Durant dècades una concepció hegemònica de la història i de la ciència política acceptava a grans trets que el nacionalisme era un projecte burgès. Durant el segle XIX i bona part del XX, polítics burgesos lideraven els moviments nacionalistes. Intel·lectuals burgesos els fonamentaven, «inventant tradicions» (en afortunada expressió de l’afamat historiador Eric Hobsbawn). Els estaments socials burgesos eren la base social que possibilitava el seu èxit electoral. A Catalunya la Lliga és l’exemple per antonomàsia d’aquest fenomen. CiU, el gran continuador d’un projecte nacionalista d’indiscutible perfil burgès.

Evidentment som davant d’una simplificació. El nacionalisme sempre ha gaudit d’implantació a certes classes populars menestrals, tot i que la seva penetració entre els grups més nombrosos i menys afavorits de la classe treballadora ha estat limitada. I això segueix sent així. ERC ha fet un esforç considerable per superar les limitacions de la mobilització nacionalista, proclamant explícitament la seva voluntat d’eixamplar la base. Aquests esforços han permès als republicans arrencar vots on no s’hauria pensat mai que els obtindria: en segones generacions de la immigració castellanoparlant. Però només en sectors ben formats.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

ERC és un partit amb fort perfil brahmànic, el concepte encunyat per Thomas Piketty i altres col·laboradors seus per referir-se a partits d’esquerra cada cop més elitistes, que han eixamplat en les darreres dècades la seva base electoral entre els sectors amb nivell educatiu i d’ingressos més elevats, fins al punt d’acabar representant fonamentalment col·lectius benestants.

PUBLICITAT
Correos Market

Quan va començar el procés el 2012 els nacionalismes estaven convençuts que era possible instal·lar la idea que un sol poble avançava plegat cap a la independència. En un dels primers articles que vaig escriure sobre el tema (amb F. Javier Moreno Fuentes), Destino Itaca ¿Estamos todos a bordo? (Agenda Pública, 2013) presentàvem dades que ho qüestionava. Bona part dels catalans de perfil socioeconòmic més humil no volien anar a Ítaca. La reacció dels politòlegs afins al moviment independentista (en premsa escrita, blogs i a xarxes) va resultar sorprenent. Reconeixien que existien diferències entre classes socioeconòmiques en el suport a la independència (difícil negar-les), però afirmaven ufanosos que eren estadísticament espúries, que havien de ser atribuïdes a identitats sociolingüístiques. En altres paraules, si vèiem diferències en el suport a partits nacionalistes o a la independència no havíem de quedar-nos amb la idea que podien ser «explicades» per l’extracció socioeconòmica sinó per l’origen sociocultural.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.