La ciutat de Venècia continua determinada a escorar-se cada vegada més en el passat i, alhora, cerca mantenir-se en el present celebrant manifestacions artístiques, com La Biennale, que li permetin atalaiar el futur. La 59a edició de la Biennal de Venècia d’Art Contemporani, comissariada per Cecilia Alemani, parteix del lema La llet dels somnis que en el seu moment va formular l’artista surrealista Leonora Carrington per donar forma i títol al seu llibre de contes, somnis i creacions íntimes d’històries que explicava als seus fills.

La mostra, com va indicar Alemani, estimula el visitant a establir una sèrie de preguntes: Com està canviant la definició de l’humà? Com es defineix la vida i quines són les diferències que separen l’animal, el vegetal, l’humà i el no-humà? Quines són les nostres responsabilitats envers els nostres semblants, altres formes de vida i el planeta que habitem? I, com seria la vida sense nosaltres? Les obres exposades mostren una cultura en fase de crisàlide on es comencen a distingir els trets de la nova criatura humana abans que desplegui les seves ales i comenci a volar.

Assistim a obres que bussegen en l’híbrid, que mostren òrgans en descomposició, robots i autòmats. Els artistes que participen en aquesta edició s’inclinen per representar boscos cremats, territoris assolats; utilitzen matèria viva com l’argila, la tela, el paper, la fusta, la sorra, la terra i el ferro. La mostra és una apoteosi de la imatge que ens congrega a contemplar una metamorfosi, l’eclosió del «trans», un repensar la identitat/entitats des de l’art. Una metamorfosi a la qual l’home intenta resistir-se o col·laborar, abans que arribar a comprendre, en sentir que el seu cos està sent colonitzat per artefactes i mutacions.

Veiem el «tors» nu i ambigu de Chiara Enzo, la mosca (Fly/eternity) de Jana Euler, les escultures/òrgans de Zsofia Keresztes (After dreams: I Dare to Defy the Damage) desafiant el dolor, les instal·lacions cinètiques de Yunchul Kim que anuncien el món-laberint, la naturalesa asèptica de Paolo Fantani a la seva obra Lympha, les dones-arbre de Rosana Paulino, les vetes de troncs acabats de tallar de Felipe Baeza, la noia luminescent de Lu Yang o els robots de Geumhyung Jeong. La proposta artística desperta perplexitat en comprovar que la crisàlide fa més d’un segle que dona forma a la nova criatura humana, com ho podem veure en l’obra de l’artista mèdium Josefa Tolrà on els seus dibuixos, fets en el moment de trànsit, mostren el fluid d’una energia que genera una nova realitat que encara ha de ser descoberta. No estem davant d’un procés nascut d’un rampell, sinó d’una lenta i pausada migració de cos d’home a cos de dona, de dona a home, de robot a planta, de planta a dona, de bosc a tecnologia i de la tecnologia fusionada a la ment.

 

Mals auguris

Les preguntes que es planteja Alemani van sent respostes per una estètica de la mutació i la denúncia d’un món cada cop menys humà; un món on el robot persegueix el somni de ser humà i els humans anhelen fondre’s amb el robot. Moltes de les obres exposades no convoquen l’ull per a ser contemplades, sinó les càmeres dels mòbils per a ser viralitzades als mitjans. La realitat que ens presenta és un món on les habilitats cognitives es troben desacoblades, en procés de col·lapse. La memòria, l’atenció, la percepció i el pensament estan en fase d’agitació, d’embotornament, d’excitació, de desconnexió, de resistència.

L’obra que millor respon a les preguntes exposades per Alemani és la de l’artista Claire Tabouret, que s’exhibeix al Palazzo Cavanis com a esdeveniment col·lateral de la Biennal de Venècia, i que porta per títol The Eclipse. L’obra mostra sis joves que es troben mirant fixament el cel en un espai indefinit, exterior, d’una lluminositat verda i ocre. Les cares no són de sorpresa o impacte, sinó d’estranyesa i buit. Estan contemplant un eclipsi. Les seves mirades tristes ens connecten amb l’eclipsi que, alhora, ens connecta amb la foscor que està a punt d’irrompre, amb mals auguris. L’eclipsi anticipa el final de la humanitat concedint un instant de bellesa. La profecia és escoltada per sis joves. L’eclipsi ja no és un espectacle, una atracció del cel; ens mostra la fractura de l’harmonia en el món.

Aquesta obra de Claire Tabouret en el context de la Biennal de Venècia adquireix un significat d’alerta, de la mateixa manera que les crisàlides/metamorfosis que es poden veure als pavellons de la Biennal ens adverteixen que la condició humana està a punt de canviar. En la mostra d’obres d’artistes que participen a favor d’Ucraïna al Palau de la Misericòrdia, Damien Hirst ens ofereix una altra volta de rosca sobre la cultura crisàlide. A la seva obra Butterflies and household gloss on canvas contemplem la bandera d’Ucraïna on hi ha centenars de papallones blaves i grogues que mostren la fragilitat i fortalesa d’aquests fascinants insectes que simbolitzen la transformació, la resurrecció i la llibertat. Venècia, la ciutat dels canals d’aigües negres, de les sublims i blanques esglésies, de l’art, de la música sacra i dels turistes, és un colpidor escenari per a prendre consciència que la crisàlide, en el seu procés de mutació, ens està mirant de la mateixa manera que nosaltres contemplem Venècia: com una cosa del passat.