Durant dècades una concepció hegemònica de la història i de la ciència política acceptava a grans trets que el nacionalisme era un projecte burgès. Durant el segle XIX i bona part del XX, polítics burgesos lideraven els moviments nacionalistes. Intel·lectuals burgesos els fonamentaven, «inventant tradicions» (en afortunada expressió de l’afamat historiador Eric Hobsbawn). Els estaments socials burgesos eren la base social que possibilitava el seu èxit electoral. A Catalunya la Lliga és l’exemple per antonomàsia d’aquest fenomen. CiU, el gran continuador d’un projecte nacionalista d’indiscutible perfil burgès.

Evidentment som davant d’una simplificació. El nacionalisme sempre ha gaudit d’implantació a certes classes populars menestrals, tot i que la seva penetració entre els grups més nombrosos i menys afavorits de la classe treballadora ha estat limitada. I això segueix sent així. ERC ha fet un esforç considerable per superar les limitacions de la mobilització nacionalista, proclamant explícitament la seva voluntat d’eixamplar la base. Aquests esforços han permès als republicans arrencar vots on no s’hauria pensat mai que els obtindria: en segones generacions de la immigració castellanoparlant. Però només en sectors ben formats.

ERC és un partit amb fort perfil brahmànic, el concepte encunyat per Thomas Piketty i altres col·laboradors seus per referir-se a partits d’esquerra cada cop més elitistes, que han eixamplat en les darreres dècades la seva base electoral entre els sectors amb nivell educatiu i d’ingressos més elevats, fins al punt d’acabar representant fonamentalment col·lectius benestants.

Quan va començar el procés el 2012 els nacionalismes estaven convençuts que era possible instal·lar la idea que un sol poble avançava plegat cap a la independència. En un dels primers articles que vaig escriure sobre el tema (amb F. Javier Moreno Fuentes), Destino Itaca ¿Estamos todos a bordo? (Agenda Pública, 2013) presentàvem dades que ho qüestionava. Bona part dels catalans de perfil socioeconòmic més humil no volien anar a Ítaca. La reacció dels politòlegs afins al moviment independentista (en premsa escrita, blogs i a xarxes) va resultar sorprenent. Reconeixien que existien diferències entre classes socioeconòmiques en el suport a la independència (difícil negar-les), però afirmaven ufanosos que eren estadísticament espúries, que havien de ser atribuïdes a identitats sociolingüístiques. En altres paraules, si vèiem diferències en el suport a partits nacionalistes o a la independència no havíem de quedar-nos amb la idea que podien ser «explicades» per l’extracció socioeconòmica sinó per l’origen sociocultural.

 

Una escletxa identitària

En realitat, «explicar» un fenomen té una complexitat epistemològica inabordable amb una anàlisi estadística de contingències (allò que presentàvem a l’article). Tampoc amb un model multivariable (allò que feien ells amb ànim de «rebatre» el nostre argument). Tot i això, el debat resultava molt significatiu. Els politòlegs independentistes se sentien incòmodes constatant que els ciutadans de Catalunya no formaven «un sol poble» que avançava de la mà cap a Ítaca, però aparentment els alleugerava constatar que les fractures internes eren resultat d’una escletxa identitària, entre catalans de parla o d’arrel familiar catalana i catalans de parla castellana (o bilingüe) o d’arrel familiar forana.

En realitat, la discrepància era fictícia. Uns i altres detectàvem les mateixes configuracions socials, però posàvem el focus a diferents indrets. Catalunya és una societat complexa que ha anat configurant conglomerats que són alhora socioeconòmics i identitaris, i que per a més inri, tenen una clara expressió geogràfica. Al llarg del segle XX els diferents corrents migratoris procedents de la resta d’Espanya van acudir atrets per oportunitats en certs pols econòmics, que encara avui dia concentren la major part de la població d’origen forà. De resultes d’aquests processos, el castellà com a llengua materna té un pes molt desigual en el territori.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

La majoria dels catalans tenen pares nascuts fora de Catalunya. Segons el sondeig anual de l’ICPS, el 2017 eren el 76,7 %, dels quals un 53,6 % tenien pare i mare nascuts fora, i un 14 % tenien un progenitor nascut fora i un altre dins. La proporció de fills de pares d’origen mixt s’ha incrementat molt lentament. Han passat desenes d’anys i el mestissatge marital segueix sent molt minoritari, fet que parla ben clarament de la pervivència de barreres i restriccions territorials, socials i culturals que dificulten la plena hibridació.

