Aquest cop anava de debò. El que fins ara havíem conegut i ens havia espantat de Donald Trump era només l’aperitiu. El balanç de la primera i caòtica presidència entre 2017 i 2021 esdevé irrellevant al costat del que ha succeït en dos mesos, només a l’arrancada del segon període presidencial. Tot el que es temia i que va anunciar a la campanya electoral, ha succeït i s’està acomplint amb escreix amb el president com a actor destacat. Desenfrenat i exultant, Trump no ha faltat gairebé cap dia a la cita escandalosa davant les càmeres de televisió i les xarxes socials des del 20 de gener, amb el Despatx Oval i l’hemicicle del Capitoli convertits en el set de televisió on passa l’actualitat mundial.

L’hostilitat envers el multilateralisme i les institucions internacionals ja demostrada entre 2017 i 2021 no s’ha limitat aquest cop a l’abandó d’organismes i acords internacionals, com l’Organització Mundial de la Salut o el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides, sinó que ha pres una dimensió revisionista i fins i tot subversiva respecte a l’ordre mundial, amb el destacat capgirament d’aliances que signifiquen l’acostament a Rússia i a la vegada l’hostilitat envers Ucraïna i tots els països que havien estat els aliats de 80 anys, destacadament els dos veïns americans, el Canadà i Mèxic. Tot el que havia servit per estrènyer les relacions amb els amics de Washington, com el comerç, les aliances de defensa o la diplomàcia, la nova Casa Blanca ho fa servir com a palanques per renegociar unes noves relacions en condicions d’avantatge o, fins i tot, extorsionar els fins ara aliats.

Linxament verbal de Zelenski

Les primeres setmanes de 2025 han vist com desapareixia definitivament el món d’ahir i en sorgia un de nou, més violent i aspre, volàtil i desgovernat, on el fort té el dret d’assetjar el feble i el futur apareix com ignot i inquietant. Trump ha anunciat les seves pretensions annexionistes de territoris i països, com Groenlàndia, el Canadà, el canal de Panamà, i la Franja de Gaza, que vol convertir en colònia turística trumpista, un cop deportats els palestins. També ha decretat l’expulsió massiva d’immigrants i la imposició d’aranzels a tort i a dret. I, sobretot, ha protagonitzat amb el seu vicepresident, J.D. Vance, l’espectacle vergonyós que passarà a la història de la indecència política del linxament verbal de Volodímir Zelenski, el digníssim i fins i tot heroic president d’un país que va decidir resistir a l’agressió estrangera abans que fugir com li oferien els seus aliats, entre d’altres, els Estats Units.

Trump ha fet un capgirament d’aliances que destrossa la garantia de la pau europea que ha estat el llaç transatlàntic.

Resultat de les amenaces i extorsions, i sobretot de la destrucció de les aliances permanents a favor dels tractes o deals puntuals i bilaterals, acaba de començar una nova era de rearmament i de proliferació nuclear, especialment centrada a Europa. L’enretirada del paraigua de seguretat dels Estats Units fa témer que s’estengui l’aspiració a l’arma nuclear a molts països especialment amenaçats pels veïns. És el cas del Japó, Corea del Nord, Austràlia i, fins i tot, d’alguns països europeus si no arriba a quallar una extensió consensuada de la dissuasió nuclear de França i del Regne Unit al conjunt del continent. No és gens tranquil·litzador el lluïment narcisista que fa Trump de les seves capacitats miraculoses per acabar amb les guerres, ans al contrari, fa témer que facin taca d’oli i acabin implicant directament Europa.

