Tradició i modernitat

El 1979, Stuart Byron va publicar a la New York Magazine un article titulat «The Searchers: Cult Movie of the New Hollywood», en el qual analitzava la influència de Centaures del desert (1956), el mític western de John Ford, en les noves generacions de cineastes estatunidencs. Byron argumentava en el seu text que, en abordar algunes de les qüestions clau de la cultura d’aquell país, des de la construcció d’una comunitat fins a la violència entesa com a motor de progrés, el film de Ford no solament s’havia convertit en un clàssic indiscutible, sinó també en un referent que, d’una manera o d’una altra, apareixia citat o homenatjat en moltes pel·lícules d’aquella dècada, entre les quals hi havia Taxi Driver (Martin Scorsese, 1976), Encontres a la tercera fase (Steven Spielberg, 1977), El caçador (Michael Cimino, 1978) o Porno dur (Paul Schrader, 1979).

Segons l’esquema de Byron, totes aquestes pel·lícules explicaven la història d’un personatge obsessionat per alliberar-ne un altre que, per part seva, no sentia un desig especial de ser alliberat. A Centaures del desert, John Wayne interpretava un veterà de la guerra civil que torna a casa del seu germà just quan un grup de nadius assalta el lloc, massacra la família i segresta la seva neboda, a penes una nena. Durant la resta de la pel·lícula, Wayne perseguirà incansablement els raptors fins a trobar-los i comprovar, estupefacte, que la noia s’ha integrat perfectament en aquella altra família.

A Taxi Driver, Robert De Niro dona vida a un altre veterà, aquesta vegada de la guerra del Vietnam, al qual se li fica al cap que una jove prostituta necessita la seva ajuda, fins al punt de provocar una matança per alliberar-la. A El caçador, de nou De Niro torna del Vietnam obsessionat a tornar-hi per trobar un amic desaparegut en combat que, per la seva banda, ja forma part d’una altra «comunitat»…

Diverses qüestions –fonamentals per a l’imaginari cultural estatunidenc– es posaven en joc en aquest grup de pel·lícules, des del fantasma del racisme fins a la importància dels llaços familiars o d’amistat, però totes es podrien resumir en una: la nova societat estatunidenca, que s’havia proposat a si mateixa com un exemple que calia seguir, era el producte d’una sèrie de mutacions convulses la conseqüència més immediata de les quals era una identitat permanentment en crisi.

Reconstrucció d’una «família»

Doncs bé, en la seva última pel·lícula, l’esplèndida Una batalla tras otra (2025), Paul Thomas Anderson reprèn l’assumpte i l’insereix en l’estricte present dels Estats Units, un país amenaçat ara pels fangs d’un autoritarisme sever que potser provenen d’aquella pols. O és que la doctrina Trump no apel·la a la reconstrucció d’una «família» que el president actual considera disseminada i danyada, encara que això suposi contradir els principis democràtics que hi havia en els seus orígens?

El mateix Paul Thomas Anderson ha afirmat que Centaures del desert va ser un dels films en els quals es va inspirar per dirigir Una batalla tras otra. I, en efecte, la pel·lícula explica de nou la història d’una noia segrestada a la qual un familiar directe, en aquest cas el seu pare, pretén alliberar contra vent i marea. No obstant això, Una batalla tras otra trasllada aquest itinerari argumental, primer, a la lluita armada d’una certa esquerra radical als Estats Units de principis dels anys 2000 i, després, a la possibilitat que torni a renéixer en l’actualitat.

No es tracta ja, llavors, de seguir les directrius de l’american dream capgirant-lo, sinó de qüestionar-ne la vigència, d’analitzar alternatives. La parella formada pels guerrillers Bob (Leonardo DiCaprio) i Perfidia (Teyana Taylor), a l’empara dels anys agitats de la «lluita contra el terror» de George W. Bush, conceben una filla que, temps després, en complir 16 anys, es veurà immersa en una altra trama política similar que obligarà el seu pare a sortir de l’amagatall per ajudar-la. El film d’Anderson, en conseqüència, no és tant una repetició de l’original fordià com el seu revers: quin sentit tenen les idees de Centaures del desert una vegada superat el primer quart del segle XXI, quan els Estats Units s’enfronten, en un sentit o en un altre, a la possibilitat d’una refundació equívoca?

