Al cap de poques pàgines d’haver-se embarcat en l’aventura que representa llegir 1969 –l’any en què Franco va decretar l’estat d’excepció arran de la revolta estudiantil–, una portentosa cartografia mòbil, en forma de crònica, o de novel·la documental, de la vida històrica, quotidiana i espiritual de Barcelona durant l’any del títol, el lector pot recordar un dels contes del primer llibre d’Eduard Márquez (Barcelona, 1960), Zugzwang, titulat «Al·legoria», i que l’autor no va incloure dins la reedició antològica de la seva obra narrativa breu, Vint-i-nou contes menys: un nàufrag albira un transatlàntic i es troba que, en comptes de ser recollit per una llanxa de salvament, només veu com un passatger el fotografia i que «l’esclat del flaix enlluerna el brunzit del vaixell allunyant-se».

Més enllà de la poderosa visualitat de la imatge, era una informació conscient de la manera que tenia Eduard Márquez d’operar amb la matèria literària, i que consistia –primer pas– a enlluernar el lector, i –segon pas– a aconseguir un resultat d’una extrema concisió narrativa gràcies a l’esforç tècnic que destil·lava el muntatge de cada una de les seqüències argumentals.

Són dues estratègies que a 1969 el lector trobarà desenrotllades i elaborades fins a l’infinit, com una audàcia tan audaç que no tem ni el risc que comporta: de sobte, potser quan ja du un centenar de pàgines llegides, el lector s’adona que està enmig d’una novel·la gens ortodoxa, i que és en va buscar-hi uns personatges protagonistes, que és en va buscar-hi una trama, i que és vana l’espera d’un desenllaç perquè enlloc no hi ha ni un nus ni un plantejament argumental, com si 1969 estigués feta de flaixos i de brunzits mentre els dies de l’any se’n van de la mateixa manera que se’n van els dies de qualsevol any.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.