L’atac estatunidenc a Veneçuela i el segrest de Nicolás Maduro i Cilia Flores va tenir un aire futurista —per la inaudita sofisticació de la força militar ultratecnològica utilitzada—, i va adquirir una aparença i uns detalls de mite: la traïció que obre la porta de la ciutat assetjada, el sacrifici dels trenta guerrers que defensaven el dirigent capturat. Però també va tenir característiques d’esperpent.
L’aspecte futurista, ultratecnològic, de la intervenció, és evident. Semblava una pel·lícula o una sèrie de ciència-ficció. Va ser d’una gran sofisticació i rapidesa, de tal manera que la capacitat de comandament i control militar de les forces armades de Veneçuela va ser neutralitzada en pocs minuts. La intervenció, comentà la revista francesa Esprit, pretenia demostrar al món que la força estatunidenca és «l’única capaç d’una sinergia d’aquest tipus entre els diferents àmbits cibernètic, aeri i terrestre per desbaratar el més sofisticat dels radars russos (S-300VM) i xinesos (JYL-1, JY-11B, JY-27)». Això espanta i mareja; deixem-ho als entesos.
El vessant mític de la intervenció també fou patent. L’entrada dels estatunidencs a Caracas va ser una demostració de força i enginy que recorda la conquesta de Troia cantada per Homer. En el París de 1939-1940, aleshores ocupat per l’exèrcit alemany, que també acabava de fer una demostració impressionant de força militar i tecnològica, Simone Weil, encara sota l’impacte d’aquella victòria de la força sobre la civilització i la raó, va escriure un llibre titulat L’Iliade ou le poème de la force. Hi deia que el veritable tema del poema homèric era la força, «davant la qual la carn dels homes es contrau».
El vessant mític de la intervenció fou patent. L’entrada dels estatunidencs a Caracas va ser una demostració de força i enginy que recorda la conquesta de Troia cantada per Homer.
Weil va descriure com, en el poema homèric, la força és un poder cec que destrossa i embriaga; que converteix els vençuts en cadàvers o en esclaus; i encega i torna bojos els vencedors. Homer, observà Weil, no es decanta ni pels grecs ni pels troians, ni pels vencedors ni pels vençuts. Els aplega tots en una mena de destí «geomètric» que «castiga automàticament l’abús de la força».
Weil va descriure com, en ‘La Ilíada’, la força és un poder cec que destrossa i embriaga; que converteix els vençuts en cadàvers o en esclaus; i encega i torna bojos els vencedors.
Aquesta, escrivia Weil, és la lliçó dels grecs, que els moderns hem perdut: «Les idees de límit, de mesura, d’equilibri, que haurien de determinar la conducta de les nostres vides, ja no tenen més que un ús servil dins de la tècnica». Només som «geòmetres» davant de la matèria, però no ho som en l’aprenentatge i l’exercici del seny i la virtut. Els grecs havien tingut el sentit de la mesura, dictada a l’home per la mateixa natura de les coses, mentre que nosaltres l’hem perdut. Una frase és la clau de la seva interpretació: «Només som geòmetres davant de la matèria». La raó moderna és cada vegada més exacta, més penetrant i eficaç pel que fa al món físic, a la manipulació de les forces naturals, a la tecnologia; però sembla irremissiblement desarmada i inútil davant del món humà, incapaç de comprendre i governar la força, quan apareix amb brutal violència entre els homes.
PUBLICITAT
Com hem de mirar els poderosos
Si l’atac a Veneçuela permet evocar mites antics, en canvi els seus protagonistes, tant els vencedors com els vençuts, no tenien res de mític. A les pantalles vam veure un Nicolás Maduro emmanillat, sencer i valerós, però també vam entreveure els seus mitjons blancs i les seves xancletes. Vam veure un Trump eufòric i triomfant, però també la seva corbata desmesuradament llarga; és a dir, el seu exhibicionisme senil.
