Les dades econòmiques solen ser arma llancívola per qüestionar l’acció d’un govern. Aleshores s’argüeixen indicadors precisos: caigudes del PIB, del consum, de les exportacions, reducció d’ingressos, desbocament de la prima de risc, augment de l’atur, etc. Aquestes variables tenen enorme capacitat explicativa, i faciliten que l’oposició a un govern –mentre les dades siguin negatives– disposi de munició abundant per refregar als responsables econòmics i a la presidència del govern la seva inoperància. Es parla llavors de situacions gairebé terminals, una veritable caiguda de l’economia la crítica de la qual té un missatge subliminar: deixin-nos pas que nosaltres ho arreglem. L’economia espanyola és un bon laboratori per testar-ho tot. Hem pogut sentir aquí, recentment, arguments molt semblants.
Cal assenyalar que en aquesta conjuntura –que ja s’estén a més de cinc anys–, les posicions conservadores continuen promocionant el discurs del caos econòmic, del desordre, de l’apocalipsi. Ho veiem amb reiteració en boca dels seus portaveus i, fins i tot, en les posicions en xarxes socials de pretesos gurus de les dretes que tenen, però, una escassa entitat en el terreny de la ciència econòmica. El problema és que els números no donen; ans al contrari, són positius per a l’economia espanyola.
PUBLICITAT
L’FMI acaba d’apujar les previsions de creixement econòmic per a Espanya i, alhora, rebaixa els càlculs per a la resta d’Europa.
La prima de risc ha baixat fins als 55 punts per primer cop en dues dècades. És a dir, la confiança exterior que inspira l’economia d’Espanya és molt elevada; hem de recordar que entorn del 2012-2013, aquesta dada s’ubicava al voltant de 700-800 punts. Les exportacions de mercaderies físiques i de serveis no turístics augmenten, malgrat les dificultats dels aranzels de Trump, atenent la menor exposició dels productes espanyols (5 %; a Alemanya, gairebé el 20 %) a aquesta agressiva política del magnat nord-americà. El corol·lari és que institucions com el Banc d’Espanya, Funcas i Bloomberg ofereixen revisions a l’alça del creixement del PIB per a 2025: entre el 2,5 % i el 2,7 %, xifres que dupliquen les esperades per al conjunt de l’eurozona.
La taxa d’atur (poc més del 10 %), sent alta si es contrasta amb la mitjana comunitària, és baixa si s’observa el gràfic històric, quan es va arribar a tenir una taxa propera al 27 % entre el 2011 i el 2015. La punta és la millora que les tres agències de rating han establert per a l’economia espanyola: un altre signe de robustesa inequívoca.
Economia espanyola solvent
No hi ha caos. Ni desequilibris econòmics. Ni apocalipsi a la vista, encara que la tossuda obstinació d’alguns s’entesti que n’hi hagi. No es disposa de xifres que desmuntin el quadre macroeconòmic. Això no ignora que hi ha problemes que s’han d’encarar; i un dels més rellevants és el de l’habitatge. Però amb totes les dificultats que ningú assenyat eludeix, accions com apujar l’SMI, ajuts a les empreses, l’IMV –que s’ha de dinamitzar–, apujar les pensions, etc. contribueixen a oferir una imatge més sòlida, solvent i serena de l’economia espanyola.
Més dades a considerar. L’FMI acaba d’apujar les previsions de creixement econòmic per a Espanya. Alhora, l’organisme rebaixa els càlculs per a la resta d’Europa. És a dir, l’economia espanyola reafirma la seva fortalesa a l’espai europeu, i consagra una trajectòria solvent en els últims anys, segons el Fons. No és l’única institució internacional que predica en aquesta línia. JP Morgan assenyala la conveniència d’invertir a Espanya «pels forts fonaments econòmics»; de fet, l’entitat recomana comprar bons d’Espanya i vendre els d’Alemanya, segons el tancament recessiu de l’economia germànica el 2024: segon any consecutiu de caiguda.
El dèficit públic espanyol ha passat d’un -7,7 % sobre PIB el 2020 a una previsió de superàvit del +0,3 % el 2025, fet que demostra la gestió dels comptes públics adequats a les previsions d’ingressos. Les dades d’ocupació segueixen la mateixa línia: mig milió de nous llocs de treball el 2024 (més de quatre-cents trenta mil corresponen als serveis, amb importància gradual dels no turístics), una xifra que revela que ampliar drets als treballadors no alenteix la creació i, també, la qualitat de l’ocupació. La síntesi: més de 21 milions d’afiliats a la Seguretat Social i una taxa d’atur que remet al 2007-2008.
Tres vèrtexs crucials
Totes aquestes variables que hem anat desgranant procedeixen de fonts públiques i condueixen a una conclusió elemental, que reiterem: no hi ha cap cataclisme, ni enfonsament assetjant, per a l’economia espanyola. És evident que les magnituds macroeconòmiques no suposen la inexistència de problemes i desafiaments: l’habitatge –ho hem indicat–, el desenvolupament dels programes d’inversió –que s’han d’incentivar amb més èmfasi– i l’apuntalament dels pilars de l’Estat del Benestar són tres vèrtexs crucials que cal considerar en la política econòmica.
PUBLICITAT
Tergiversació interessada
Però la falsa informació econòmica, la tergiversació políticament interessada de les dades i l’orientació del debat polític cap a camins que tenen poc a veure amb les preocupacions quotidianes de la població, suposen elements que enterren una consolidació econòmica que és àmpliament reconeguda per part de les principals institucions econòmiques del món.
En aquest context, seria interessant conèixer propostes alternatives realistes que permetessin un debat educat i rigorós sobre la política econòmica a implementar. Centrar-se en ocurrències mediàtiques o estirar de manual – abaixar els impostos, sense que s’aclareixi què cal fer amb les despeses– no és prou perquè la societat pugui entreveure què s’està proposant en matèries de despesa pública, salari mínim, inversions, habitatge, sanitat, educació, serveis socials, etc. Aquest és el moll de l’os de la cosa pública, no el soroll permanent que sembla perseguir un objectiu fonamental: no parlar, rigorosament, d’economia.
