Icíar Bollaín no és solament una actriu de talent, sinó també una directora intuïtiva i dotada. Des que va debutar interpretant la jove protagonista d’El sur (1980), l’obra mestra de Víctor Erice, vam saber que darrere d’aquell rostre enigmàtic s’hi amagava alguna cosa més. I les pel·lícules que va començar a dirigir més tard, des d’Hola, ¿estás sola? (1995) fins a Flores de otro mundo (1999), van descobrir una cineasta que sabia mirar i estimar els seus personatges, especialment les dones, cosa no gaire habitual en el cinema espanyol.

Te doy mis ojos (2003), que va culminar aquest període, potser és encara la seva millor pel·lícula fins ara, no tant un estudi sobre la mentalitat masclista com el retrat commovedor d’una parella els membres de la qual, sens dubte, són incapaços d’envellir plegats. La delicadesa en el traç i la sensibilitat en la mirada que Bollaín va inscriure en aquesta pel·lícula van donar pas a una època més confusa, dominada per la figura del guionista Paul Laverty, en la qual el seu cinema va adquirir matisos més explícitament polítics, també menys subtils.

Ara torna amb La boda de Rosa i demostra, d’entrada, dues coses: primer, que on es mou millor és en l’univers femení, en un món de dones fràgils i somiadores enfrontades a un univers hostil, i, segon, que potser per continuar per aquest camí necessita acompanyar-se d’altres dones, d’altres còmplices que l’ajudin a delinear les fronteres dels territoris que li permeten més llibertat d’acció. No en va, a La boda de Rosa, repeteix amb la guionista Alicia Luna, que ja va coescriure amb ella el llibret de Te doy mis ojos.

La boda de Rosa no és una pel·lícula perfecta, ni de bon tros. Intenta ser una comèdia coral, gairebé a la manera berlanguiana, amb molts personatges i abundant, potser massa, moviment. Després es decanta pel retrat col·lectiu, el d’unes quantes generacions d’espanyols i espanyoles marcades ara per la solitud i la cerca desesperada de certs paradisos artificials que s’acaben revelant falsos o inexistents. I finalment es llança a un triple salt mortal sense xarxa, el relat d’una història alhora tendra i absurda, protagonitzada per una dona abatuda per la vida però també obstinada a sobreviure.

‘La boda de Rosa’, d’Icíar Bollaín, avança una mica a trompades, però és una semblança commovedora, plena de veritat.

La Rosa, en efecte, decideix casarse, però amb ella mateixa. I ho comunica als seus germans i al seu pare, que componen una família desvalguda i sense rumb, una de les visions més implacables que ha ofert l’últim cinema espanyol sobre la deriva d’un país que ha perdut la il·lusió. La millor basa de La boda de Rosa és la manera en què Bollaín gestiona aquest punt de partida: la seva decisió, en principi eixelebrada i inversemblant, no es presenta mai com una extravagància, ni menys encara com un enfrontament amarg amb el món. És més aviat l’últim gest de resistència d’una dona que ha deixat de creure en el seu entorn i que, per això mateix, decideix creure en ella mateixa, per molt estrambòtics que siguin els desitjos i les il·lusions que l’assetgen quan se situa a prop de la cinquantena.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Per descomptat, tot això, que sobre el paper és tan atractiu, dóna lloc a una pel·lícula desigual i turbulenta, que avança una mica a trompades, però també a una semblança commovedora, de vegades plena de veritat. Què fa que La boda de Rosa ens pugui arribar a interessar, fins i tot a emocionar en alguns dels seus passatges més alambinats.

 

Fotograma de La boda de Rosa d’Iciar Bolláin.

Fotograma de La boda de Rosa d’Iciar Bolláin.

 

Sorprenent Andrea Fandos

Permetin-me respondre a aquesta pregunta mentre els convido a abandonar momentàniament Icíar Bollaín i a fixar-se en una altra pel·lícula espanyola, una altra història filmada també per una dona. Las niñas està dirigida per Pilar Palomero, que té un perfil molt diferent del de Bollaín, si més no des del punt de vista generacional i del model de cinema que persegueix. De fet, és el primer llargmetratge de la seva autora, després d’una sèrie de curts realment estimulants, i sembla elaborat amb tota la disciplina i el rigor que potser li falten a La boda de Rosa.

