Pocs debats trobem fora de l’acadèmia sobre el sector públic, accepció més adequada que administració pública, i que recull tots aquells serveis que des de l’esfera governamental es presten al conjunt de la ciutadania finançats, totalment o parcial, amb recursos públics. Els ciutadans tenen sovint una visió basada en la desconfiança dels serveis públics: el transport va sempre malament, els funcionaris no treballen, les llistes d’espera de la sanitat son infinites i altres exemples que podríem incloure.

Tanmateix, la pandèmia va canviar en bona part aquesta visió on es van revalorar actors del sistema públic en general i molt especialment els sanitaris. No és un cas aïllat, com a vegades s’intenta explicar, hi ha altres casos com quan els bombers abandonen un poble després de romandre hores i hores extingint un incendi forestal, tot evitant que les flames cremin les cases de vilatans. Però, en general, la lectura que es fa del sector públic és negativa i, en funció de qui governa, la tendència a tancar serveis a canvi de reduir la pressió fiscal és una opció que sempre està present en qualsevol dels tres nivells en què s’organitza l’Estat.

És cert que els serveis, en conjunt, són manifestament millorables i que aquestes millores demanen revisar llur finançament a través d’un increment dels recursos, major pressió fiscal, o una distribució dels recursos existents en un millor repartiment territorial o social. Ara bé, poques vegades abordem com fer que la despesa sigui més eficient, avaluant els serveis i posant de manifest les carències organitzatives que presenten.

Amb aquests apunts voldria contribuir al debat sobre com millorem els nostres serveis públics, analitzant extrems que poques vegades posem sobre la taula i que, al meu criteri, són claus per a la millora i la sostenibilitat, a curt i llarg termini, dels serveis públics.

PUBLICITAT

El primer apunt seria l’avaluació. No hi estem gens avesats i la cultura administrativa en aquest camp és escassa, tot i que des d’un punt de vista de l’elaboració de les polítiques públiques és del tot imprescindible. Planificar i presentar grans projectes és habitual en el nostre sistema públic, però avaluar els resultats no mereix el mateix grau d’atenció i és, amb tots els seus matisos, una de les poques conductes que ens pot permetre millorar la nostra eficiència i, en conseqüència, fer un millor ús dels recursos públics disponibles.

En funció de qui governa, la tendència a tancar serveis a canvi de reduir la pressió fiscal és una opció que sempre està present.

En el sector públic, la gestació dels pressupostos anuals suscita un gran debat i així ha de ser. La formació de l’instrument, en l’àmbit intern, ja és per si mateixa una actuació plena d’intensitat, tothom es mobilitza i actua per millorar la seva dotació de recursos i, a escala dels òrgans d’aprovació, als parlaments o als plens municipals, es genera un dels debats més transcendents de l’any per no dir el que més, i aquest és un símptoma de bona salut democràtica. No obstant això, la rendició de comptes que es fa a través de la liquidació d’aquest pressupost, de la presentació del compte general de l’exercici liquidat, sembla que perd interès en l’àmbit intern, on la discussió ja no se centra en haver generat despesa, sinó en si aquesta generació s’ha fet de la forma adequada, element molt rellevant que no hem de contraposar en cap cas al que estic dient, obviant la repercussió que ha pogut tenir i avaluant el seu impacte en la societat en general i més concretament en aquella activitat on es volia incidir: un augment de la despesa en educació ens ha de comportar una millora que hem de poder avaluar, millor comprensió lectora, augment d’habilitats en les matemàtiques, etc.

Els òrgans de control extern, a Catalunya la Sindicatura de Comptes, en línies generals estan apostant per introduir l’avaluació en els seus processos de fiscalització incorporant les auditories operatives en els seus programes de treball, al costat de les financeres i les de compliment de legalitat, i així contribuir a un canvi en el sistema públic on l’avaluació de polítiques no sigui quelcom de residual. Estem lluny dels estats del nord d’Europa on aquesta és culturalment una pràctica molt més arrelada que en el sud europeu, hi ha molt de camí per recórrer però, a ben segur, caldrà fer-ho si volem mantenir uns serveis públics eficaços i eficients.

El segon apunt està relacionat amb les polítiques de recursos humans. A les organitzacions públiques són les persones que a través de les seves capacitats, el seu talent i, per què no dir-ho, la seva vocació per la cosa pública conformen les institucions. Ara bé, la rigidesa de les normes que regulen les condicions laborals de la funció pública i la diversitat de col·lectius que la integren fan que no sigui fàcil desenvolupar polítiques de recursos humans. Són realitats que cal tenir en compte quan desenvolupem polítiques de recursos humans que, com tot en el sector públic, ha de ser planificat a llarg termini, on els canvis són possibles i sovint es volen resultats immediats que són de molt difícil realització.

El personal ha estat el gran perjudicat de les crisis econòmiques i molt especialment de la financera generada a partir del 2009. Una de les mesures que més ha afectat, de les que es varen prendre per reduir els costos de personal, ha estat la manca de reposició dels efectius que s’han jubilat en aquests anys. Des del 2011 fins al 2019 la no reposició ha portat a un tall generacional que ha impedit la transferència de coneixement d’una generació a la següent, i encara que a algú li sembli estrany, el sector públic és en bona part coneixement, com en qualsevol organització. En el sector sanitari, educatiu o social, aquesta afirmació és molt òbvia, però en els sectors anomenats de «serveis», l’aigua, la neteja, els residus, etc., ho és tant o més, i la interrupció d’aquesta transmissió de coneixements ha ocasionat problemes molt greus que no surten a l’agenda pública gaire sovint.

