Durant dècades una concepció hegemònica de la història i de la ciència política acceptava a grans trets que el nacionalisme era un projecte burgès. Durant el segle XIX i bona part del XX, polítics burgesos lideraven els moviments nacionalistes. Intel·lectuals burgesos els fonamentaven, «inventant tradicions» (en afortunada expressió de l’afamat historiador Eric Hobsbawn). Els estaments socials burgesos eren la base social que possibilitava el seu èxit electoral. A Catalunya la Lliga és l’exemple per antonomàsia d’aquest fenomen. CiU, el gran continuador d’un projecte nacionalista d’indiscutible perfil burgès.

Evidentment som davant d’una simplificació. El nacionalisme sempre ha gaudit d’implantació a certes classes populars menestrals, tot i que la seva penetració entre els grups més nombrosos i menys afavorits de la classe treballadora ha estat limitada. I això segueix sent així. ERC ha fet un esforç considerable per superar les limitacions de la mobilització nacionalista, proclamant explícitament la seva voluntat d’eixamplar la base. Aquests esforços han permès als republicans arrencar vots on no s’hauria pensat mai que els obtindria: en segones generacions de la immigració castellanoparlant. Però només en sectors ben formats.

ERC és un partit amb fort perfil brahmànic, el concepte encunyat per Thomas Piketty i altres col·laboradors seus per referir-se a partits d’esquerra cada cop més elitistes, que han eixamplat en les darreres dècades la seva base electoral entre els sectors amb nivell educatiu i d’ingressos més elevats, fins al punt d’acabar representant fonamentalment col·lectius benestants.

Quan va començar el procés el 2012 els nacionalismes estaven convençuts que era possible instal·lar la idea que un sol poble avançava plegat cap a la independència. En un dels primers articles que vaig escriure sobre el tema (amb F. Javier Moreno Fuentes), Destino Itaca ¿Estamos todos a bordo? (Agenda Pública, 2013) presentàvem dades que ho qüestionava. Bona part dels catalans de perfil socioeconòmic més humil no volien anar a Ítaca. La reacció dels politòlegs afins al moviment independentista (en premsa escrita, blogs i a xarxes) va resultar sorprenent. Reconeixien que existien diferències entre classes socioeconòmiques en el suport a la independència (difícil negar-les), però afirmaven ufanosos que eren estadísticament espúries, que havien de ser atribuïdes a identitats sociolingüístiques. En altres paraules, si vèiem diferències en el suport a partits nacionalistes o a la independència no havíem de quedar-nos amb la idea que podien ser «explicades» per l’extracció socioeconòmica sinó per l’origen sociocultural.

 

Una escletxa identitària

En realitat, «explicar» un fenomen té una complexitat epistemològica inabordable amb una anàlisi estadística de contingències (allò que presentàvem a l’article). Tampoc amb un model multivariable (allò que feien ells amb ànim de «rebatre» el nostre argument). Tot i això, el debat resultava molt significatiu. Els politòlegs independentistes se sentien incòmodes constatant que els ciutadans de Catalunya no formaven «un sol poble» que avançava de la mà cap a Ítaca, però aparentment els alleugerava constatar que les fractures internes eren resultat d’una escletxa identitària, entre catalans de parla o d’arrel familiar catalana i catalans de parla castellana (o bilingüe) o d’arrel familiar forana.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

En realitat, la discrepància era fictícia. Uns i altres detectàvem les mateixes configuracions socials, però posàvem el focus a diferents indrets. Catalunya és una societat complexa que ha anat configurant conglomerats que són alhora socioeconòmics i identitaris, i que per a més inri, tenen una clara expressió geogràfica. Al llarg del segle XX els diferents corrents migratoris procedents de la resta d’Espanya van acudir atrets per oportunitats en certs pols econòmics, que encara avui dia concentren la major part de la població d’origen forà. De resultes d’aquests processos, el castellà com a llengua materna té un pes molt desigual en el territori.

La majoria dels catalans tenen pares nascuts fora de Catalunya. Segons el sondeig anual de l’ICPS, el 2017 eren el 76,7 %, dels quals un 53,6 % tenien pare i mare nascuts fora, i un 14 % tenien un progenitor nascut fora i un altre dins. La proporció de fills de pares d’origen mixt s’ha incrementat molt lentament. Han passat desenes d’anys i el mestissatge marital segueix sent molt minoritari, fet que parla ben clarament de la pervivència de barreres i restriccions territorials, socials i culturals que dificulten la plena hibridació.

ERC és un partit amb fort perfil brahmànic, concepte encunyat per Piketty per referir-se a partits d’esquerra cada cop més elitistes.

Sobre aquest mapa de segregacions per origen i de caràcter lingüístic se sobreposen altres línies de fractura. La més important és la desigualtat socioeconòmica de la població castellanoparlant i catalanoparlant. Els sociòlegs solen utilitzar el nivell educatiu, el perfil ocupacional o els ingressos com a identificado