Per a molts wagnerians Bayreuth ha estat –i per a alguns encara ho és– el temple del gran sacerdot Richard Wagner on s’hi han d’oficiar uns rituals immarcescibles i immutables, gairebé religiosos, que no es poden infringir. La realitat no és ben bé així. Obligats per les circumstàncies històriques (és a dir, per fer oblidar el decantament nazi de la família), els néts del compositor, Wieland i Wolfgang Wagner, ja es van haver d’inventar el que s’anomena Nou Bayreuth del qual va desaparèixer tota la parafernàlia purament germànica per presentar les òperes del compositor sota la llum modernitzadora de l’abstracció, però sense obrir una discussió pública sobre el passat del festival.

Qui va obrir aquest debat va ser Stefan Herheim, el director d’escena de qui el 2008 es va estrenar un muntatge polític de Parsifal en què burxava dins la història d’Alemanya i, en un segon nivell, furgava el paper de Wagner i el caràcter simbòlic de Wahnfried, la casa del compositor a Bayreuth. Després, impulsat per Katharina Wagner, va venir el reconeixement dels músics d’origen jueu que havien participat en el festival i que havien estat silenciats, alguns dels quals van morir als camps de concentració, en una exposició permanent que des del 2012 es pot veure al parc, sota mateix del teatre.

 

Aire fresc

Després de la dessacralització per la via política, darrerament ha continuat per la via de l’humor. Ho han fet Barry Koski amb Die Meistersinger von Nürnberg (Els mestres cantaires de Nuremberg) i Tobias Kratzer amb Tannhäuser. No deu ser casualitat que les dues produccions que es poden tornar a veure en l’edició d’enguany hagin triomfat plenament. I ho han fet gràcies a les magnífiques interpretacions musicals, però també gràcies a la intel·ligència de les propostes escèniques que ja ningú protesta.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Aquests Mestres es van estrenar el 2017 i van ser una entrada d’aire fresc que va demostrar que el festival pot riure’s de si mateix fent riure a un públic que a Bayreuth ho ha fet molt poques vegades. Els Mestres, sí, són una comèdia, però molt alemanya. No té res a veure amb l’humor de l’òpera italiana, posem per cas. Fan riure una mica el primer i el segon acte, però al tercer ja costa més apuntar un somriure quan acaba amb un discurs sobre la primacia de l’art alemany. Koski fa riure molt i molt al primer acte. Sembla que s’hagi pres seriosament això de què és una comèdia, però no. El que ve a continuació és tan seriós com la història d’Alemanya, des de la mitificació del Nuremberg renaixentista amb els seus gremis i concursos poètics, el Nuremberg de les desfilades nazis fins al Nuremberg dels judicis pels crims de guerra.

El que ara i aquí interessa destacar és la capacitat que té Koski de desmitificar, de fer broma de la bona amb el personatge de Wagner, amb la seva casa de Wahnfried i amb tot el que l’envoltava.

Des de la seva estrena, aquesta producció ha tingut un repartiment que ha variat molt poc. Aquest any Georg Zeppendfeld ha substituït Günther Groissböck en el paper de Veit Pogner, i Bo Skovhus a Johannes Martin Kränzle en el de Sixtus Beckmesser. Amb una obra de tants personatges com aquesta la continuïtat dels intèrprets ha afavorit un resultat que ha anat millorant amb els anys. I en aquest que serà el darrer el resultat supera al dels anys anteriors.

Semblava que l’excel·lent Michael Volle en el paper de Hans Sachs era difícilment superable, però només ho semblava perquè aquest any ha estat immillorable. I el mateix s’ha de dir del director Philippe Jordan que en aquesta darrera edició ho ha brodat. També cal destacar el tenor Daniel Behle, un David que ha anat creixent amb el pas dels anys i que apunta a un futur Walther, el jove galant de l’obra interpretat pel sempre segur Klaus Florian Vogt.

També en aquests Mestres, el cor cantava des de fora de l’escenari, però els catorze aprenents ho feien des de l’escenari, mentre que els solistes afegien en alguns moments les seves veus per barrejar-les amb les que venien de la sala d’assajos i sonés tot un mica més natural.

 

Escena del segon acte de 'Tannhäuser', al Festival de Bayreuth 2021. © Enrico Nawrath

Escena del segon acte de ‘Tannhäuser’, al Festival de Bayreuth 2021. © Enrico Nawrath

 

Revolució i tradició

L’altra posada en escena desmitificadora i dessacralitzadora de Bayreuth és la de Tannhäuser que firma Tobias Kratzer, millor director d’escena el 2020 segons la crítica alemanya per aquest i altres muntatges. Aquesta òpera no té res de còmica, però Kratzer, sense alterar la història amb què Wagner vol explicar el conflicte del creador entre què és nou i què és vell, entre el que és revolucionari i la tradició acomodatícia, crea una línia argumental paral·lela en la que el mateix teatre de Bayreut