Com cada any, de cara a la diada de Sant Jordi deixo una selecció de novetats editorials sobre música i músics molt variada que va de la vida de Richard Wagner a la Barcelona de Rosalia.
Tot sobre Hugo Wolf

Las canciones completas de Hugo Wolf. Vida, cartas, ‘Lieder’ (Acantilado)
Si sou amants del lied aquest és el vostre llibre. Las canciones completas de Hugo Wolf. Vida, cartas, ‘Lieder’ (Acantilado) de Richard Stokes, és la suma teològica sobre la vida i l’obra del compositor austríac. Amb una influència considerable de Wagner, Wolf (1860-1903) va ser molt prolífic a l’hora de compondre i també a la d’escriure cartes i postals. De les primeres, en va signar centenars. De les segones, més de dues mil. I tot en només quaranta-tres anys de vida.
Explica l’autor del llibre que Wolf era una persona plena de contradiccions. Era arrogant, dominant, inflexible, vulnerable, excèntric, amorós, lleial, deslleial, maníac-depressiu, cruel o agraït. Podia ser hiperactiu i apàtic, i al final de la seva vida, dement a causa d’una sífilis.
Wolf va posar música a poemes dels autors més variats. Entre els més coneguts, Johann Wolfgang Goethe, Lord Byron, Heinrich Heine, Henrk Ibsen, William Shakespeare, Friedrich Rückert, Eduard Mörike i Michelangelo Buonarroti tot i que aquest darrer el coneixem més per ser el gran escultor, pintor i arquitecte del Renaixement.
Amb la seva música, Wolf va fer un pas més enllà en el món de la cançó poètica. El piano deixava de ser un acompanyant de la veu per ser una part tan fonamental de la peça com era el cant. I definia les seves obres no com a lied, com a cançó, sinó que les considerava un poema, Gedichte.
L’autor de l’extens volum fa una àmplia aproximació a cadascun dels poetes i explica, mitjançant la correspondència i altres documents, tot el procés creatiu de cadascuna de les cançons de Wolf. Tot seguit reprodueix el poema en qüestió en el seu idioma original i la seva traducció al castellà feta per Luis Gago. El tenor i escriptor Ian Bostridge que ha incorporat moltes cançons de Wolf al seu repertori, firma el pròleg.
Wolf està enterrat a Viena, al Zentralfriedhof, el cementiri central, al costat de Beethoven i Schubert.
Sempre Wagner

