La caiguda del règim de Bashar al-Assad completa el reordenament del mapa polític del Pròxim Orient i afegeix nous factors d’incertesa a una regió que sembla condemnada a encadenar terratrèmols des de l’atac terrorista de Hamas a Israel el 7 d’octubre de 2023 i la subsegüent estratègia de terra cremada de Benjamin Netanyahu. L’arc de crisi va de la martiritzada Franja de Gaza —l’alto el foc és massa recent per mesurar-ne la consistència— al debilitat Iran, del Líban desgavellat a una Aràbia Saudita expectant, que es deleix per sortir del laberint i fer negocis amb Israel. Un paisatge on s’haurà de notar molt aviat com influeix la rentrée a tota màquina de Donald Trump a la Casa Blanca.
Per sospesar l’abast dels esdeveniments a Síria n’hi ha prou amb unes quantes referències d’ordre polític, social i estratègic. La primera i principal és que un conglomerat molt heterogeni de grups de l’oposició, on l’islamista Hayat Tahrir al Sham (HTS) és el més nombrós i ben armat, ha cantat victòria i transmès que és inevitable que siguin uns hereus ideològics d’Al-Qaeda els qui ocupin el pont de comandament. La segona referència són les tensions internes pròpies d’una societat polièdrica —musulmans sunnites, alauís, kurds, ismaïlites i cristians—, un mosaic de faccions, sovint enfrontades, ara sota vigilància de Turquia, que ha fet possible la guerra llampec contra Al-Assad, però que vol neutralitzar els kurds de les Unitats d’Acció Popular (YPG).
El tercer ingredient a tenir en compte és la frontera amb Israel, que ocupa els alts del Golan des de 1967 —Trump en va reconèixer la sobirania israeliana l’any 2019—, els atacs preventius del Tsahal contra instal·lacions militars sirianes, ara en mans dels liquidadors de la dictadura, i la repercussió que tot plegat pot tenir a curt termini.
Cal afegir a aquestes dades fonamentals el possibilisme dels islamistes que piloten la nau. No deixa de ser una sorpresa veure encorbatat a les fotografies a Abu Mohammad al-Julani, líder dels islamistes, prometre eleccions —sense data, és clar—, garantir la llibertat de culte i respectar l’autonomia de les dones. Sigui fruit d’una evolució ideològica de l’HTS arran de les sagnants històries d’Al-Qaeda i de l’Estat Islàmic o una cura intensiva de realisme, ningú no hauria esperat com van les coses dos mesos després de l’arribada dels rebels a Damasc: Al-Julani ha arxivat els seus antecedents com a líder del Front Al-Nusra i el seu vincle amb Abu Mussab al-Zarqaui, fundador d’Al Qaeda a Mesopotàmia. Queda clar que les diferències dins de la coalició que ha liquidat la cleptocràcia dels Assad són prou grans per anar amb peus de plom per evitar que esclati una guerra de faccions.
A sang i foc
Quan tothom donava per liquidades i mortes les primaveres àrabs, la incompareixença dels protectors tradicionals del règim d’Al-Assad —Rússia, l’Iran i Hezbollah—, per raons diferents en cada cas, en va fer possible la liquidació en onze dies, un desenllaç coincident amb un agreujament permanent i amb molt pocs topalls de l’estabilitat i la seguretat a la regió. Al mateix temps que Al-Julani proclamava el 8 de desembre la victòria a Damasc, seguia la matança a Gaza, al Líban es mantenia una treva de solidesa problemàtica i el primer ministre d’Israel compareixia davant dels jutges, acusat de corrupció. Un ecosistema estranyament propici per acabar amb tretze anys de guerra civil —març de 2011-desembre de 2024—, desfermada per Al-Assad a sang i foc quan la societat siriana es va mobilitzar reclamant reformes.
Fa un quart de segle, un funcionari israelià explicava en un punt de vigilància al Golan que Israel no podria renunciar mai a aquell petit territori ocupat durant la guerra dels Sis Dies i des d’aleshores considerat essencial per tots els governs. La cultura política siriana veu des dels anys 80 la vall de la Bekaa, al Líban, com una mena de pati del darrere que li cal controlar per la seva seguretat. Turquia, des de sempre, considera l’YPG la continuació del Partit dels Treballadors Kurds (PKK), una organització terrorista, i vol combatre-la en sol sirià. L’Aràbia Saudita no es refia dels nous amos de Síria, als quals observa com una potencial repetició de l’Estat Islàmic. Tot són frontisses que grinyolen.
És evident l’error de càlcul compartit pels Estats Units i la UE: la força principal per a l’enfonsament del règim sirià ha estat un grup islamista que ha renunciat, de moment, al sectarisme com eina política.
El professor Christopher Phillips, de la Universitat Queen Mary de Londres, explica en el llibre Battle Ground que el fracàs de les primaveres àrabs va facilitar el desembarcament de Rússia i la Xina, la utilització per part de l’Iran dels seus proxies —Hezbollah, Hamas i els houthis del Iemen— i la concreció d’una «lluita postamericana pel poder». Es va produir així una mundialització de la crisi al Pròxim Orient molt abans de la tragèdia de Gaza i de la derrota dels Assad; significa que ha quedat desacreditada de fa molt temps la vella idea occidental segons la qual estava justificat entendre’s amb règims impresentables perquè garantien mantenir un mur de contenció davant del gihadisme. És evident l’error de càlcul compartit pels Estats Units i la Unió Europea: finalment, la força principal per a l’enfonsament del règim sirià ha estat un grup islamista que ha renunciat de moment al sectarisme com a eina política.
