Joan Esculies ha publicat una esplèndida biografia de Josep Tarradellas, ben escrita i perfectament documentada en una gran varietat de fonts arxivístiques i bibliogràfiques. Però, més enllà del mèrit innegable que sembla reconegut pels historiadors, conté lliçons per a qualsevol persona que s’interessi per la relació entre les persones i les institucions polítiques. Les institucions són un artifici invisible sense alguna forma de representació. Pels símbols les podem reconèixer, però les persones les encarnen. Tarradellas va fer-ho amb la Generalitat per la seva presidència. Ho va fer en unes circumstàncies extraordinàriament difícils, sense la saba vivificadora que dona l’arrelament i la renovació periòdica que deriva de les eleccions. La capacitat de resistència, per si sola, resulta extraordinària, i si hi afegim la restauració de la institució, hem de reconèixer que estem davant d’un fet excepcional i sense precedents.

L’única manera d’entendre-ho és a partir de la biografia de Tarradellas, i la que ha publicat Esculies dona una base sòlida i ampla, que fa accessible el coneixement d’un personatge que es confon amb una part de la història del nostre país. L’estructura de l’obra ho facilita, perquè els catorze capítols de què es compon segueixen un ordre cronològic transparent. Es tracta d’una opció ben raonable, perquè no hi ha risc que no encaixin els grans esdeveniments i les fites personals de la vida de Josep Tarradellas.

Comença amb els anys de formació personal i política. Hi apareix l’entorn familiar i la seva empenta professional, així com el que podríem considerar la seva socialització política en l’entorn del CADCI. Un ambient de catalanisme radical i separatista, on va començar a publicar a L’intransigent. Però, com ens destaca Esculies, Tarradellas no va esdevenir un radical marcat per la ideologia, sinó que a L’intransigent mostra una perspectiva analítica allunyada de l’abrandament romàntic de molts dels seus companys.

Una monumental correspondència és una de les bases de la solvència del text d’Esculies.

Aquesta etapa idealista era, segurament, inevitable abans d’entrar en la política democràtica de l’autonomia de la República. Però quan ja la política era allò que reconeixem, amb les seves campanyes electorals, lluites partidàries i conspiracions de palau o de congrés, Tarradellas destaca per una característica: és un home que es guanya bé la vida. En conseqüència, gaudirà durant molt temps d’una independència econòmica que sostindrà la del seu propi criteri. Com explica Esculies, el self-made man es transforma en polític.

No destacarà immediatament; tot i ser elegit diputat a les Corts, alguns l’anomenaven «el diputat mut». Potser per manca d’adaptació a la política espanyola, el fet és que la perspectiva política de Tarradellas va ser sempre estrictament catalana. Això sí, d’un perfil diferent del de Prat de la Riba, de qui criticava un nacionalisme reaccionari que allunyava les classes populars del catalanisme. Coincidia, potser, en la cerca de l’excel·lència de l’acció de govern, perquè Esculies ens mostra Tarradellas com un autonomista maximalista.

No va ser mai tampoc federalista. Quan durant la Guerra Civil parlarà de federació, Esculies ens diu que «la melodía era la de una relación bilateral» (p. 119). Ho fa quan cobreix la seva etapa com a conseller d’Economia durant la Guerra Civil, i les tensions que van sorgir amb el govern de la República. En aquelles circumstàncies difícils ha de començar a gestionar recursos econòmics importants, i, quan la derrota s’apropa, afloren crítiques i malentesos que després se li adreçaran durant l’exili.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Admiració envers de Gaulle

I és a l’exili on Tarradellas dona el màxim del seu sentit institucional. Ja n’havia donat mostres en intentar convèncer Companys, sense èxit, que no es precipités a la insurrecció del 6 d’octubre de 1934. Els seus recursos econòmics, posats al servei de la política, començaran a baixar, i s’angoixarà molt lluitant per la supervivència econòmica. També documentarà cadascuna de les seves passes, amb una monumental correspondència que és una de les bases de la solvència del text d’Esculies. En tot cas, sobreviu a la Segona Guerra Mundial, i allà se li despertarà una gran admiració envers el general de Gaulle. Esculies en el seu capítol final presenta Tarradellas com un home providencial entre Macià i de Gaulle. Li costarà molt arribar a ser-ho perquè, en el camí cap a la presidència, va haver de maniobrar entre les diverses faccions i, sovint, sobreposant els objectius polítics als afectes personals.

Però el fet d’haver assolit la presidència, des de l’agost de 1954, era només part de la seva trajectòria, perquè la política, a l’interior de Catalunya, no connectava amb la institució de la presidència que Tarradellas representava. Les estratègies internes no buscaven la restauració pura i simple del règim republicà, sinó que es plantejaven abatre la dictadura per establir un sistema democràtic. Per això s’intentava superar la divisió de la Guerra Civil amb organismes plurals. Com és sabut, la reivindicació de l’Assemblea de Catalunya feia referència genèrica al restabliment de les institucions de 1932, sense al·ludir a la presidència a l’exili.

El president, per part seva, tampoc no va tenir mai una visió simplement restauradora. Coneixia de primera mà l’abast de la Guerra Civil a Catalunya, i sabia que calia aglutinar el màxim de partidaris de la recuperació de la democràcia i de l’autogovern. Però, alhora, desconfiava de les plataformes unitàries, sobretot si hi veia comunistes. Potser no va copsar l’evolució del PSUC, i probablement va quedar fixat en la seva memòria el comunisme que havia conegut durant la guerra. No li agradava gens la mena de patriotisme de partit que havia observat en alguns dels seus contemporanis. La seva via preferida de contacte amb Catalunya va ser una altra.