ERC és un partit amb fort perfil brahmànic, concepte encunyat per Piketty per referir-se a partits d’esquerra cada cop més elitistes.

Sobre aquest mapa de segregacions per origen i de caràcter lingüístic se sobreposen altres línies de fractura. La més important és la desigualtat socioeconòmica de la població castellanoparlant i catalanoparlant. Els sociòlegs solen utilitzar el nivell educatiu, el perfil ocupacional o els ingressos com a identificadors (incomplets) de classe social. Gràcies a la combinació es poden construir esquemes de classe més complexos. Desafortunadament és impossible construir aquests esquemes amb les eines demoscòpiques disponibles i, al mateix temps, relacionar l’estatus socioeconòmic amb la llengua o l’origen dels individus i les seves famílies. Però aquestes limitacions no impedeixen constatar que les persones catalanoparlants tenen de mitjana un nivell educatiu bastant superior a les persones castellanoparlants, tendeixen a ocupar posicions de més prestigi professional i solen obtenir ingressos sensiblement superiors.

 

Avis nascuts a Catalunya

Per exemple, les dades del CEO (2017, Ronda 2) evidencien que el 32,3 % de les persones que assenyalen que la seva llengua inicial és el català havien obtingut títol universitari, enfront d’un 20,1 % de les persones amb llengua original castellana. Altres indicadors corroboren la bretxa. El 44,6 % de les persones catalanoparlants declaren que, en el cas de perdre tots els seus ingressos, ells i el seu nucli familiar podrien aguantar més de sis mesos sense patir greus dificultats econòmiques. Només el 26,1 % dels entrevistats castellanoparlants consultats suggereixen el mateix.

Les evidències són semblants quan s’examinen aquests indicadors creuats amb el nombre d’avis nascuts a Catalunya. Aquells entrevistats que no en tenen cap tendeixen a ocupar posicions força més baixes que els que en tenen un o més. El 50,3 % dels catalans que no tenen cap avi nascut a Catalunya es consideren de classe baixa o mitjana baixa. En contrast, just la meitat (25 %) quan tenen tres avis nascuts a Catalunya.

Pel que fa als resultats educatius, hi ha prou evidència que els joves que tenen el castellà com a llengua inicial tendeixen a obtenir puntuacions, en les proves de competència que fa PISA als quinze anys, més baixes que els joves de llengua catalana. Així, en l’edició del 2015, les puntuacions mitjanes dels alumnes castellanoparlants van ser aproximadament 40 punts inferiors a les dels joves catalanoparlants (37,4 punts en matemàtiques, 37,9 en comprensió lectora, i 42,6 en ciències). En les diferents competències, aproximadament el doble d’estudiants castellanoparlants obté puntuacions per sota del llindar bàsic d’aprenentatge.

Les bretxes observades en els resultats d’aquestes proves reflecteixen fonamentalment factors socioeconòmics. Com els joves castellanoparlants procedeixen, en termes generals, de famílies amb més baix nivell socioeconòmic, i les variables socioeconòmiques són determinants clau del rendiment educatiu és perfectament previsible que obtinguin puntuacions inferiors. Un cop controlat l’efecte d’aquestes diferències, la bretxa de resultats s’anul·la o almenys es minimitza. Però això no vol dir que no siguin reals, i condicionin el progrés educatiu dels joves en etapes post-obligatòries.