A les pantalles vam veure un Nicolás Maduro emmanillat, sencer i valerós, però també vam entreveure els seus mitjons blancs i les seves xancletes.
Més aviat semblaven personatges de Valle-Inclán que no pas d’Homer o de Tolstoi. Aquesta desmitificació no es deu sols als personatges. És la immediatesa quotidiana de les informacions i de les imatges que ha fet desaparèixer els filtres del temps i de la distància, i la màgia del llenguatge literari, de la poesia. Hèctor i Aquil·les ja van perdre molt en el cinema. A TikTok són ridículs.
Valle-Inclán deia que els personatges poden ser contemplats des de tres posicions diferents. En la primera (que ell anomenava «a l’antiga»), els veiem des de baix: nosaltres agenollats i ells com a éssers de condició superior, de vegades sobrenatural. Des de la segona posició (la del realisme), els podem observar a la nostra alçada, amb els mateixos defectes i virtuts, «gairebé com a germans». Des de la tercera, els observem des de l’aire, i aleshores els personatges es veuen tan petits que poden arribar a semblar ninots o titelles; figures de sainet o d’esperpent.
Com hem de mirar els grans poderosos del món d’avui? Agenollats, és clar que no. Com a iguals, és impossible, no sols pel fet de ser diferents, sinó perquè tenen un poder infinitament superior al nostre, i es riurien dels nostres valors, dels nostres escrúpols i matisos, si per miracle arribessin a conèixer-los. Només podem mirar-los des de l’aire, com faria Valle-Inclán, i contemplar-los així, mentre caminen sobre catifes quilomètriques, seuen en taules gegantines o pronuncien discursos sota blasons i ensenyes espectaculars; sempre enmig d’escenografies de purpurina daurada.
Els qui ara manen a Washington deixen clar que Veneçuela té poc a veure amb la democràcia i els drets humans, i molt a veure amb la set de petroli.
L’esperpent no inventa la realitat; la fa grotesca mitjançant miralls que la deformen. A Romance de lobos, Valle-Inclán va retratar així el món d’una noblesa rural en descomposició, poblat d’éssers despòtics, violents, avars, cruels, i d’una sexualitat crepuscular (epsteiniana, podríem dir). No costa gaire veure en aquells llops de les Comedias bárbaras un precedent, en petit, dels llops que actuen avui en el teatre del món.
El final de la «mala fe»
L’obra planetària que avui està representant la llopada dels poderosos significa, entre altres coses, el final de l’«època de la mala fe», tal com la va descriure l’escriptor italià Nicola Chiaromonte. Antifeixista, amic de Camus, membre de la colla d’André Malraux durant els primers temps de la Guerra Civil espanyola, Chiaromonte batejà així la llarga època que començà al segle XX i que ara acaba: «La nostra no és una època de fe, però tampoc d’incredulitat. És una època de mala fe, és a dir, de creences mantingudes per la força, en oposició a d’altres i, sobretot, per manca d’altres de genuïnes.» És a dir: un temps d’utilització insincera d’ideologies cada vegada més instrumentals, emprades com a simple cobertura.
Aquesta època ha acabat. Máriam Martínez-Bascuñán ho ha descrit així: «Els Estats Units sempre van violar el dret internacional quan els convenia, però mantenien la ficció de respectar-lo. Inventaven justificacions, cercaven coalicions, passaven pel Consell de Seguretat encara que després l’ignoressin. Aquella ficció importava: permetia a altres invocar-la. Ara ni tan sols fingeixen.»
PUBLICITAT
Els qui ara manen a Washington deixen clar que Veneçuela té poc a veure amb la democràcia i els drets humans, i molt a veure amb la set de petroli. Cauen les màscares i els «anys de la mala fe» donen pas a un nou temps de llops famolencs. De la mateixa manera, la qüestió de Groenlàndia és un afer de fam de minerals i terres rares, i de pretensions d’humiliació i vassallatge d’Europa.