Relacionat amb el que he comentat a l’anterior paràgraf, hi ha un segon fet que m’agradaria tractar, i és la descapitalització de coneixement de les organitzacions públiques que incideix directament en la capacitat d’interlocució amb els proveïdors de serveis. Si no disposes de bons experts i si són millors els de l’adjudicatari que els teus, qui acabarà marcant l’execució del contracte serà ell i no l’Administració. Fa pocs anys, al sector local es va obrir un debat sobre la gestió de l’aigua en baixa, competència i responsabilitat municipal. Un sector reclamava la «municipalització» de la gestió, accepció que, per altra banda, estava mal emprada perquè no es pot municipalitzar allò que ja ho és.

El que en realitat reclamaven era la gestió de l’aigua amb mitjans propis, en lloc de fer-ho mitjançant companyies privades especialitzades, que s’havien adjudicat el servei a través d’una licitació pública, argumentant que s’especulava amb un bé de caràcter bàsic per a la població i, com estem veient, escàs. Més enllà de la discussió ideològica en la qual no puc ni vull entrar, crec que en el fons de la qüestió es demonitzava l’adjudicatari per una qüestió imputable a l’adjudicador, la pèrdua de control del servei, i és cert que en molts supòsits en què trobem serveis prestats per adjudicataris privats, l’administració titular n’ha perdut el control en la mesura en què la seva capacitat de coneixement dels serveis ha anat disminuint per la falta d’efectius qualificats que desenvolupin de forma regular els controls de la prestació.

En definitiva, les administracions han de recuperar i fomentar el talent i la vocació, reclutant persones capacitades que siguin capaces d’atendre els reptes presents i futurs que ens genera la prestació de serveis públics, sigui quina sigui la seva modalitat.

PUBLICITAT

Un tercer apunt es refereix a la fragmentació: a les nostres organitzacions hi ha una tendència a fragmentar, sigui des d’un punt de vista territorial, sigui des de la mateixa organització. En el primer cas s’argumenta que es fomenta una major proximitat al ciutadà i en el segon, l’excusa és l’especialització. Sense pronunciar-me sobre l’oportunitat del fet, no em toca, sí que voldria concretar alguns aspectes que cal tenir en compte quan es crea un nou ens autònom, insisteixo, sigui territorial o organitzatiu. Qualsevol nova entitat ha de ser capaç de respondre als requisits legals i tècnics que demanda, per una banda, l’ordenament jurídic vigent i que no són gens fàcils i, per l’altra, un món tecnològicament complex. Això fa que, molt sovint trobem ens de nova, o a vegades ja d’antiga, creació mancats de qualsevol capacitat per atendre els requisits abans esmentats.

Les lleis vigents al sector públic requereixen, per al seu compliment, un alt grau de coneixement, i els desenvolupaments tecnològics als quals hem de fer front des del sector públic, en cadascun dels serveis que es presten, també ho demanen i no sempre es disposa dels mitjans humans qualificats, ja sigui en el mateix ens o en altres, amb els quals es té una vinculació, i darrerament les mesures de ciberseguretat, que tots hem d’activar per raons òbvies, són un afegit als molts reptes als quals cal enfrontar-se. Disposar d’ens sense capacitat de resposta als problemes per als quals foren creats genera, al final, una gran decepció i una despesa innecessària per la seva inoperància.

PUBLICITAT

Per últim, la millora de la regulació és un objectiu que hem d’abordar amb rigor i serietat. El nostre sistema públic es basa en un marc regulatori complex, on diferents estaments generen legislació aplicable. La Unió Europea, l’Estat i la Generalitat legislen sobre matèries que després les administracions han de complir, i revisar si els textos en la pràctica responen als objectius que es van plantejar n’és un element fonamental. Cal facilitar el compliment de les disposicions normatives abordant-ne la comprensió i també l’efectivitat.

Hi ha poques experiències vinculades a la millora normativa. Seguint el solc de la pràctica anglosaxona de la better regulation, la Generalitat disposa d’una unitat de qualitat normativa, i l’Agència Catalana de la Competència (ACCO) ha estat pionera a mantenir una línia de treball on es vincula la millora de les normes a la millora de la competitivitat, seguint la tradició de les autoritats de la competència europees que sempre han marcat aquest com a objectiu bàsic per a mantenir uns nivells de competitivitat acceptables. En el cas de l’Administració és igual de rellevant, ja que les regles de funcionament generals i les internes han de ser comprensibles i fàcils d’aplicar pels empleats públics o, en cas contrari, la seva deficient aplicació repercuteix en els serveis i, en definitiva, en el benestar dels ciutadans.

Quatre aspectes, quatre apunts, sobre temes que cal resoldre i on cal ser més proactiu. El sector públic és un conjunt d’organitzacions que són l’instrument per crear una societat millor, i cal preservar i situar el debat en l’agenda pública de forma permanent, i que no ens puguin dir que ens recordem només de santa Bàrbara quan trona encara que estiguem en temps de sequera.