Al cap de poques pàgines d’haver-se embarcat en l’aventura que representa llegir 1969 –l’any en què Franco va decretar l’estat d’excepció arran de la revolta estudiantil–, una portentosa cartografia mòbil, en forma de crònica, o de novel·la documental, de la vida històrica, quotidiana i espiritual de Barcelona durant l’any del títol, el lector pot recordar un dels contes del primer llibre d’Eduard Márquez (Barcelona, 1960), Zugzwang, titulat «Al·legoria», i que l’autor no va incloure dins la reedició antològica de la seva obra narrativa breu, Vint-i-nou contes menys: un nàufrag albira un transatlàntic i es troba que, en comptes de ser recollit per una llanxa de salvament, només veu com un passatger el fotografia i que «l’esclat del flaix enlluerna el brunzit del vaixell allunyant-se».

Més enllà de la poderosa visualitat de la imatge, era una informació conscient de la manera que tenia Eduard Márquez d’operar amb la matèria literària, i que consistia –primer pas– a enlluernar el lector, i –segon pas– a aconseguir un resultat d’una extrema concisió narrativa gràcies a l’esforç tècnic que destil·lava el muntatge de cada una de les seqüències argumentals.

Són dues estratègies que a 1969 el lector trobarà desenrotllades i elaborades fins a l’infinit, com una audàcia tan audaç que no tem ni el risc que comporta: de sobte, potser quan ja du un centenar de pàgines llegides, el lector s’adona que està enmig d’una novel·la gens ortodoxa, i que és en va buscar-hi uns personatges protagonistes, que és en va buscar-hi una trama, i que és vana l’espera d’un desenllaç perquè enlloc no hi ha ni un nus ni un plantejament argumental, com si 1969 estigués feta de flaixos i de brunzits mentre els dies de l’any se’n van de la mateixa manera que se’n van els dies de qualsevol any.

 

Sordidesa al descobert

El lector de 1969 avança com un condemnat, sense redempció possible, pàgina rere pàgina i sense parar, com si fos una novel·la de Balzac òrfena de veu narradora: com si es busqués la independència de tota tradició literària, es vaporitza la figura del narrador com a eix ferm i invariable del relat entès a la manera vuitcentista, es fa absent qualsevol embolcall estilístic o tècnic més enllà del simple esdevenir dels fets, oferts com si fossin una pura matèria bruta, i la no intervenció de l’autor deixa al descobert la sordidesa del que es mostra, la demagògia i la impostura que s’exercia des del poder franquista i la seva rèplica, la demagògia i la impostura que es construïa des de les diverses cares de la resistència.

El verdader i únic protagonista d’aquesta novel·la és aquest any 1969, tan omnipresent com el 14 de juny de 1904 a l’‘Ulisses’ de Joyce.

Desapareguda la veu narradora, a 1969 no hi ha res que tendeixi a col·locar l’autor per damunt dels seus personatges, i no hi ha res, tampoc, que pretengui situar aquests en algun espai que no sigui explícitament el seu punt de vista o el seu propi context moral, com si només s’apel·lés a una única instància, l’operació de la lectura, i a la capacitat del lector de distanciar-se del que, al cap i a la fi, constitueix un passat comú que pot suscitar fàcilment una mena de nostàlgia: en el fons, el que es narra a 1969 és la història d’una mutilació moral i d’unes frustracions personals perpetrades des d’arreu, la despossessió de la verdadera llibertat personal, sotmesa als vaivens de les circumstàncies històriques.

«En aquell món gris, perquè la ciutat era grisa, perquè la gran majoria tenia que dur una vida grisa, perquè fins i tot els policies eren grisos, si buscaves la llum, si buscaves sentir-te viu, si buscaves la llibertat, tenies que sortir i lluitar contra la massa grisa aquesta, per trencar-la. Volies vida. Només volies vida», diu en una mena de joc metaliterari la veu que es presenta com l’artífex de la fotografia que il·lustra la portada.

 

Veus versemblants

Eduard Márquez s’encara amb la matèria de 1969 per dues vies: d’una banda, hi ha el poder de la burocràcia franquista i els seus discursos codificats, els informes i documents policials o jurídics, amb la seva prosa castellana còmicament o tràgicament enrevessada, i hi ha també la prosa catalana amb què expressen els seus jeroglífics ideològics la militància d’esquerra o la resistència catalanista; d’altra banda, hi ha la infinitud de testimonis de la gent anònima, que s’oposa al franquisme o el defensa, amb la voluntat noble o infame de trobar un lloc en el món, i que són les biografies mínimes d’un moment concret que Eduard Márquez fa emergir com si construís un mural o un retaule farcit d’uns herois diminuts cremant-se enmig de les flames de la Història, o com si fos una pel·lícula de David Lean filmada per Godard i la panoràmica del Cinemascope es fongués amb la mirada microscòpica d’una home-movie: des d’un temps que pot ser ara mateix, cada una d’aquestes personalitats anònimes, com si fossin unes màscares buides amb una identitat il·lusòria, recorda les atzaroses peripècies viscudes durant un moment determinat de l’any 1969, el seu món obsessiu i els seus desitjos, les seves contradiccions, com si cada dia la innocència natural s’anés perdent a mesura que s’entra en un món hostil, i una de les gràcies de 1969 és que l’autor concedeix a cada veu una consistència versemblant i indubtable –tothom parla de la manera que parla–, com si fos algú de carn i ossos que explica la seva vida tal com va creure viure-la.

 

Una força inapel·lable

I és això, també, i per damunt de tot –versemblant i indubtable, de carn i ossos–, el que és el verdader i únic protagonista d’aquesta novel·la, aquest any 1969, tan omnipresent com el 14 de juny de 1904 a l’Ulisses de Joyce, i que serveix al lector per veure amb quina insistència la vida s’ordena per desordenar les vides, com la histèria de la Història, els seus espasmes i les seves intermitències, les seves seduccions i els seus rebutjos, afecta uns personatges reals –Franco, el governador civil, el rector de la Universitat de Barcelona, l’abat de Montserrat, la policia, els sindicalistes–, i com aquests, després, afecten uns personatges imaginaris que són, al cap i a la fi, els que acaben influint en el curs de la història. És un dels mèrits de 1969, com si Eduard Márquez executés ambiciosament el que deia Boris Pasternak: «Ningú no fa la història; la història no es veu, de la mateixa manera que no veiem créixer l’herba».

 

Eduard Márquez 1969. Barcelona: L’altra editorial, 2022. 534 pàgs.

 

Eduard Márquez executa ambiciosament el que deia Boris Pasternak: «Ningú no fa la història; la història no es veu, de la mateixa manera que no veiem créixer l’herba».

Amb un repertori inacabable d’històries plenes de successos mínims i insignificants, nítids, llisos i intactes, sense brillantors ni transparències, Eduard Márquez ha escrit una novel·la documental tan excessiva com pertorbadora –no per les veus que hi intervenen, sinó per com organitza la matèria, veloçment i sincopadament, com si al darrere hi bateguessin les lliçons sobre el muntatge cinematogràfic de Dziga Vertov–, d’una força inapel·lable que desborda i aclapara, sense caure mai en la temptació de commoure ningú i sense importar-li gens que el lector, a vegades, es pugui avorrir una mica: encara que sembli mentida, és un dels grans triomfs de 1969.