèneres, les identitats i les orientacions sexuals no estan marcats per la biologia, sinó que depenen del nostre desig.

Hi ha un problema de fons que és la introducció del terme «gènere» en aquest context, ja que no queda clar a què es refereix en qualsevol dels àmbits en els quals l’utilitzem. Per exemple, violència de gènere significa violència cap al sexe femení, en canvi, la idea de perspectiva de gènere més aviat té a veure amb una perspectiva del context cultural. Per tant, considero que hauríem d’eliminar qualsevol al·lusió al concepte de gènere i parlar de característiques del sexe i de les seves manifestacions en l’àmbit sociocultural. Si considerem la persona en la seva integritat, com a ens biopsicosocial, que ha aconseguit la supervivència per la seva capacitat d’adaptació al medi en totes les seves facetes, físiques i socials, els determinismes queden fora de qualsevol aproximació racional.

En aquest punt el feminisme hi té molt a dir i a aportar. No solament des del punt de vista de les dones sinó com a defensor dels valors morals i ètics d’una societat democràtica. Si els valors no els condicionem al sexe, la diversitat, pel que fa a les seves manifestacions, adquireix molt més valor i és en aquesta defensa que els humans estem en un mateix marc teòric amb projectes compartits. La idea és que es pot defensar la màxima diversitat de manifestacions socioculturals de tots dos sexes. I això és el que ens mostra la història del feminisme en la seva conquesta de l’equitat en tots els àmbits de la vida.