Un dels trets característics de la política polaritzada és la crispació que exacerba les emocions en detriment de les raons. Com a resultat, la deliberació pública esdevé gairebé impossible i els debats en lloc d’aportar claredat acaben per fer més gran la confusió. Com afirma Manuel Cruz, «el que s’està deteriorant severament a Espanya no és tan sols la política, és la totalitat de l’espai públic ». I així, cada vegada més ens trobem atrapats en debats desenfocats.

Ho reconeixia un veterà polític del Partit Popular –Gabriel Elorriaga–, en referir-se al debat sobre la llei d’Educació recentment aprovada: «El debat ordenat, rigorós, no funciona. Quan discutim de la llei d’Educació, discutim de la religió o de l’idioma, no del fracàs escolar o de la qualitat de l’ensenyament». (El País, 20-12-20).

En l’article anterior sobre el debat educatiu a Espanya (política&prosa, núm. 27) es feia al·lusió a com la qüestió central de l’equitat educativa es simplificava fins al punt de convertir-la en una discussió maniquea, carregada d’apriorismes ideològics, que –en paraules d’Enrique Gil Calvo (El País, 15-12-20)– formaria part d’una arcaica regressió cap a guerres culturals –antimonàrquiques, secessionistes i religioses–, ben lluny de la discussió ben documentada i raonada de les polítiques públiques.

PUBLICITAT

Es pot deduir que l’altra qüestió nuclear del debat –la qualitat de l’educació– no ha tingut més bona sort. Més enllà dels propòsits i de les mesures encertades de la nova norma, es troba a faltar el pòsit d’una sòlida tradició d’avaluació dels efectes de les successives lleis educatives. Un dèficit comú al conjunt de les polítiques públiques, com s’assenyala en un recent manifest de 300 professionals de la sanitat demanant la creació d’una Autoritat Independent d’Avaluació de Pràctiques i Polítiques Sanitàries (Nada es Gratis, 22-12-20).

Resultats tangibles

Víctor Lapuente (El País, 22-12-20) posa el dit a la nafra quan constata la distància que hi ha entre una política pública efectiva i amb resultats tangibles i una política pública expressiva que difícilment transcendeix l’àmbit normatiu. Lapuente aplica aquesta distinció a la jornada laboral: no és el mateix tenir uns treballs dignes que una legislació sobre la dignitat del treball. En el primer cas acostumen a ser el resultat de la negociació i l’acord entre les parts. En canvi, en el segon –habitual en els països del sud d’Europa– una legislació emfàtica no es tradueix en treballs dignes.

Anàlogament es pot aplicar aquesta distinció a la política educativa destinada a obtenir una educació de qualitat. Per més que una llei proclami principis i valors i proposi mesures per millorar la qualitat educativa, aquesta no es farà realitat sense un cabal de tradició pedagògica que acumuli experiències –amb èxits i fracassos– a partir de la qual fonamentar la conservació i difusió de les bones pràctiques, a la vegada que estimular la innovació amb coneixement de causa (Gregorio Luri a The Objective, 10-12-20).

Reformar el sistema de dalt a baix i de cop o millorar el sistema pacientment? Vet aquí un dilema habitual de tota política reformadora, com explica Juan M. Escudero (El País, 19-11-20): «Potser, en lloc de remoure ara el terreny per construir una altra casa, és urgent apuntalar millor la que tenim… Advertits estem que l’anar i venir entre reformes pot distreure de millores necessàries, d’ahir, avui i demà. I d’ara mateix». Un punt de vista coincident amb el que apuntava el Col·lectiu Treva i Pau en un dels seus articles (La Vanguardia, 6-11-20): «Centrar-nos en els temes importants i deixar de banda els temes més polaritzants. Substituir la idea d’un gran pacte per una suma d’acords. I partir d’una visió gradualista i de llarg termini».

* * *

Tant o més desenfocats que els debats sobre les polítiques públiques, resulten els debats sobre la política institucional, com es constata en la impossibilitat d’arribar a acords sobre els temes relacionats amb el Poder Judicial o, en el cas de Catalunya, sobre la llei electoral. Però, probablement el debat sobre la Monarquia sigui l’exemple més cridaner de debat emmetzinat des del primer moment. Les conductes poc exemplars –si no possiblement delictives– del rei emèrit contribueixen a minar la legitimitat i la reputació de la institució, alhora que alimenten el debat sobre la nostra forma d’Estat.

