La ciutat de Venècia continua determinada a escorar-se cada vegada més en el passat i, alhora, cerca mantenir-se en el present celebrant manifestacions artístiques, com La Biennale, que li permetin atalaiar el futur. La 59a edició de la Biennal de Venècia d’Art Contemporani, comissariada per Cecilia Alemani, parteix del lema La llet dels somnis que en el seu moment va formular l’artista surrealista Leonora Carrington per donar forma i títol al seu llibre de contes, somnis i creacions íntimes d’històries que explicava als seus fills.

La mostra, com va indicar Alemani, estimula el visitant a establir una sèrie de preguntes: Com està canviant la definició de l’humà? Com es defineix la vida i quines són les diferències que separen l’animal, el vegetal, l’humà i el no-humà? Quines són les nostres responsabilitats envers els nostres semblants, altres formes de vida i el planeta que habitem? I, com seria la vida sense nosaltres? Les obres exposades mostren una cultura en fase de crisàlide on es comencen a distingir els trets de la nova criatura humana abans que desplegui les seves ales i comenci a volar.

Assistim a obres que bussegen en l’híbrid, que mostren òrgans en descomposició, robots i autòmats. Els artistes que participen en aquesta edició s’inclinen per representar boscos cremats, territoris assolats; utilitzen matèria viva com l’argila, la tela, el paper, la fusta, la sorra, la terra i el ferro. La mostra és una apoteosi de la imatge que ens congrega a contemplar una metamorfosi, l’eclosió del «trans», un repensar la identitat/entitats des de l’art. Una metamorfosi a la qual l’home intenta resistir-se o col·laborar, abans que arribar a comprendre, en sentir que el seu cos està sent colonitzat per artefactes i mutacions.