Què podem esperar avui en dia d’una democràcia, en particular en societats multiètniques i multiconfessionals? Aquesta és una de les preguntes centrals que intenta respondre Barack Obama al seu llibre Una tierra prometida, on narra la seva peripècia, des que va començar a interessar-se per la política fins al dia en què Ossama bin Laden va morir crivellat per forces especials dels Estats Units obeint les seves ordres com a president.

La resposta impregna tot el record de la seva gestió presidencial, però enlloc no l’expressa amb tanta claredat com quan viatja a l’Índia i conversa amb Manmohan Singh, «un home de saviesa i decència poc habituals», economista, de religió sikh, i aleshores primer ministre de l’immens i multicultural país asiàtic: «Defensar l’ordre constitucional; bolcar tota l’atenció en la feina quotidiana, sovint tècnica, d’incrementar el PIB del país, i eixamplar la protecció social. Res de salts revolucionaris o grans transformacions culturals; ni solucions per a totes i cadascuna de les patologies socials o respostes perdurables per als qui buscaven un propòsit i un significat a les seves vides. Simplement, el compliment de les normes que ens permeten resoldre, o almenys tolerar, les nostres diferències, i polítiques públiques que elevin el nivell de vida i millorin prou l’educació per temperar els impulsos més baixos de la humanitat».

Les memòries presidencials són un subgènere peculiar del memorialisme. En el cas dels Estats Units són un exercici gairebé obligat per a cadascun dels presidents quan deixen la Casa Blanca, tot i que són rares les escrites directament de la mà del mateix protagonista. De les frases plenes d’hipèrboles que pot articular Donald Trump difícilment en sortirà ni tan sols un capítol, tot i que no li costarà trobar les plomes de lloguer que li escriguin unes planes que portin tal nom, com els vuit llibres que ja ha publicat fins ara per explicar com s’ha fet ric i ha triomfat en els negocis. En canvi, en el cas d’Obama, escriptor memorialista d’èxit quan no era ni tan sols candidat presidencial, succeeix exactament el contrari.

El que ara s’ha publicat és només el primer volum d’unes memòries presidencials que la crítica ja ha situat entre les més destacades i ben escrites d’aquest tipus de literatura, a l’alçada de l’obra fins ara de referència que eren les memòries d’Ulysses Grant, l’heroi de la guerra civil i president entre 1869 i 1877.

PUBLICITAT

Obama ja va fer un exercici extraordinari de memòria familiar, capbussant-se en els orígens africans i nord-americans del seu pare i de la seva mare, en Dreams from My Father (Somnis del meu pare), de 1995, que el va situar com a referència indispensable en la història de la literatura afroamericana. I encara més tard, va repetir i fins i tot eixamplar l’èxit, poc abans de la seva primera campanya presidencial, amb The Audacity of Hope (L’audàcia de l’esperança), de 2006, un altre best-seller de contingut més polític i ideològic, especialment dedicat al conflicte racial, central en tota la seva carrera política. Encara caldria fer esment dels seus discursos, reunits també en successius volums, i autèntiques obres mestres del gènere, abans i després d’arribar a la Casa Blanca, tot i que ha anat creixent l’ajut dels speechwriters, sempre reconegut i agraït per Obama.

Literatura i política van de la mà en el cas d’aquest president tan especial. No tan sols perquè és un excel·lent narrador d’històries i un discutidor formidable, molt d’acord amb la seva idea de la democràcia deliberativa. Ni tan sols pel títol oficiós que se li ha atorgat de narrador en cap, en una extensió de la idea del president com a comandant en cap que construeix els relats polítics capaços de persuadir i guanyar. El fet literari més de fons és que Obama reconeix en la imaginació novel·lesca l’instrument exacte, gràcies a l’esforç de l’escriptor per calçar les sabates dels altres, és a dir, dels seus personatges, per fer el tipus de política que cal en un país dividit en dues meitats enfrontades.

La gran paradoxa del mètode literari d’Obama, pensat per unir el país, obrir-se al consens i al diàleg, i fer polítiques transversals, és que ha donat com a resultat reactiu la polarització, la divisió i fins i tot la separació en mons a part, que tan bé personifica la contrafigura de Donald Trump. Llegir aquestes memòries, aparegudes quinze dies després de la victòria de Joe Biden, dóna encara més dimensió al desastre presidencial ara clausurat i al cataclisme que s’hagués produït en cas d’una segona victòria trumpista.

Retratista excel·lent

Pocs polítics han tingut tantes oportunitats d’observar de prop els seus congèneres i menys encara la capacitat per convertir les seves observacions en literatura. Obama és un excel·lent retratista, que capta i descriu els caràcters dels personatges i els defineix a vegades d’un sol tret. Val per als seus col·laboradors i rivals polítics, però té especial atractiu quan es tracta dels personatges de l’escena mundial, molt més coneguts per tots nosaltres. Nicolas Sarkozy, per exemple, descrit com un personatge de Toulouse Lautrec, és «un pur esclat emocional i retòrica florida». Àngela Merkel, amb «uns ulls blaus grans i brillants que es podien commoure a estones», amaga sota la seva «aparença impertorbable una sensibilitat analítica i pràctica». De Putin percep «una despreocupació en els seus moviments, un desinterès entrenat en la seva veu que indica el costum d’envoltar-se de subordinats i demandants de favors, una persona habituada al poder».

Per a Obama, la paciència estratègica i la humilitat política són les claus dels canvis en profunditat.