El discurs del Rei

És un debat certament ben legítim i que mereix per la seva transcendència l’aportació d’arguments molt ben fonamentats, sigui per defensar l’actual monarquia parlamentària o bé la seva alternativa republicana. Un bon exemple d’aquest debat enraonat el trobem en el diàleg entre els professors Francisco J. Laporta i José Luis Martí que ha publicat la revista Periferias (11-10-20), amb el propòsit que «l’intercanvi d’arguments pugui servir d’inspiració, sigui per canviar d’opinió, o per reafirmar la pròpia sobre bases una mica més sòlides».

Tanmateix, quan aterrem en el camp de la brega política més immediata trobem que el debat es desenfoca i sovint descarrila. En tenim un exemple en el soroll mediàtic i polític que va precedir el discurs de Nadal del rei Felip VI, i conseqüentment en les valoracions posteriors que va merèixer.

Així, la prèvia d’un discurs que havia aixecat expectatives inusitades va estar replena de recomanacions sobre el que hauria de dir i fer el cap de l’Estat. Fatalment, les expectatives i les valoracions estaven contaminades pel clima de polarització, com ho constatava Fernando Vallespín (El País, 27-12-20): «El Rei hauria obtingut els aplaudiments i adhesions dels uns o els anatemes i crítiques dels altres amb independència del que digués. Divisions tan viscerals i arrelades no es deixen reconciliar per mitjà de la paraula».

La deliberació pública esdevé gairebé impossible i els debats, en lloc d’aportar claredat, acaben per fer més gran la confusió.

Moltes valoracions criticaven la manca d’iniciatives de renovació de la institució de la Corona per part del seu titular. Així, Fernando Garea afirmava «No hi ha en les seves paraules cap proposta de futur, ni cap mesura que aprofundeixi en la transparència…» (El Confidencial, 24-12-20). O Luis Arroyo deia: «Només un equip extremament conservador pot justificar que el Rei no optés per anunciar la seva disposició a derogar la seva pròpia inviolabilitat; o a comunicar noves mesures de transparència i bon govern de la seva Casa» (infoLibre, 24-12-20).

En el mateix sentit es lamentava Jesús Maraña: «Podria haver anunciat aquesta nit de Nadal la seva disposició a renunciar a la “inviolabilitat” constitucional o a sotmetre’s als barems de control i transparència que marqui una Llei de la Corona pendent des de fa més de quaranta anys». (infoLibre, 24-12-20).

PUBLICITAT

Però aquestes crítiques estan desenfocades, com ho precisava José Antonio Zarzalejos en recordar que al Rei «no li correspon anunciar cap desplegament legal del títol II de la Constitució; no li correspon anunciar tampoc cap modificació de l’estatut honorífic del seu pare… i, molt menys, pot suggerir una reforma constitucional relativa a qualsevol aspecte, encara que es refereixi a la inviolabilitat. Perquè tots aquests pronunciaments, iniciatives i debats corresponen al Govern, als partits polítics amb representació parlamentària i a l’intercanvi d’opinions i criteris en l’àmbit de la societat civil». (El Confidencial, 24-12-20).

La continuïtat de la Corona

Ara bé, una cosa és delimitar amb rigor les competències i responsabilitats constitucionals de les diferents institucions de l’Estat i una altra és què se li pot exigir directament al cap de l’Estat quan la seva figura està esdevenint cada cop més divisiva. Segons José Miguel Contreras, el Rei s’enfronta a problemes que no pot ni li correspon resoldre, «en canvi, sí que té la possibilitat de treballar per declarar la ferma exigència que cap partit o ideologia pretengui apropiar-se de la seva figura constitucional davant d’altres».

Una oportunitat que coincideix amb la seva obligació de «reforçar un esperit col·lectiu comú davant dels que estenen la confrontació, l’odi i la divisió com a resposta a la seva derrota democràtica a les urnes» (infoLibre, 24-12-20). En l’encert a complir aquesta obligació se juga Felip VI la continuïtat de la Corona, com ho afirma Ignacio Escolar: «Si Felip VI vol regnar molts anys, necessita congraciar-se amb les dues Espanyes que li estan donant l’esquena: l’esquerra i la perifèrica. És una cosa que sí que va aconseguir el seu pare, almenys mentre els espanyols no van saber res dels seus escàndols». (eldiario.es, 24-12-20).