Al cap de poques pàgines d’haver-se embarcat en l’aventura que representa llegir 1969 –l’any en què Franco va decretar l’estat d’excepció arran de la revolta estudiantil–, una portentosa cartografia mòbil, en forma de crònica, o de novel·la documental, de la vida històrica, quotidiana i espiritual de Barcelona durant l’any del títol, el lector pot recordar un dels contes del primer llibre d’Eduard Márquez (Barcelona, 1960), Zugzwang, titulat «Al·legoria», i que l’autor no va incloure dins la reedició antològica de la seva obra narrativa breu, Vint-i-nou contes menys: un nàufrag albira un transatlàntic i es troba que, en comptes de ser recollit per una llanxa de salvament, només veu com un passatger el fotografia i que «l’esclat del flaix enlluerna el brunzit del vaixell allunyant-se».
Més enllà de la poderosa visualitat de la imatge, era una informació conscient de la manera que tenia Eduard Márquez d’operar amb la matèria literària, i que consistia –primer pas– a enlluernar el lector, i –segon pas– a aconseguir un resultat d’una extrema concisió narrativa gràcies a l’esforç tècnic que destil·lava el muntatge de cada una de les seqüències argumentals.
Són dues estratègies que a 1969 el lector trobarà desenrotllades i elaborades fins a l’infinit, com una audàcia tan audaç que no tem ni el risc que comporta: de sobte, potser quan ja du un centenar de pàgines llegides, el lector s’adona que està enmig d’una novel·la gens ortodoxa, i que és en va buscar-hi uns personatges protagonistes, que és en va buscar-hi una trama, i que és vana l’espera d’un desenllaç perquè enlloc no hi ha ni un nus ni un plantejament argumental, com si 1969 estigués feta de flaixos i de brunzits mentre els dies de l’any se’n van de la mateixa manera que se’n van els dies de qualsevol any.