Els majors índexs de fracàs escolar condueixen a nivells més alts d’abandonament educatiu prematur. Així, segons dades de la fusió d’enquestes CEO 2014-2015, el 12,1 % dels joves de 18-24 anys amb llengua materna catalana tenien només títol d’Educació Secundària Obligatòria o no l’havien completat. Això mateix passava amb el 35,9 % dels joves castellanoparlants de la mateixa edat.

 

Catalanitat dels cognoms

Totes aquestes evidències coexisteixen amb altres que mostraven les dificultats d’accés de la població d’origen forà o llengua castellana a les posicions de major prestigi social. No podem entrar en una anàlisi sociològica general, però sí assenyalar que diferents estudis i anàlisis han evidenciat també la sobrerepresentació de la població d’arrel familiar català en institucions polítiques. Per exemple, un interessant treball de Maia Güell i Sevi Rodríguez Mora, a partir d’un indicador de «catalanitat» dels cognoms basat en la seva freqüència relativa a Catalunya en relació amb la seva presència a la resta de l’Estat, constatava que mentre el valor mitjà a Catalunya és 0,37, el de tots els membres del Parlament era 0,55, els dels alts càrrecs del Govern de la Generalitat era 0,59, i el dels membres del Consell Assessor de la Transició Nacional era 0,60.

Ens trobem doncs davant d’una població profundament estratificada, on les divisions socials s’expressen de forma identitària i geogràfica. Divisions que també tenen una materialització política. A municipis i barris urbans que conjuntament agrupen centenars de milers de persones, amb poblacions eminentment castellanoparlants i de nivell socioeconòmic baix (l’Hospitalet, Nou Barris, Sant Boi, Badia), el suport a les opcions independentistes és habitualment inferior al 30 %. En entorns rurals i barris acomodats de ciutats mitjanes i grans supera el 60 %.

Si ens apropem més a les «microdades» dels sondejos ens surten resultats consistents amb aquestes realitats sociològiques. Atenent al record de vot recollit en enquestes del CIS, el vot a ERC a les eleccions generals de novembre de 2019 va ser 7,5 vegades més alt entre ciutadans amb nivell educatiu superior que entre persones sense estudis, i 2,3 vegades més alt entre els primers i els ciutadans amb estudis primaris. La cosa empitjora si s’examinen els votants de la CUP. Una enquesta de 3.735 entrevistats a Catalunya no en troba cap sense estudis ni només amb estudis primaris (CIS 3.314).

 

Forta asimetria social

El contrast dins de l’esquerra no pot ser més flagrant. La proporció de votants al PSOE/PSC, segons record de vot a les mateixes eleccions, va ser superior entre votants sense estudis i amb estudis primaris que entre persones amb estudis superiors (1,7 i 2 vegades superior, respectivament).

La forta asimetria social en el suport a les reivindicacions nacionalistes es fa també palesa en les actituds cap a la independència. Des de l’inici del procés hi ha evidències empíriques sobrades que entre els grups amb nivell d’estudis més alt i els intervals més elevats d’ingressos, més de la meitat dels ciutadans donen suport a la independència. Per sota d’aquests estrats socioeconòmics, el suport a la independència és inferior. Als estrats més baixos el suport per la independència generalment se situa al voltant del 30 %. Així, en la darrera enquesta preelectoral del CEO de febrer, els ciutadans favorables a la independència eren 28,1 % quan a la seva llar s’obtenen ingressos inferiors als 1.000 euros, 52,2 % quan els ingressos a la llar superen els 3.000 euros.

Les dades deixen poc marge al dubte. L’independentisme és un moviment amb un taló d’Aquil·les en els estaments menys afavorits. Tenint tot això en compte, es pot reivindicar com un moviment d’esquerres? Les evidències que presenta l’equip de Piketty sobre l’evolució de l’esquerra a molts països d’Europa no ho impossibilita gens: d’una esquerra brahmànica.