PUBLICITAT

Demolició de l’Estat federal

Després d’aquesta segona repassada de la trituradora trumpista serà difícil de reconèixer els Estats Units i el nou paisatge internacional. Ha començat la demolició de l’Estat federal a càrrec d’Elon Musk, l’home més ric del món, amb efectes que repercuteixen en la projecció exterior. Tenen la màxima rellevància els nomenaments dels directors de l’FBI, les agències d’intel·ligència, especialment la CIA, i els Departaments d’Estat i de Defensa, on hi han anat a parar tertulians dels mitjans de comunicació extremistes i conspiracionistes, simpatitzants molts d’ells amb el putinisme. Destaca l’actitud submisa del secretari d’Estat, Marco Rubio, i del conseller de Seguretat, Mike Waltz, i, sobretot, la facilitat amb què han abandonat la seva hostilitat envers Moscou.

Des del punt de vista institucional, té la màxima rellevància el desmuntatge de l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament (USAID), amb l’acomiadament en massa dels seus treballadors, el tancament de les seves oficines arreu i l’impagament generalitzat de les seves subvencions destinades a sanitat, epidèmies, educació, infraestructures, desastres naturals, o defensa dels drets humans i de les llibertats civils. L’agència ara desballestada era part fonamental del soft power (poder tou) dels Estats Units, al qual ha renunciat l’Administració Trump, que no vol promoure la democràcia al món ni canvis de règim o ajudar les oposicions en el cas de les autocràcies, encara que els seus dirigents més destacats interfereixen en la política interior dels països democràtics i donen suport a partits d’extrema dreta.

L’Europa de la defensa ha començat a néixer aquest febrer quan Rússia i els Estats Units han pretès organitzar la pau per separat a Ucraïna.

Cal tenir en compte que Trump no va ser el primer president a abandonar organismes internacionals, trencar tractats i imposar aranzels en el seu anterior mandat. De fet, es va comportar com abans ja ho havien fet Richard Nixon, Ronald Reagan, i George W. Bush, tots seguint una llarga tradició unilateralista i, fins i tot, aïllacionista, que es remunta a la fundació del país. Nixon va abandonar la convertibilitat del dòlar, en un trencament implícit dels acords de Bretton Woods. Reagan va boicotejar la UNESCO. George W. Bush va envair l’Iraq d’esquena a les Nacions Unides, tot emprenent la guerra global contra el terror en contravenció de nombroses convencions sobre presoners de guerra, drets humans i llibertats individuals.

La trencadissa més gran

Trump ha fet la trencadissa més gran, perquè afecta també el llaç transatlàntic, pedra miliar de la pau europea i mundial i penyora del compromís dels Estats Units a Europa des de Woodrow Wilson fa més d’un segle. És també un sobtat capgirament d’aliances que situa les relacions diplomàtiques, comercials i econòmiques amb Rússia com a màxima prioritat i devalua el paper de l’OTAN i sobretot de l’article 5 del Tractat Atlàntic com a assegurança solidària de la defensa col·lectiva europea.

L’escenificació d’aquest sobtat viratge de Washington ha tingut com a escenari privilegiat la ciutat de Múnic, on se celebra cada any una cimera sobre seguretat que reuneix destacats protagonistes de la política internacional. A Múnic és on Putin havia exhibit el 2007, per primera vegada, tot el ressentiment covat al Kremlin per la situació d’inferioritat de Rússia en acabar la guerra freda en unes paraules que van prendre tot el sentit a partir de 2014 amb la seva agressió a Ucraïna. També a Múnic, anys abans, el 1938, el premier britànic Neville Chamberlain i el primer ministre francès Édouard Daladier van acceptar que Adolf Hitler s’annexés part del territori de Txecoslovàquia a canvi de mantenir el que se’n va dir «la pau per al nostre temps», exactament un any abans que l’Alemanya nazi agredís Polònia i comencés de nou una altra guerra mundial a Europa.

