Què pinta Albert Serra dirigint una pel·lícula dedicada a la tauromàquia? Aquesta és la pregunta que molts es podrien fer davant de l’últim treball del cineasta català, considerat un artista «modern» i «radical», i, per tant, allunyat de qualsevol vel·leïtat folklòrica.

Però també és cert que Serra va començar la seva carrera al cinema abordant dos mites també associats al que és popular –el Quixot de Cervantes a Honor de cavalleria (2006) i els Reis d’Orient a El cant dels ocells (2008)– i que la seva filmografia posterior ha indagat amb afany en les arrels de la cultura contemporània a Occident, almenys des de la Il·lustració: Història de la meva mort (2013), La mort de Lluís XIV (2016) i Liberté (2019) prenen com a punt de partida personatges com Casanova, Dràcula, el Rei Sol o el fantasma del Marquès de Sade, mentre Els tres porquets (2012-2023) convoca Goethe, Hitler i Fassbinder, i Pacifiction (2022) investiga els orígens i el destí del colonialisme francès a la Polinèsia.

No és estrany, doncs, que Tardes de soledad s’enfronti al toreig com si es tractés de l’última escletxa d’un cert primitivisme atàvic en la nostra societat hipertecnificada: som davant d’un film que aborda la corrida com un ritual, no com un esdeveniment social o un motiu de debat. Per això no es tracta de dilucidar si Serra està o no a favor que es continuïn celebrant corrides de toros. Tampoc d’examinar detingudament la pel·lícula per localitzar-hi una exaltació o una crítica de la tauromàquia. Tardes de soledad és un documental, però no a l’ús.

PUBLICITAT

Per començar, no mostra l’anomenada «festa nacional» amb ànim exhaustiu, sinó que es limita a seguir un torero, Andrés Roca Rey, a través d’algunes de les seves «faenes», filmades per Serra i el seu equip en directe en cadascuna de les places on van tenir lloc. De la mateixa manera, aquestes filmacions ni tan sols responen a l’esquema del documental convencional: no veiem ni un sol pla del públic assistent, no hi apareixen ni els aficionats ni els espectadors habituals d’aquests esdeveniments, i tampoc no sabem res de la vida privada o l’entorn del torero, tret de la seva quadrilla.

El film de Serra és la història d’un home enfrontat a la por quotidiana, cosa que comparteix únicament amb el toro, i, per tant, es podria veure perfectament com una història de ficció. Per aquest motiu defuig del tot qualsevol discurs, ideològic o moralitzador. I per aquest motiu, en conseqüència, la seva visió dels toros correspon a la d’un observador extern: què pot portar algú a dedicar-se a això? Què busca en l’enfrontament quotidià amb el desconegut?

El ritme d’un malson

Tardes de soledad està estructurada segons el paradigma de la repetició, un dels motius fonamentals de l’art contemporani, si més no des d’Andy Warhol. Els escenaris són tres i apareixen diverses vegades, tantes com les corrides en les quals participa el destre: l’hotel en el qual s’emboteix el vestit de torero; l’autocar que el trasllada a la plaça; l’arena mateixa com a lloc de l’enfrontament, amb el toro i amb ell mateix. I aquesta successió d’espais i personatges –l’ajudant a l’hotel, la quadrilla a la plaça i a l’autocar– té lloc amb el ritme d’un malson, no busca en cap moment una construcció coherent per al film, que comença i acaba sense recórrer a cap fil argumental.

‘Tardes de soledad’ està estructurada segons el paradigma de la repetició, un dels motius fonamentals de l’art contemporani, si més no des d’Andy Warhol.

Al contrari, els clímaxs també es repeteixen al final de cadascuna de les corrides filmades i tenen a veure amb la mort del toro, amb les possibles enganxades, amb el rostre crispat del torero i la sang que raja del cos de l’animal. Invariablement, la càmera de Serra –i del seu director de fotografia, Artur Tort– s’acosta a les ferides, a l’ull del toro, del qual a vegades llisca una llàgrima. Es tracta d’un pronunciament antitaurí o d’una simple constatació del que suposa aquest ritu col·lectiu que retrotreu a una mena de barbàrie originària?