I, tanmateix, no es pot entendre Una batalla tras otra sense conèixer la tradició de la qual prové, no solament des d’un punt de vista ideològic sinó també cinematogràfic, que en aquest cas són el mateix. Si Centaures del desert era un western –i Taxi Driver un thriller, i El caçador un film bèl·lic–, la pel·lícula de Paul Thomas Anderson s’inclina per una barreja indiscriminada de diversos gèneres. No és que opti per la superposició, a la manera postmoderna, sinó que prefereix, diguem-ne, la confusió, la mutació accelerada i discontínua.

Paul Thomas Anderson dirigeix a Leonardo Di Caprio a Una batalla tras otra. Fotografia cedida per Warner Bros.

Des del principi, l’èpica de les imatges es veu travessada per un to de comèdia grotesca que a vegades frega la caricatura, tot això sense restar gens d’emoció al relat. De la mateixa manera, sense solució de continuïtat, passa de ser un film d’acció a reconvertir-se en un thriller de persecució, de la ciutat a la carretera. Els emblemes de la cultura cinematogràfica hollywoodiana es transformen sense parar fins que el que és concret esdevé abstracte: la casa dels revolucionaris que serà assaltada sembla un laberint sense sortida, mentre que la carretera on té lloc la persecució no és més que una successió de línies horitzontals o ondulades, amb un horitzó primigeni a tall de rerefons, que remeten de nou al western com a inspiració figurativa.

La història dels EUA, revisitada

Res de tot això no és nou en el cinema de Paul Thomas Anderson. Des de Hard Eight (1996) i Boogie Nights (1997), els seus dos primers llargmetratges, la seva estratègia consisteix a reelaborar el passat del cinema americà, reescriure’n les tradicions i, finalment, cercar un nou llenguatge capaç d’integrar aquesta herència mantenint la mirada fixa en el futur. És el que ja va fer en pel·lícules com Pous d’ambició (2007) i The Master (2012), amb les quals Una batalla tras otra formaria una trilogia peculiar: la història dels Estats Units revisitada, des dels inicis del segle XX fins a l’actualitat, en forma de crònica cinematogràfica que, al seu torn, és també un resum de la història de Hollywood. El seu encontre amb Centaures del desert, doncs, no seria més que una conseqüència lògica d’aquesta trajectòria, perquè també el mateix Anderson semblava obsessionat des de sempre per rescatar una tradició, un passat, que se li resistia.

L’herència del cinema, el passat de la lluita política, es reconverteixen per donar a llum una nova criatura: una pel·lícula que anuncia nous temps, una nova modernitat.

Una batalla tras otra s’inspira en Vineland, la novel·la de Thomas Pynchon. Una altra de les seves obres, titulada a Espanya Vicio propio, ja havia servit a Anderson com a punt de partida per a Pur vici (2014), la seva primera indagació en aquella contracultura nascuda als Estats Units en els anys 60 i 70. Com la literatura de Pynchon, el cinema de Paul Thomas Anderson està sempre en moviment, immers en una agitació interna que es trasllueix igualment en les imatges. A Una batalla tras otra, canvien sense parar els temps narratius, canvien els tons i els registres, canvia el mateix relat, com si, efectivament, també el relat estigués lliurant «una batalla després d’una altra».

Tots recordem el final de Centaures del desert, on John Wayne sortia per una porta que es tancava a la seva esquena, deixant la pantalla en negre. En el film d’Anderson, és una dona jove la que travessa un llindar semblant, però en circumstàncies molt diferents. A l’altre costat, l’espera un futur incert, però també excitant. L’herència del cinema, el passat de la lluita política, es reconverteixen per donar a llum una nova criatura: una pel·lícula que anuncia nous temps, una nova modernitat. No és poc per a una tradició, la de Hollywood, que últimament no sembla tenir ànims ni per enfrontar-se al seu mateix present.