Va intentar apropar-se a l’interior a través de personalitats com Manuel Ortínez i Jaume Vicens Vives. El primer, amb importants contactes amb el món econòmic del franquisme; el segon, com a centre d’interès d’un projecte reformista i, gran historiador, amb una extraordinària capacitat d’explicar els reptes de Catalunya a la burgesia que començava a refer-se. Però Tarradellas es malfià de la represa cultural dels anys seixanta. També, potser, influït per la seva experiència a la Generalitat republicana, es malfiava dels intel·lectuals que assumien alguna forma de lideratge polític, i de qualsevol institució o publicació on hi veiés comunistes.

Però no aconseguí un cert reconeixement fins als anys setanta, amb una relació difícil amb Jordi Pujol. Especialment per la seva visió de «fer país». Tarradellas entenia que això en el fons era voler enfrontar-se a l’Estat, mentre que ell volia, segons Esculies, apoderar-se’n a Catalunya. Això explica la cura amb la qual més endavant tractà les autoritats estatals. No hi veia cap utilitat a enfrontar-s’hi. Serà, però, a El Correo Catalán, propietat de Pujol, on el 1974 es fa la primera referència a Tarradellas des de 1939.

 

Retorn apoteòsic

Gràcies als seus contactes amb Ortínez, i a les relacions d’aquest amb personalitats del govern d’Adolfo Suárez, es va arribar a un reconeixement on hi havia, segons diu Esculies, un intercanvi de favors: de fet, la Monarquia reconeixia la Generalitat, i la Generalitat, per part seva, reconeixia la Monarquia. Va aconseguir teixir bona relació amb el rei, i es va guanyar el respecte d’Adolfo Suárez i de les autoritats militars. El retorn del president va ser apoteòsic, i Tarradellas, ja a la plaça Sant Jaume, tingué molta cura dels detalls. Des de fer referència als «ciutadans de Catalunya», i no als «catalans», per intentar ser el més inclusiu possible, fins a la seva insistència en la correcció protocol·lària i d’indumentària.

El que va venir després va servir per marcar un òptim en política catalana. Amb els seus errors, Tarradellas va tenir autoritat moral, forjada a l’exili, i va voler exercir-la per damunt de les interpretacions partidistes o sectàries de què és Catalunya. A més, va aconseguir fer-se valer com un interlocutor sincer i fiable per a autoritats estatals. És cert que això era més fàcil perquè el president no era vist com un rival potencial per a les futures conteses electorals. Però, tot i amb això, ningú no l’hauria escoltat amb atenció si no fos evident que tenia coses assenyades per dir. Algunes vegades amb imprudència notable, com crec que va tenir en les converses amb el general Armada prèvies a l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. Esculies ens explica que Tarradellas pensava en una «operació de Gaulle», i es va trobar amb la xarlotada de Tejero. Però és que a l’origen, l’operació de Gaulle va significar forçar les institucions amb una evident pressió militar, i res no garantia que Armada fos un de Gaulle.

Va aconseguir teixir bona relació amb el rei, i es va guanyar el respecte d’Adolfo Suárez i de les autoritats militars.

Max Weber, un dels fundadors de la sociologia, va donar unes pautes d’interpretació de l’acció política que encara em semblen vigents. Ho va fer el 1919, en una conferència que després va ser publicada amb el títol de La política com a professió. Les consideracions que allà hi trobem ens poden posar en perspectiva Josep Tarradellas després del recorregut per la seva biografia.

Weber, com és ben sabut, distingeix l’«ètica de la convicció» de l’«ètica de la responsabilitat». La primera pren com a referència únicament els principis, i exigeix que la conducta hi sigui coherent; la segona se centra en les conseqüències de l’acció. L’una i l’altra no s’exclouen, però la primera pot portar a deixar de banda qualsevol consideració dels resultats del comportament. És vàlida si compleix els principis. La segona, en canvi, obliga a preveure els possibles resultats de l’acció política i, d’acord amb això, a optar per l’actuació que, buscant el millor, minimitzi el risc dels resultats negatius. Cap de les dues no garanteix que es faci el que tothom consideri positiu, perquè hi ha principis nefastos, propis del fanatisme totalitari, i pragmatismes orientats a polítiques reprovables.

 

Tocar la roda de la Història

Tarradellas no va estar mai obnubilat per la ideologia. El veiem més en l’ètica de la responsabilitat, tot i que les seves actuacions no responien sempre a un bon diagnòstic de la realitat interior, almenys els anys precedents al seu retorn. Potser no va copsar prou bé la diferència de suport popular que existia entre l’Assemblea de Catalunya i la institució de la Generalitat que ell encarnava. Però, tot i això, en la biografia d’Esculies hi trobem les virtuts que Weber considera pròpies del polític professional: passió, sentit de la responsabilitat i mesura. Aquestes qualitats, segons el sociòleg alemany, són les que caracteritzen el tipus de persona que pot tocar la roda de la Història. Josep Tarradellas ho va ser, i la magnífica biografia de Joan Esculies ho acredita.