Aquesta bildungsroman més aviat adusta, d’inspiració greu i serena, acudeix a un punt de vista molt concret, el d’una preadolescent que viu a la Saragossa dels anys 90, que se sent ofegada a l’escola de monges a la qual assisteix i s’enfronta a les seves amigues com si volgués expiar algun fosc pecat familiar, aquell que la seva mare s’obstina a ocultar-li. I Palomero filma aquest itinerari amb enquadraments claustrofòbics, asfixiants, que només s’alliberen en comptades ocasions, sobretot quan la Celia (la nena protagonista interpretada per la sorprenent Andrea Fandos) es comença a rebel·lar contra el seu entorn.

Mentre la Rosa no deixa de moure’s ni un sol instant, convoca familiars i amics, i els introdueix tots en una farsa en la qual només creu ella, almenys al principi, la Celia sempre mira i espia, aguaita i s’oculta, i únicament troba la seva veu quan descobreix que el món no és un lloc fàcil d’habitar.

Però, quin és aquest món? En el fons, el mateix que habita la Rosa, perquè la pregunta que recorre i anul·la la distància aparent entre aquestes dues pel·lícules és la següent: en quina mena de país viuen aquestes dones? I també: aconseguiran algun dia reconèixer aquest país com un espai propi, com un univers en el qual es puguin sentir a gust? En aquest sentit, no sé si hi ha cap altre cinema semblant a l’espanyol. Crec que, per contra, els altres cinemes de l’Europa occidental fa temps que van arribar a una mena de pacte de no-agressió entre els seus protagonistes i l’entorn que els envolta.

La Celia de ‘Las niñas’ sempre mira i espia, i únicament troba la seva veu quan descobreix que el món no és un lloc fàcil d’habitar.

Vull dir que, en el cinema francès o en el britànic, en l’italià o fins i tot en l’alemany, els personatges disposen sempre de les armes suficients per resoldre els seus conflictes, encara que s’ho estiguin passant malament. Ho aconseguiran o no, que aquesta és una altra història, però almenys no deixen de batre’s en duel a plena llum del dia, cosa que passa fins i tot en les situacions més desesperades. Tant a La boda de Rosa com a Las niñas, en canvi, les dones només poden acudir al territori del somni i de l’espai privat per respirar una mica d’aire fresc. No sé què vol dir això, ni tampoc en puc extreure conclusions precipitades, però és evident que passa alguna cosa. Potser vivim en un país on encara no ha estat possible conquistar l’àmbit públic, com si teméssim sempre nous enfrontaments i preferíssim evitar-los.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Univers irrespirable

El sur, la pel·lícula amb la qual Icíar Bollaín va debutar com a actriu, mostrava un univers tancat sobre si mateix, travessat per una postguerra inclement i feroç. Hola, ¿estás sola?, el seu primer treball com a directora, posava en escena dues noies que buscaven el seu camí enmig de la confusió dels anys 90, la mateixa dècada en què la Celia, a Las niñas, s’intenta obrir pas en un ambient igualment opressiu. La boda de Rosa, que se situa en l’actualitat, filma una dona madura que només pensa a casar-se amb ella mateixa en una platja paradisíaca, lluny de l’univers irrespirable en què viu la seva existència quotidiana, d’una feina que no suporta, d’un pare vidu amb el qual no pot, ni vol, carregar.

En el cinema espanyol de la transició, aquell que El sur va tancar d’un cop de porta, l’única escapatòria possible al desencís posterior a la mort de Franco era el somni, la memòria, la fugida. Hem canviat? Sens dubte, però directores com Icíar Bollaín i Pilar Palomero, tan diferents en tantes i tantes coses, encara coincideixen a dirnos que queden restes i rèmores d’aquell estat d’ànim, sobretot per a les dones que no es resignen a passar per la vida com una ombra. I que l’única manera de superar-ho continua sent la rebel·lió personal, la lluita per aconseguir una mirada pròpia, això que fa tan pròximes i emotives aquestes dues pel·lícules imperfectes però apassionants.