El dubte subsisteix
Al mateix temps, també és clar que la síntesi de la professora Luz Gómez, de la Universitat Autònoma de Madrid, segueix sent vigent: «Sorgit amb el colonialisme, l’islamisme comença i acaba amb la xaria». Els nous governants sirians s’esforcen a donar garanties, però el dubte subsisteix. D’aquí que, mentre Rússia es conforma a garantir a Al-Julani la continuïtat de les seves dues bases a la costa siriana, mentre la Xina mira quin pla de negoci pot oferir a la nova Síria, mentre l’Iran sap que Israel ha erosionat molt la seva capacitat de resposta i ha d’adoptar una actitud més aviat contemplativa, els governs europeus extremen la prudència —el to del viatge de José Manuel Albares a Damasc, un exemple—, a la vegada pendents de com encararà Donald Trump la situació i de com va arrelant el possibilisme dels islamistes.
De la mateixa manera que Turquia ha estat capital per al triomf de la primavera siriana, ¿pot ser també la responsable que trontolli a causa de la connexió kurda?
Establerta la naturalesa del trencaclosques regional, la constant històrica que té un potencial pertorbador més gran per al futur immediat de Síria és l’oposició radical de Turquia a qualsevol forma consolidada de poder polític i territorial de la comunitat kurda, que ocupa i governa el nord-est del país. El president Recep Tayyip Erdogan ha hagut d’empassar-se en el passat la creació d’un quasi Estat kurd a l’Iraq —té una autonomia gairebé il·limitada— i vol liquidar la pretensió de l’YPG que el desenllaç de la victòria sobre Al-Assad sigui la implantació a Síria d’un règim confederal a la frontera sud de Turquia i al costat dels kurds iraquians.
Tot un repte per als qui sovint invoquen l’otomanisme —Erdogan, un d’ells— com a referència nostàlgica, potser mitològica, d’un temps en què una metròpoli no àrab feia i desfeia a l’orbe àrab, i que planteja una gran incògnita: de la mateixa manera que Turquia ha estat capital per al triomf de la primavera siriana, pot ser també la responsable que trontolli a causa de la connexió kurda?
Enmig de les incerteses de futur, un percentatge molt alt dels sis milions de sirians que han fugit del país a partir de 2011 vol tornar a casa, i sis milions més, desplaçats interns per la guerra civil, tenen la mateixa intenció. Aquest formidable moviment de població es perfila com un gran desafiament, de gestió potser impossible per a les noves autoritats. El fet és que tota l’economia de Síria s’ha basat durant dècades en l’entramat d’interessos dels anomenats «fills del poder», descendents de la casta politicomilitar enriquida a l’ombra del Baas, el partit que per mandat constitucional, des dels primers anys de la presidència de Hafiz al-Assad, articulava l’Estat i controlava els moviments socials. A hores d’ara, però, dels negocis dels «fills del poder» no en queda res, el gruix de les seves fortunes està guardat en entorns financers opacs i la capacitat de posar en marxa de nova planta els engranatges econòmics és una empresa gegantina.
Tot plegat reforça la idea que la viabilitat política dels guanyadors de la batejada com a batalla de Damasc està en mans de gestors no àrabs: Turquia, com a potència regional emergent, i els Estats Units, com a potència global amb interessos específics a la regió i un disseny de la seguretat a la zona que té Israel com a actor principal, més l’Aràbia Saudita i Egipte com a col·laboradors secundaris, però necessaris.
No hi ha res impossible
No hi ha gaires novetats en aquest escenari des del punt de vista de la no arabitat dels factòtums perquè Síria tiri endavant. Una idea que reforça James Jeffrey, ex-enviat especial dels Estats Units per a Síria durant el primer mandat de Donald Trump: «Evidentment, els Estats Units han de parlar amb Al-Julani». Jeffrey ha estat ambaixador a l’Iraq, un actor marginal en aquesta obra, i a Turquia, un dels protagonistes; Jeffrey dona alguna pista quan s’acull a una realpolitik on no hi ha res impossible si ningú no impugna els plans per a la regió que Trump té decidits.
Els esdeveniments a Síria han fet saltar pels aires «el paradigma mental que ha conegut fins ara el món àrab», com va afirmar Sami Naïr en relació amb Tunísia.
És fàcil deduir de manifestacions d’aquest tipus i del comportament inicial dels islamistes a Síria que han passat els temps del «príncep just», alliberador d’una comunitat i reflex de les seves emocions, un concepte desenvolupat pel professor Bichara Kader, de la Universitat de Lovaina. I és també bastant fàcil concloure que ha quedat superada la idea de l’excepcionalitat àrab, tan citada abans de les primaveres i tan lluny de la realitat present.
A Síria tot té a veure amb la gestió de la crisi al Pròxim Orient en totes direccions, amb el possible encaix a l’entorn d’un islamisme atenuat per necessitats imperioses on no tenen cabuda els discursos exaltats. Un cop més té sentit l’afirmació de Sami Naïr arran de la caiguda sense gairebé resistència de Zine al-Abidine ben Alí, dictador de Tunísia, perquè, com en aquell aixecament de 2011, els esdeveniments a Síria han fet saltar pels aires «el paradigma mental que ha conegut fins ara el món àrab». La resta està per construir i el futur està agafat amb pinces.






























































































