Si hi ha una art que pot resultar ambigua, aquesta és la música. Pot servir a una causa i també a la contrària. L’exemple més palès és l’Himne a l’alegria, la part coral de la Novena simfonia de Beethoven. És un cant a la fraternitat universal que el 1972 les Comunitats Europees van convertir en l’himne d’aquell projecte de pau i d’entesa que avui encara dura sota el nom d’Unió Europea. Dos anys més tard, el 1974, aquella mateixa peça es va convertir en l’himne oficial d’un país que representava tot el contrari, l’estat racista autodeclarat independent de la República de Rhodèsia (avui Zimbàbue).

La lectura de dos llibres que no estan dedicats a la música, però on hi figuren dos directors d’orquestra, Arturo Toscanini i Thomas Beecham, permet pensar que si la música pot ser ambigua, els que la interpreten ho poden ser molt més en la mesura en què l’ambigüitat es pot gronxar entre l’oportunisme i les conviccions.

A M. El hijo del siglo (Alfaguara), Antonio Scurati recorda que el gran director italià va ser, el 1919, un dels fundadors dels Fasci italiani di combattimento, el moviment feixista de Benito Mussolini que ja va néixer amb l’afició a estomacar a qui no compartís aquell credo. Toscanini no era un jovenet eixelebrat. Ja tenia més de 50 anys i una llarga carrera d’èxits havent dirigit entre moltes altres, les estrenes mundials de Pagliacci (Leoncavallo), i La bohème i La fanciulla del West (Puccini).

El mateix 1919 va ser candidat a les eleccions en la llista que encapçalava qui després seria Il Duce. En aquelles beceroles del feixisme, tot i les 30.000 lires amb què el músic havia contribuït a la campanya, la llista va fracassar estrepitosament, la qual cosa va generar la brometa que amb un director d’orquestra com ell, «la desafinada només podia ser excepcional».

PUBLICITAT

El 1923, l’any després de la marxa sobre Roma, Toscanini encara rebia Mussolini a la Scala amb tots els ets i uts, però ja començava a ser crític amb el feixisme que havia contribuït a fer néixer deixant que s’apropiés del seu nom. El 1926, i això ja queda fora del període que explica Scurati en la seva docu-novel·la, es negava a dirigir l’estrena mundial de Turandot si hi anava el dictador. I el 1931 es produïa el trencament irrecuperable que el va portar a abandonar Itàlia mentre durés aquell règim.

L’ocasió va ser un concert oficial a Bolonya en el qual s’havia d’interpretar Giovinezza, l’himne feixista. El director s’hi va negar i, després d’una negociació, es va acordar retirar el caràcter d’oficial de l’acte i així no hi hauria himnes. La seva negativa, però, li va valer ser atonyinat al carrer per una banda de feixistes en el seu estat més natural, que era el violent. El director va enviar un telegrama a Mussolini queixant-se de l’agressió. No va tenir mai resposta.

Toscanini va ser un dels fundadors del moviment feixista i candidat a les primeres eleccions al costat de Mussolini.

El 1930, Toscanini havia estat el primer director no alemany a dirigir l’orquestra del Festival de Bayreuth. Hi va dirigir Tristany i Isolda i Tannhäuser i ho va fer de franc perquè considerava que era un gran honor, però la seva relació amb l’orquestra va ser complicada i els seus repetits «no, no!» li van guanyar el motiu de Toscanono. Va repetir el 1931, però les condicions no li van agradar i va decidir que no hi tornaria el 1933 com estava previst.

Quan aquell any Hitler va arribar al poder, Toscanini ja va protestar contra les polítiques racistes a Alemanya com després ho faria amb les italianes. Va dedicar esforços a denunciar l’antisemitisme i a protegir jueus i altres perseguits. Albert Einstein li va escriure una carta el 1936 felicitant-lo per la seva música i per la seva lluita contra «els criminals feixistes» en la qual, deia el savi, «ha demostrat ser un home de gran dignitat». Llàstima que Toscanini, amb el seu nom i amb la seva fama, hagués contribuït a crear aquell monstre.

Una ganga

Com el seu nom indica, Viajeros en el Tercer Reich (Ático de los libros), de Julia Boyd, recull l’experiència de persones que per diferents motius van visitar l’Alemanya nazi. Un d’ells era el director britànic Thomas Beecham amb la seva London Philharmonic Orchestra (LPO), que el 1936 (només feia quatre anys de la seva fundació), van fer una gira per aquell país amb totes les despeses pagades per Berlín.

PUBLICITAT

La invitació era fruit d’un sil·logisme estúpid. Joachim von Ribbentrop, diplomàtic especialista a ficar la pota, va informar Hitler que Beecham era íntim amic del rei Eduard VIII, i si aquest tenia una més que marcada simpatia pel nazisme (li costaria el tron), ergo, Beecham també tenia aquesta simpatia.

El director, al contrari, menyspreava profundament Hitler fins al punt que a la inauguració del Festival de Bayreuth a la que havia estat convidat, es va escapolir d’una trobada informal amb el Fürher organitzada per Winifred Wagner, nora del compositor i directora del festival. Tampoc no volia la foto que Hitler cobejava amb el compositor seient al costat seu a la llotja. A última hora Beecham va enviar un telegrama: «Ho sento. No puc venir. Salutacions». Quan es va assegurar que Hitler ja no era a Bayreuth i que tampoc hi tornaria aquell estiu, el director hi va aparèixer.

Beecham va acceptar la invitació de dirigir la seva orquestra a l’Alemanya nazi amb totes les despeses a càrrec de Berlín.

Per què doncs Beecham va portar la seva orquestra a una Alemanya on hi havia instal·lat un règim que li repugnava? Per què es va sotmetre a l’ordre de retirar del programa la Simfonia escocesa de Mendelsshon, un compositor que va desaparèixer de les sales de concert perquè era jueu? Per què va acceptar sabent que això crearia una gran controvèrsia a Anglaterra, com així va ser?

En un lloc destacat

Les respostes poden ser variades. La primera, sens dubte, l’oportunisme. Malgrat els nazis, Alemanya seguia sent un país on la música ocupava un lloc molt destacat en la societat. Portar una formació jove com la LPO on hi havia un dens teixit orquestral que abastava tota la geografia, sobre el qual regnava la Filharmònica de Berlín amb Wilhelm Furtwängler al capdavant i on treballaven les grans batutes de Richard Strauss, Herbert von Karajan, Hans Knappertsbusch o Karl Böhm, era un enorme atractiu. Més encara, com ja hem dit, si a l’orquestra no li calia fer números.

A misses dites, a Beecham se li va presentar un motiu per justificar aquella gira. Quan eren a Leipzig, algú li va fer arribar un paperet on se li explicava que pocs dies abans havia desaparegut l’estàtua de bronze de Mendelssohn que s’alçava davant de la sala de concerts de la Gewandhaus. «Segurament la fondran per fer-ne fusells», deia l’anònim comunicant. Afegia que la música immortal d’aquell compositor seguiria sent interpretada arreu, excepte a Alemanya, des d’on pregava per la llibertat. Si aquella gira havia servit per portar un bri d’esperança, es podia donar per bona. La justificació no era gaire diferent de la que després faria servir Furtwängler per defensar-se de les acusacions de connivència amb el nazisme en el procés que se li va fer després de la guerra.

Feixista i antifeixista l’un. Antinazi, però disposat a jugar-hi l’altre. La línia que va entre l’oportunisme i les conviccions és sotil. I entre un i les altres campa l’ambigüitat.