La preocupació pel futur de Taiwan, que ja era antiga, va aparèixer immediatament en primer pla el febrer de 2022. Encara no se sabia el desenllaç de la primera envestida russa contra Ucraïna, però les ments més atentes ja tenien al cap què podria significar la invasió de cara als projectes xinesos d’annexionar-se l’antiga Formosa, l’illa del mar de la Xina ambicionada pel règim de Pequín. Durant tot aquest any ja llarg de guerra, Taiwan ha estat sempre present en les avaluacions sobre les conseqüències de la guerra.
No sembla que hi hagi gaires dubtes que un èxit fulgurant de Putin, amb una caiguda precipitada del règim democràtic de Kíiv i una actitud d’inhibició occidental, hauria tingut unes conseqüències nefastes i potser immediates per a l’illa, actualment independent en els fets, encara que sense reconeixement de Nacions Unides. En succeir exactament el contrari, està clar que el règim de Pequín ha pres bona nota de la disposició dels Estats Units a seguir garantint la seguretat europea i global, de la fortalesa de l’OTAN i de l’exemplar resistència ucraïnesa a la invasió russa.
En escriure aquest article, a finals de març, hi ha alguns dubtes encara sobre l’actitud de la Xina respecte a la guerra d’Ucraïna. La Casa Blanca ha advertit el règim xinès que no cometi l’error d’enviar subministraments letals a Moscou, que seria un punt important per a Putin, però encara ho seria més com a símptoma respecte a Taiwan. L’arribada de munició i d’armes xineses al front ucraïnès obriria una cursa de col·lisió amb els Estats Units i probablement també amb l’OTAN. També desmentiria la sinceritat dels esforços de mediació realitzats des de Pequín, sobretot respecte a l’exclusió del recurs a l’arma nuclear i a l’armistici demanat pel document xinès sobre la pau. És difícil que Xi Jinping, que ha adoptat molts dels arguments de Putin i que no ha condemnat mai la seva actuació, sinó més aviat just a l’inrevés, pugui exercir com a agent pacificador, però, almenys, pot evitar fer-se herald de l’extensió de la guerra a Àsia.
Al voltant de la independència de l’illa es polaritza la tensió creixent i la guerra freda incipient entre la Xina i els Estats Units.
Dues opinions molt contrastades, les de dos destacats especialistes en geopolítica asiàtica, un de la Xina i un altre dels Estats Units, van confirmar a començaments de març a Barcelona el seu dictamen negatiu respecte a la possibilitat d’una guerra per la possessió de Taiwan, en la qual inevitablement s’hi veurien embrancats Washington, Tòquio i potser, fins i tot, l’OTAN. Es tracta de Yan Xuetong, degà de l’Institut de Relacions Internacionals de la Universitat Tsinghua, considerat la veu de l’acadèmia xinesa potser més autoritzada i propera al govern, i de Bonnie Glaser, la directora del Programa Indo-Pacífic del German Marshall Fund i també destacada consultora del govern del seu país. Ambdós van intervenir al seminari anual del CIDOB sobre «Guerra i pau al segle XXI», el passat 11 de febrer, dedicat a la confrontació entre la Xina i els Estats Units, i ambdós van coincidir que és molt improbable una invasió militar o una guerra d’annexió de Taiwan, i, en canvi, sembla com si estigués perfectament programada una «unificació pacífica» de l’illa amb la Xina el més tard a mitjan de segle.
Guerra perfectament possible
Xi Jinping, un cop confirmat en el seu tercer mandat, a la pràctica gairebé vitalici, ha reiterat clarament que no renuncia a l’ús de la força per tal d’obtenir l’annexió, una qüestió entesa com de principis, i legítima en la mesura en què els Estats Units segueixin proporcionant ajuda militar a Taipei. Com a resposta, s’ha trobat també successives confirmacions, fins i tot presidencials, del compromís i de la capacitat militar de Washington per assegurar que el futur de l’illa només es pot determinar sense l’ús de la força, incloent-hi la prohibició d’embargaments, boicots i qualsevol altre instrument d’acció que posi en perill la seguretat i la pau a l’àrea del Pacífic occidental. Ara la qüestió, doncs, és el significat de l’expressió, si «pacífica» vol dir només sense guerra o si, com sembla lògic en un règim autoritari, inclou la pressió política i diplomàtica, la coerció econòmica, la guerra psicològica i potser digital i, segur, la interferència en els processos electorals de la democràcia ben vibrant que és la república xinesa de Taiwan.
Kevin Rudd, ex-primer ministre australià i un extraordinari coneixedor del règim xinès, ha escrit un llibre sencer per explicar que la guerra és perfectament possible i fins i tot que «alguna forma de crisi o de conflicte és inevitable» (The avoidable War. The Dangers of a Catastrophic Conflict between the US and Xi Jinping’s China. PublicAffairs, 2022). Taiwan és l’element més delicat de la inestabilitat asiàtica, amb l’atractiu que suposa la seva capacitat industrial com a primer fabricant mundial de microxips, components essencials avui per a qualsevol branca productiva, però especialment necessaris per a les indústries de guerra.
El llibre ha estat escrit abans que esclatés la guerra i s’intensifiquessin tant les tensions entre Washington i Pequín com les preocupacions europees, sobretot a París i Berlin, per la tracció irresistible d’un conflicte bipolar amb una Unió Europea que busca la seva «autonomia estratègica». Té, doncs, tota la lògica que només començar la invasió russa d’Ucraïna saltessin també totes les alarmes arreu, no tan sols a Àsia, sobre el futur pacífic de l’illa i de les relacions entre la Xina i els Estats Units.
