Serguéi Markov exdiputat, politòleg i professor de la Universitat Estatal de Moscou, va rebre una estranya trucada poc després de l’estiu del 2017. A l’altre costat del telèfon s’hi trobava una periodista catalana que ja coneixia, tot i que aquesta vegada no li demanava una entrevista professional, sinó una cita perquè parlés amb un tal Víctor Terradellas, exsecretari de Relacions Internacionals de Convergència i president de CatMón, una fundació subvencionada per institucions oficials catalanes dedicada al «reconeixement internacional» de Catalunya.

La reportera va presentar el seu convidat com un «assessor» de l’aleshores president Carles Puigdemont, en un moment especialment complicat a Barcelona. La crisi política, amb un Parlament i un cap de Govern que trencaven ja obertament amb la legalitat espanyola, anava prenent cos i Catalunya ocupava les portades dels principals diaris internacionals.

Com a personatge pròxim al Kremlin, Markov és un home inquiet, sempre al servei del que, considera, són els interessos del seu país i disposat a saber-ne més dels conflictes contemporanis per treure’n profit. També està molt acostumat a parlar amb la premsa, una tasca que sembla agradar-li, a jutjar per les seves freqüents aparicions a mitjans, incloses televisions hostils a Moscou com la CNN. Markov, naturalment, no va fer cap excepció amb aquesta insòlita demanda, i va dir que sí de seguida.

A més a més de la seva feina com a parlamentari, Markov havia ocupat càrrecs de relativa importància per designació directa del president rus Vladímir Putin, per la qual cosa es considera que té un cert accés a l’oficialitat. Es dóna per segur que pot parlar directament amb Vladislav Surkov, un conseller proper a Putin encarregat de les relacions del Kremlin amb territoris no reconeguts internacionalment però amb aspiracions secessionistes abonades des de Moscou: Ossètia del sud, Abjàsia o Transdnistria.

 

Markov a CatMón

L’octubre del 2019, dos anys després d’aquella trucada de la qual no se’n va assabentar ningú al seu moment, el nom de Markov va aparèixer a la llibreta de contactes incautada per la Policia Nacional durant un registre a la seu de CatMón. Terradellas havia estat detingut i acusat de desviament de fons, en concret de dedicar les subvencions rebudes a viatges relacionats amb la «independència de Catalunya». Informat del cas pel meu diari, vaig contactar amb el politòleg perquè m’expliqués els seus tractes passats amb Terradellas.

No tenia gaires esperances que accedís a parlar amb mi: sabia que li preguntaria per les seves trobades amb suposats emissaris de l’independentisme català, en un moment en què la –també suposada– ingerència russa a Catalunya havia esdevingut una qüestió tòxica, amb diverses revelacions a la premsa espanyola. Sorprenentment, Markov va acceptar i ens vam trobar a un restaurant al nord de Moscou.

Al principi, l’exdiputat es va mostrar força loquaç. Sí, es va reunir amb Terradellas i la seva acompanyant en tres ocasions, segons recordava. «Què volien?», li pregunto. «Fer-me servir com a contacte per accedir als òrgans de poder» amb l’objectiu d’aconseguir un «reconeixement» per a una declaració d’independència de Catalunya, em va respondre. Fins i tot, em va donar detalls temporals: dues llargues converses en primer lloc, seguides d’una absència, i una última trobada durant un segon viatge a Moscou, dies abans que al Parlament de Catalunya es proclamés la DUI.

Víctor Terradellas va oferir el reconeixement de l’annexió de Crimea a canvi del de la Catalunya independent.

Quan ja portàvem mitja hora llarga d’entrevista, i veient que el meu interès era cada cop més incisiu, l’exdiputat va començar a recular. En un moment donat va mirar el seu rellotge, per fer-me entendre que havia de posar fi a la reunió si no volia passar per maleducat. Malgrat la seva loquacitat minvant, Markov havia arribat a admetre una realitat que seria explosiva a partir del moment en què es publiqués a Espanya i de la qual probablement ni tan sols ell n’era conscient. Terradellas li va oferir el reconeixement de l’annexió de Crimea a canvi del reconeixement de la Catalunya independent. «Em van plantejar que Rússia donés suport a la independència de Catalunya, i que Catalunya (a canvi) podria dir que Crimea era part de Rússia», van ser les seves paraules recollides per la gravadora.

El plantejament no era innocent i tenia greus implicacions per al projecte dels independentistes a Catalunya. Es tractava del reconeixement de la primera modificació de fronteres mitjançant la força que havia tingut lloc a Europa des de la Segona Guerra Mundial, i havia merescut la condemna de tot el món democràtic, en particular dels Estats Units i de la Unió Europea. El precedent era tan perillós que, fins i tot, els països comunitaris, en un rar exercici d’unanimitat, es van poder posar d’acord per establir sancions contra Rússia malgrat importants pèrdues econòmiques. Qualsevol reconeixement en aquest sentit per la Generalitat allunyava Catalunya de l’Europa a la qual els independentistes deien pertànyer. També deixava en entredit l’europeisme de Terradellas i, per extensió, de Puigdemont.

La resposta de Markov a la demanda no va ser positiva, però tampoc contundent en sentit contrari tot i que, oficialment, el Govern rus feia costat a Madrid. Markov havia explicat als seus interlocutors que «de moment», Moscou estava «molt distanciat» de la qüestió, unes paraules que es podien interpretar de forma molt oberta.

 

Estrella mediàtica

Només publicar-se la notícia, Markov va esdevenir una mena d’estrella mediàtica al nostre país. Els dies següents, va haver de rebre dues televisions, un diari i una agència de notícies espanyola. L’ona expansiva va arribar fins al gratacels estalinista seu del Ministeri d’Afers Estrangers rus, al bulevard Smolenski. Després d’una trobada entre representants del ministeri amb l’ambaixador espanyol Fernando Valderrama a petició d’aquest últim, el mateix Markov va ser convocat a la seu ministerial per donar explicacions, que després ell mateix va traslladar al cap de la diplomàcia espanyola.

La qüestió estava ja sobre la taula. Eren les trobades de Markov amb el presumpte emissari de Puigdemont un altre indici d’ingerència del Kremlin en el procés català?

Des del principi de la crisi han estat nombrosos els rastres i les denúncies d’interferència russa a Catalunya. Alguns són fets inqüestionables; altres han provocat burla i crítiques, sobretot des de sectors independentistes, que els titllen de «pel·lícula d’espies» o «faules».

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

L’annexió de Crimea va ser la primera modificació de fronteres mitjançant la força a Europa des de la Segona Guerra Mundial.

Són inqüestionables els vincles del president Puigdemont amb personatges propers als interessos de Rússia. El cap de la Generalitat ha mantingut estretes relacions amb Dana Rohrabacher, excongressista republicà als Estats Units amb simpaties no amagades per Putin, acusat pels seus crítics d’estar-ne a sou, i que fins i tot es vanta d’haver estat derrotat pel líder del Kremlin als 90 en un combat de lluita lliure quan anava begut. «Em va derrotar en un mil·lisegon; els seus muscles són increïbles», va rememorar. Les entrevistes de Puigdemont amb mitjans estatals russos durant el 2018 i el 2019, on abocava crítiques cada vegada més dures contra la UE, a mesura que percebia que Brussel·les li donava l’esquena, són a l’hemeroteca, a disposició de tothom.

És un fet comprovat que Julian Assange, col·laborador necessari de la ingerència russa a les presidencials del 2016 als Estats Units difonent material comprometedor sobre Hillary Clinton robat per hackers informàtics vinculats amb la intel·ligència russa, va intervenir a la tardor del 2017 a favor