En aquest primer volum de les memòries, que cobreixen fins al 2 de maig del 2011, el dia en què Ossama bin Laden va abandonar el món dels vius, el lector hi trobarà una descripció detallada de les principals decisions presidencials i de les discussions i, fins i tot, divisions entre els col·laboradors del president. Destaquen les més difícils, que són les militars, en les quals se juga la vida de molta gent i la seguretat del país i a vegades del món. Obama va heretar la guerra de l’Iraq, a la qual s’havia oposat, i la d’Afganistan, a la qual va donar suport. George W. Bush li va deixar com a llegat tota la política antiterrorista, amb el camp de detenció il·legal de Guantánamo, l’autorització de la tortura i el compte pendent de l’11-S, enllestit a la valenta aquell 2 de maig, en un gest aplaudit per tots, demòcrates i republicans.

Obama creu en els Estats Units. En la seva Constitució per damunt de tot: amb la fita de la igualtat, la gran promesa fundacional que cal perseguir obstinadament encara que sempre segueixi escapant-se. En la seva excepcionalitat, de país exemplar en tants moments de la seva història, tot i que reconeix, com cap altre president abans que ell, els moments foscos de la peripècia americana, començant pel pecat fundacional de l’esclavatge, de conseqüències encara vives a la societat estatunidenca. En els seus valors democràtics i liberals, que cal defensar arreu sense transigir amb els qui els volen convertir en mercaderia política.

PUBLICITAT

Una penitència deguda

Obama s’identifica amb les seves forces armades, especialment amb els militars disposats a morir al servei del seu país. Com a president, se sent investit d’una responsabilitat especial cada cop que dóna ordres que poden portar a la pèrdua de vides, pròpies i alienes. Entén la seva visita als soldats ferits greus i la rebuda dels cadàvers dels caiguts en el combat com una penitència deguda de qui ha carregat sobre les seves espatlles la greu responsabilitat de disposar sobre la vida dels altres.

El personatge central de la narració no és un ésser humà, sinó un edifici amb molta història, la Casa Blanca, que es va construir com la mansió principal d’una gran plantació, els Estats Units, i ho van fer paletes i fusters negres, com després van ser negres els servents i conserges.

Un lloc central de les memòries l’ocupen l’aprovació de la legislació sanitària i els successius paquets econòmics per encarar la Gran Recessió, també heretada directament de la presidència anterior. Obama és detallista i minuciós, a vegades fins a l’excés, tractant-se de política interior, però de la seva explicació es dedueix clarament que de l’esforç per aconseguir la reforma sanitària i de les mesures de rescat a la banca i a l’automòbil en surt, primer, el Tea Party i, després, l’impuls ultraconservador que durà Donald Trump a la presidència l’any 2016.

Les seves reflexions internacionals, a vegades molt precises i poc conegudes, són d’un especial interès. Aquest és el cas de la negociació climàtica de Copenhaguen, l’any 2009, on Washington i Pequín van sostreure tot el protagonisme als europeus, o de les Primaveres Àrabs, resultat en bona mesura de les decisions inicials d’Obama, hostil a les dictadures de Tunísia i d’Egipte i favorable als manifestants que les van enderrocar.

Una tierra prometida és una eina fonamental per als lectors interessats en política internacional. També per als interessants senzillament en la política. També és un bon manual pràctic, ple de bones idees i consells psicològics, per a candidats electorals, per a polítics en exercici i sobretot per als qui accedeixen per primer cop a les màximes responsabilitats. Ben llegides, aquestes memòries són un notable llibre d’autoajuda política, especialment per a ciutadans pragmàtics, que prefereixen conduir el seu idealisme de cara a l’obtenció de resultats, i gairebé gens per als qui prefereixen empènyer els canvis a través de l’agitació i la desestabilització, encara que després no siguin capaços d’assegurar els efectes positius de la seva acció disruptiva.

Barack Obama Una tierra prometida

La mansió principal

El personatge central de la narració no és un ésser humà, sinó un edifici amb molta història, la Casa Blanca. Obama és dels qui s’esforcen a pensar en la llarga durada. La seva escriptura és d’un optimisme molt moderat o, si es vol, d’un pessimisme corregit per una fe que no és tan sols religiosa i s’acosta més aviat a l’esperança. Sap que a la llarga, el que es recordarà del president que fa el número 44 és que va ser el primer ciutadà negre en un país que havien fundat terratinents blancs propietaris d’esclaus robats a l’Àfrica. La Casa Blanca es va construir com la mansió principal d’una gran plantació, els Estats Units, i ho van fer paletes i fusters negres, com després van ser negres els qui van fer de servents i conserges.

El llibre és una eina de reflexió sobre els programes, les eleccions, la formació dels equips de govern i els marges de la política.

En consonància amb aquest protagonisme, explícit sobretot en la narració dels primers dies de la presidència, moltes de les històries i anècdotes que explica Una tierra prometida satisfaran els fanàtics de la sèrie d’Aaron Sorkin, The West Wing, fins al punt que podran veure en la idealització que era el personatge del president Josiah Bartlet, amalgama de John Kennedy, Jimmy Carter i Bill Clinton, una mena de premonició del que va ser Barack Obama i, en tot cas, l’autèntica antítesi del que ha estat Donald Trump.

Si algú es pregunta si es pot ser conservador i d’esquerres, intel·ligentment conservador i conseqüentment d’esquerres, la resposta la trobarà en aquesta brillant primera entrega de les memòries presidencials de Barack Obama.