Mi vida (Editorial Cántico, 2026)
De Richard Wagner està gairebé tot dit i escrit, però sempre apareix alguna obra que alimenta la immensa bibliografia sobre el genial compositor. Aquesta vegada, qui firma el volum és el mateix músic, perquè del que parlem és de la seva autobiografia, Mi vida (Editorial Cántico, 2026), en traducció de Rafael Antúnez Arce. Com amb tantes altres coses relatives a Wagner, la publicació ara del volum no ha estat exempta de polèmica.
El compositor va escriure l’autobiografia a petició del seu seguidor més entusiasta i sobretot, mecenes, el rei Lluís II de Baviera. El recorregut vital de l’autobiografia comença el dia del seu naixement, el 22 de maig de 1813, i acaba el 4 de maig de 1864, quan Wagner es prepara per a ser rebut l’endemà pel rei a Múnic.
L’obra la va dictar durant una bona colla d’anys, entre 1865 i 1880, a la seva amant i després esposa Cosima. No estava destinada al públic. Se’n va fer una edició privada de divuit exemplars –més un que l’impressor es va quedar d’estranquis–, i els va corregir un jove Friedrich Nietzsche. La primera edició pública de l’autobiografia es va fer el 1911. Feia una colla d’anys que Wagner havia mort i Cosima, guardiana del llegat del marit, per a la qual cosa censurava el que no li agradava o considerava que no convenia a la seva imatge i a la del compositor, va esporgar alguns punts.
La traducció publicada ara està basada en el text en alemany de la Diktatniederschrift, en altres paraules, en la transcripció original del dictat que es conserva a l’Arxiu Richard Wagner de Bayreuth, la mateixa transcripció que havia utilitzat Martin Gregor-Dellin el 1963 per a la primera edició crítica i completa que després va traduir al castellà Àngel-Fernando Mayo i va publicar Ediciones Turner el 1989, avui descatalogada.
Sabem de l’extrema vanitat i de la capacitat de manipulació de Wagner. Per això cal agafar amb pinces alguns episodis que descriu. En aquest sentit, Raúl Alonso, editor d’aquest volum, cita a Ernest Newman, biògraf de Wagner, quan deia: «No es que Wagner pervirtiera conscientemente la verdad, sino que le era imposible creer que estuviera alguna vez equivocado».
Tot i això, Mi vida és d’un gran valor, perquè permet conèixer els episodis més desconeguts o menys públics de la vida de Wagner, els de la seva infància i joventut, l’efecte de les morts prematures del seu pare i després del padrastre, i la lluita per fer-se un lloc en el món musical. En el cas de la seva estada a París, per exemple, els atacs a Meyerbeer, que de fet l’havia ajudat, posen en relleu el seu antisemitisme, el qual ressorgeix a la darrera pàgina de l’autobiografia. Casualment, el compositor d’origen jueu establert a França, va morir el dia abans de la trobada de Wagner amb Lluís II. L’autor de Lohengrin es trobava amb uns amics els quals van rebre la notícia amb alegria i la van considerar primer una «maravillosa coincidencia», però després els va indignar, com escriu Wagner, «que el azar hubiera impedido al maestro que tanto me había perjudicado asistir a mi triunfo de hoy».
El rei de la rumba

Yo, Cugat. Autobiografia del rei de la rumba (Fórcola, 2026)
Una altra autobiografia de la qual no cal refiar-se al cent per cent és Yo, Cugat. Autobiografia del rei de la rumba (Fórcola, 2026), és a dir, la vida d’aquest personatge irrepetible i malgrat tot entranyable que va ser Xavier Cugat. L’obra s’havia publicat el 1981 amb l’ajut d’Enric Sabater que havia estat secretari de Salvador Dalí i que havia publicat l’autobiografia d’un altre empordanès internacional i també excessiu, com era el pintor. En les memòries de Cugat, escrites al final de la seva vida, hi ha poques dades cronològiques, la qual cosa facilita el que Jordi Puntí, autor de la novel·la Confeti sobre el músic, defineix com a Galeria dels Records Inventats. Tanmateix, estan farcides d’aventures i anècdotes que les fan molt llegidores en les quals, com diu el prologuista David Felipe Arranz, es barreja la sornegueria empordanesa amb la tradició còmica anglosaxona.
Nascut amb el segle XX, quan tot just tenia quatre anys, la família Cugat va emigrar a Amèrica i es va establir a La Havana. Quan en tenia sis, els Reis Mags li van portar un violí. A nou anys va debutar a un cinema acompanyant amb la música les pel·lícules mudes i pocs anys després va entrar a l’Orquestra Simfònica del Teatre Nacional de Cuba portant encara pantalons curts.
Instal·lat a Nova York, va tenir bons mestres i es preparava per ser un gran virtuós del violí, però el concert que l’havia de coronar va tenir crítiques dolentes i allà va acabar el violinista clàssic. A Hollywood, es va convertir en caricaturista de Los Angeles Times, però aviat va entrar en el món del cinema parlat, que estava a les beceroles. Va recuperar el violí i es va convertir en una figura imprescindible de la música lleugera i en l’introductor de ritmes llatins als Estats Units, la rumba, la conga, el mambo, la samba i el txa-txa-txa. Cugie apareixia al cinema, a les més famoses sales com la del Waldorf-Astoria a Nova York, feia gires internacionals amb la seva orquestra, enregistrava discos un rere l’altre i dibuixava als famosos.
Per les pàgines de l’autobiografia desfilen –i en són testimoni una extensa col·lecció de fotos– totes les grans estrelles del show business del moment, per exemple Frank Sinatra que hi escriu un breu prefaci. Cugat Parla de les seves cinc esposes amb respecte, però també amb un tuf d’operació comercial, perquè a totes les va convertir en estrelles. Se’n riu del perruquí que portava i lamenta que a Espanya no li haguessin fet cas quan deia com calia modernitzar Televisión Española ni que no hagués tirat endavant un projecte que tenia per convertir Eivissa en una mena de Las Vegas insular. Afortunadament.
La reina total