PUBLICITAT

L’‘amenaça interna’

Sota l’ombra històrica de l’apaivagament (appeasement en anglès) i de l’afany de Trump per esdevenir el president pacificador arreu, el seu vicepresident J.D. Vance es va estrenar davant dels europeus amb el discurs més agressiu que s’havia sentit mai de boca de dirigents estatunidencs. «L’amenaça que més temo per a Europa no ve de Rússia, ni de la Xina, ni és un factor extern, és l’amenaça interna», va dir, sense afegir cap referència ni condemna de la guerra d’agressió de Putin. També va criticar els cordons sanitaris contra l’extrema dreta i la regulació de les xarxes socials com a limitacions de la llibertat d’expressió. Després d’eludir els membres del govern alemany, es va entrevistar amb Alice Weidel, la candidata d’Alternative für Deutschland, l’extrema dreta putinista, just una setmana abans de les eleccions generals al Bundestag.

Aquells mateixos dies el secretari de Defensa, Pete Hegseth, havia encetat a Brussel·les, en la mateixa línia muniquesa, un reguitzell de declaracions derrotistes per afavorir a Putin en les futures negociacions d’un alto el foc a la guerra d’Ucraïna. Segons l’antic tertulià de la Fox, ara cap del Pentàgon, Ucraïna no pot pertànyer a l’OTAN, ha d’acceptar la pèrdua definitiva del territori envaït i no hi hauria soldats ni suport de cap mena dels Estats Units a les tropes europees que es puguin desplegar. «El bany de sang s’ha acabat», va dir, en paraules equivalents a les de Chamberlain a favor de la pau a qualsevol preu, fins i tot de la rendició.

Contracte extorsionador i lleoní

De fet, la traïció a Ucraïna, i també a Europa, ja s’havia consumat sense que hagués transcendit. Les converses telefòniques entre Putin i Trump han estat nombroses els darrers mesos i només la més recent va transcendir. Sense Ucraïna i sense Europa, els dos presidents ja havien decidit què calia fer, que és el que havia anunciat Hegseth. Washington ha adoptat totes les condicions de Moscou i Kíiv ha de cedir. L’única garantia que Washington ofereix, i que no és tal, a Ucraïna és un estrany contracte, més aviat extorsionador i lleoní, per explotar les seves terres rares, minerals de gran valor per a la indústria digital. En aquestes circumstàncies hauran de començar les negociacions de l’alto el foc i després de la pau dirigides per un mediador com els Estats Units, obertament inclinat cap a la posició russa.

Si calia una altra imatge clara i pertorbadora del segon trumpisme al poder, la van donar l’Assemblea General i el Consell de Seguretat de Nacions Unides el 24 de febrer, el dia exacte del tercer aniversari de la invasió russa d’Ucraïna. A l’Assemblea General, els Estats Units i Rússia van votar plegats amb Bielorússia, Nicaragua, el Sudan, Corea del Nord, Israel i Hongria, en contra de la resolució patrocinada pel bloc dels països occidentals, que demanava la retirada immediata de les tropes russes d’Ucraïna, i va merèixer la prudent abstenció de la Xina, l’Índia, el Brasil i Sud-àfrica i d’altres membres de l’anomenat Sud Global, més interessats a complaure Moscou i fins i tot Washington que a solidaritzar-se amb un país envaït per una potència imperialista.

Les dues superpotències ara aliades van aconseguir, en canvi, l’aprovació de la seva resolució en demanda de la pau al Consell de Seguretat, la primera sobre la guerra de Putin aprovada per l’organisme que millor reflecteix les relacions de poder, atès que totes les anteriors van ser vetades per Rússia i la Xina. El Regne Unit i França, les dues potències europees amb dret de veto, van preferir no usar-lo, però no van donar tampoc la seva aprovació a un text que no condemna l’agressió ni distingeix entre agressor i agredit.

D’aquesta sessió del Consell de Seguretat en va sortir també l’energia que ha portat al desvetllament d’Europa de cara a tenir veu a les negociacions de pau, abocar-se militarment a impedir la derrota d’Ucraïna i a organitzar la seguretat en un futur sota l’amenaça russa, passi el que passi amb Ucraïna. L’Europa de la defensa ha començat a néixer aquest proppassat mes de febrer de 2025 en què s’ha enfonsat l’ordre mundial que havíem conegut.