La mateixa funció fan els crits de la quadrilla a la plaça o les seves converses a l’autocar. D’una banda, l’odi irracional al toro, els insults que li dediquen, l’exaltació de la gosadia del seu líder i els elogis desmesurats pel menyspreu a la mort que demostra, podrien donar a entendre que la intenció de Serra és mostrar a plena llum la baixesa moral d’aquest món. De l’altra, no obstant això, hi ha quelcom de document etnològic en la distància amb què el cineasta ho observa tot, una espècie d’ingenuïtat o innocència en la manera en què s’enfronta a un espectacle aberrant, però que alhora no pot deixar de provocar certa fascinació.

Violència ancestral inquietant

Com en altres de les seves pel·lícules, les bases de la civilització sempre estan arrelades en una violència ancestral inquietant, la cultura occidental té les mans tacades de sang. Caldrà renunciar als seus assoliments per això? I, en qualsevol cas, es pot considerar la tauromàquia un d’aquests «assoliments»? Tardes de soledad és una pel·lícula sobre el misteri subjacent a la condició humana, potser la pel·lícula més extrema de Serra en aquest sentit.

Encara que Serra no vol deixar que el seu film digui que el toreig és un art o una massacre, veu Roca Rey, malgrat tot, com algú pròxim a la figura de l’Artista.

Perquè si hi ha alguna cosa en el film que actua com a testimoni d’aquestes qüestions liminars, de la frontera difusa en la qual ell mateix se situa –entre el documental i la ficció, entre la implicació i la distància, entre l’horror i l’atracció de l’abisme–, és la mateixa figura de Roca Rey o, més ben dit, la manera com el cineasta la filma i la presenta. No sabem res d’ell, ni del seu passat ni del seu present. Només és un cos que, per si no fos prou, no deixa entreveure ni un sol instant què pensa, què passa pel seu cap. Per contra, es mostra invariablement reconcentrat i hermètic, com si l’obsessió del toreig l’absorbís del tot.

A l’autocar, enquadrat sempre de la mateixa manera, mira endavant com un autòmat mentre els seus acompanyants celebren l’èxit o lamenten els errors. A la plaça, només emet sons guturals alhora que es mou com un ballarí, prenent posició o esquivant el toro. A l’hotel, parla amb displicència de les seves ferides o es posa les mitges en alguns plans inquietants, que el presenten gairebé com una prima donna: la masculinitat del torero, de tot aquest univers, posada en dubte des d’una perspectiva que frega el queer.

PUBLICITAT

El «matador» és un ens impenetrable, un cúmul de contradiccions que s’exposa ell mateix com a espectacle en una plaça, davant de centenars de persones a les quals no veiem mai. I encara que Serra no vol deixar que el seu film digui que el toreig és un art o una massacre, del que estem segurs és que veu Roca Rey, malgrat tot, com algú pròxim a la figura de l’Artista.

Un sacerdoci

Sabem per les pel·lícules anteriors de Serra que l’art, per a ell, no té res a veure amb una bellesa estereotipada o convencional. Al contrari, habita zones d’ombra, està més pròxim a la foscor que a la llum, de manera que Roca Rey, a Tardes de soledad, es podria veure com algú semblant al personatge que interpretava Alain Delon a El samurai (1967), de Jean-Pierre Melville: un assassí despietat, mut i impassible, lliurat al seu «art» com si es tractés d’un sacerdoci.

Quan entra a matar per rematar les faenes, Serra el filma des del punt de vista de l’espectador, com si fóssim nosaltres els qui clavéssim l’espasa al llom del toro. O com si fos ell mateix, el cineasta. Pot ser que, amb Tardes de soledad, Serra hagi aconseguit alguna cosa més que filmar una pel·lícula sobre el toreig. Pot ser que hagi filmat el seu autoretrat: els seus desassossecs i els seus temors més profunds.