La Vanguardia, a Rosalía. Por ahí por Barcelona… (Libros de Vanguardia, 2026)
D’un català universal, a una catalana universal. L’espectacular eclosió de Rosalia està generant molts llibres sobre la cantant de Sant Esteve Sesrovires. N’hi ha un, però, cenyit a un aspecte geogràfic-musical que intenta respondre a la pregunta de si Rosalía és a Barcelona el que els Beatles van ser a Liverpool. La pregunta la planteja Maricel Chavarría, periodista cultural de La Vanguardia, a Rosalía. Por ahí por Barcelona… (Libros de Vanguardia, 2026), un volum literalment de butxaca, que beu del gènere periodístic del reportatge.
“Crecí y el descaro lo aprendí / por ahí por Barcelona”, canta Rosalía a Reliquia, una de les cançons del seu àlbum Lux, i d’aquest segon vers és d’on Chavarría arranca el seu llibre. La cantant no és un producte de laboratori, és una artista que ha crescut en un pòsit musical que ha generat la ciutat, un solatge que van anar dipositant l’Ona laietana, nom amb què Gato Pérez va batejar el moviment sorgit a mitjan dels anys setanta a Zeleste; i després, la música mestissa que va aparèixer en ocasió dels Jocs Olímpics de 1992 (any en què va nàixer l’artista), i a començaments de segle, la més compromesa d’Ojos de Brujo, Macaco o Manu Chao, i més cap aquí, les jams del Raval.
En aquest pòsit hi ha una institució barcelonesa que ha estat fonamental en la creació de l’artista, el Taller de Músics on va estudiar. Allà s’aprofundia en el jazz i el flamenc mentre el seu director, Lluís Cabrera, era còmplice d’un dels flamencs més trencadors, d’Enrique Morente. Chavarría no diu que Barcelona sigui el so de Rosalía, però el que sí que diu és que a Barcelona hi havia tots els condicionants perquè pogués fer tot el que fa.
Ros Marbà, director i compositor

Jo no soc d’eixe món, amb un pròleg de Víctor Garcia de Gomar
Fa pocs anys, l’editorial musical Dinsic va publicar una biografia del director i compositor Antoni Ros Marbà que firmava Lluís Brugués. Ara el músic torna a protagonitzar un volum de l’editorial, en aquest cas de converses amb el musicòleg Oriol Pérez Treviño, que porta per títol Jo no soc d’eixe món, amb un pròleg de Víctor Garcia de Gomar, director artístic del Liceu. Aquest no és un llibre biogràfic, és un llibre eminentment musical, que parla de la manera que té el mestre d’entendre la música i neix a partir de l’estrena el juliol del 2025 de la seva òpera Benjamin at Portbou, al teatre de La Rambla.
Amb vuitanta-nou anys fets fa poques setmanes, Ros Marbà exhibeix el gran coneixement musical acumulat. Parla dels seus mestres venerats, d’Eduard Toldrà i de Sergiu Celibidache, de la fenomenologia apresa amb aquest darrer i de com el mestre romanès l’empenyia a estudiar a Anton Bruckner. D’aquest compositor desmunta el convenciment general segons el qual les seves simfonies tenen una orquestració molt wagneriana. El que passa, diu, és que “hi ha un traspàs de l’esperit de l’orgue a l’orquestra”.
Les converses toquen molts pals, per exemple, sobre si un compositor neix o es fa, el món de la cobla, el moviment de la música antiga, ell metrònom, la direcció als nostres dies o els nous repertoris per a orquestra. Les seves respostes són sempre riques en informació i ben pensades, tret de quan en algun cas fuig d’estudi.
El temut segle XX