Els primers dies de gener de 2026, recent encara l’atac a Veneçuela, Stephen Miller, sots-cap de Gabinet de la Casa Blanca, va declarar: «Ningú no s’enfrontarà militarment als Estats Units pel futur de Groenlàndia. Perquè els EUA assegurin la regió àrtica, protegeixin i defensin l’OTAN i els seus interessos, òbviament Groenlàndia hauria de formar part dels Estats Units. Vivim en un món que es regeix per la força, que es regeix pel poder. Aquestes són les lleis de ferro del món des del principi dels temps.»
L’hostilitat antieruropea dels actuals dirigents de Washington (i de Moscou i Pequín) es pot explicar, paradoxalment, pel fet que Europa no representa una amenaça militar i és, en canvi, una amenaça democràtica.
En plena Segona Guerra Mundial, Harold Macmillan, que després esdevindria primer ministre britànic, va adreçar des del Nord d’Àfrica, una carta al laborista Richard Crossman amb unes paraules que sonen actuals: «Som grecs dins de l’imperi americà. Els nord-americans són gent vulgar, atrafegada, més vigorosa que nosaltres i també més mandrosa, amb virtuts més intactes però també més corruptes.»
Europa, els «grecs» d’Europa, molesten. Es pot dir que, d’ençà dels anys quaranta del segle passat, els europeus orientals restaren sotmesos als soviètics i els occidentals als EUA. Però crescuda i ampliada fins a 27 estats membres, la Unió Europea avui pot enorgullir-se de vuit dècades de pau. Cap generació anterior, al llarg dels segles, no havia conegut un període tan llarg sense conflictes. Sumem a aquest fet el vici adquirit del respecte a pactes, regles i normes, i entendrem que la Unió Europea és, pel mateix fet d’existir, un repte irritant per als autòcrates i els aspirants a ser-ho. L’hostilitat antieuropea dels actuals dirigents de Washington (i de Moscou i Pequín) es pot explicar, en bona mesura i paradoxalment, pel fet que Europa no representa una amenaça militar i és, en canvi, una amenaça democràtica.
Esto es lo peor! de la sèrie de gravats Els Desastres de la guerra. Francisco de Goya. Real Academia de Nobles Artes de San Fernando.
El llop de Goya
La set de petroli i la fam de terres rares dels potentats d’avui recorda una reflexió de Juan de Mairena, l’alter ego d’Antonio Machado: «La reducción del problema humano a la fórmula “un hombre = un hambre” es anunciar con demasiada anticipación el “apaga y vámonos” de la especie humana.» Ucraïna, Gaza, el Sudan, Veneçuela, són mostres evidents de la voracitat dels llops d’avui, de la seva fam insaciable de poder i de diners, costi el preu que costi a la condició humana.
En un aiguafort de la sèrie de gravats dels «Desastres de la guerra», titulat ¡Esto es lo peor!, Goya (que en matèria d’esperpents va ser mestre de Valle-Inclán) va gravar un llop antropomòrfic, assegut sobre les potes del darrere, escrivint en un pergamí. Un frare agenollat li sosté el tinter i un grup de figures humanes, macilentes per la fam i la guerra, l’envolta amb submissió (una d’elles, amb les mans lligades amb una corda). El llop escriu: «Mísera humanidad, la culpa es tuya».
Ens trobem davant d’un «apaga y vámonos» definitiu? Davant l’apagada universal i permanent (esperpèntica, de més a més) dels valors humans? No és possible acceptar passivament l’adveniment d’un temps de llops, resignar-se a la fatalitat de la força, l’odi i la por, a la violència permanent, a la decadència de l’espècie. Com en el París de 1940, ocupat pels nazis, el futur sembla fosc, però cal plantar-li cara. Caldran grans dosis d’optimisme de la voluntat, de valentia moral, d’intel·ligència política, però com aleshores la resistència és possible; i la victòria. El desafiament ineludible dels homes i dones d’avui consisteix a desmentir el llop de Goya.