La música del siglo XX de l’editorial Akal
Hem superat el primer quart de segle del XXI i encara no coneixem prou bé el segle XX musical. Encara desperta rebuig en alguns aficionats, temorosos de reconèixer el so d’un segle violent i, per tant, busquen refugi en el confort que dona un segle XIX llunyà i reconegut.
L’historiador Robert P. Morgan, doctor per la Universitat de Princeton, que va ser professor del Departament de Música de la Universitat de Yale, és l’autor de La música del siglo XX, publicat originalment als Estats Units el 1991 i que l’editorial Akal va traduir el 1994. Ara, aquesta mateixa editorial n’ha fet una reedició amb traducció de Patricia Sojo.
Segons el subtítol del llibre, és una història de l’estil musical a Europa i l’Amèrica modernes. L’autor comença fent un resum de l’herència musical del segle XIX i divideix la història en tres parts. A la primera estudia el període des del 1900 fins a la Primera Guerra Mundial i està molt circumscrita a l’Europa central, on s’encetava la revolució atonal, però també es fixa en altres corrents de països europeus més perifèrics, com Rússia, Finlàndia o el Regne Unit, i dels Estats Units.
La segona part està dedicada a explicar la reconstrucció i els nous sistemes en el període entre guerres i obre el focus cap a Amèrica Llatina. La tercera és la més complicada, perquè ha de sintetitzar la innovació i la fragmentació des de la Segona Guerra Mundial fins als anys vuitanta del segle passat. És una part plena d’ismes, serialisme, puntillisme, nou pluralisme o minimalisme, i inclou els desenvolupaments tecnològics que porten a la música electrònica.
La gran virtut d’aquesta història musical del segle XX rau en la claredat de l’exposició de qüestions no sempre fàcils de delimitar, i en la insistència de l’autor de contextualitzar el fenomen musical del segle en el seu marc històric ajudant així a explicar els canvis que la música va experimentar en unes situacions polítiques i socials ben determinades.
De l’himne de Riego al de les Brigades Internacionals

Música, Historia y Política (EdictOràlia Música, 2025).
Com reflecteix l’autor acabat de citar, la música es crea en unes circumstàncies determinades i no és estrany que se l’hagi volgut manipular i controlar des dels poders. Enrique Téllez, professor de Composició i de Direcció orquestral i també doctor en Ciències de la Informació, ha estudiat aquesta interferència de la política en l’art en nombrosos articles i treballs de recerca. Havia coordinat el volum Música y represión política. De la Alemania nazi a la España franquista i ara publica Música, Historia y Política (EdictOràlia Música, 2025).
A l’autor li interessa explicar el paper de la música com a sistema vertebrador de la narració històrica, fent-ne un mitjà propagandístic, sigui de l’òrbita totalitària, sigui del seu contrari, de la defensa de valors democràtics i antifeixistes. Així el volum recull i desenvolupa quatre temes que Téllez ja havia tractat en el passat en articles i ponències, ampliant-los i aportant un molt nombrós material documental.
El primer tema que desenvolupa és el de l’Himne de Riego, l’himne que cantava la columna comandada per Rafael del Riego durant el pronunciament que va encapçalar aquest militar el 1820 per obligar el rei absolut Ferran VII a restablir la Constitució de Cadiz de 1812. El segon el dedica Téllez a Pau Casals. L’autor para la seva atenció a la nombrosa documentació del músic sobre la privació de les llibertats, la defensa de la pau i l’ajut als refugiats espanyols després de la Guerra Civil.
La tercera part del llibre està dedicada a una figura molt menys coneguda, al compositor alcoià Carlos Palacio, a qui la República va encarregar la composició de diferents obres de lluita, entre les quals destaca l’himne de les Brigades Internacionals. El quart aspecte que desenvolupa Téllez en el seu recorregut per explicar la imbricació entre música, història i política és el de defensa de la República a València, destacant la tasca d’alfabetització, cultura i art enfront de la sublevació feixista.






























































































