Icíar Bollaín no és solament una actriu de talent, sinó també una directora intuïtiva i dotada. Des que va debutar interpretant la jove protagonista d’El sur (1980), l’obra mestra de Víctor Erice, vam saber que darrere d’aquell rostre enigmàtic s’hi amagava alguna cosa més. I les pel·lícules que va començar a dirigir més tard, des d’Hola, ¿estás sola? (1995) fins a Flores de otro mundo (1999), van descobrir una cineasta que sabia mirar i estimar els seus personatges, especialment les dones, cosa no gaire habitual en el cinema espanyol.

Te doy mis ojos (2003), que va culminar aquest període, potser és encara la seva millor pel·lícula fins ara, no tant un estudi sobre la mentalitat masclista com el retrat commovedor d’una parella els membres de la qual, sens dubte, són incapaços d’envellir plegats. La delicadesa en el traç i la sensibilitat en la mirada que Bollaín va inscriure en aquesta pel·lícula van donar pas a una època més confusa, dominada per la figura del guionista Paul Laverty, en la qual el seu cinema va adquirir matisos més explícitament polítics, també menys subtils.

Ara torna amb La boda de Rosa i demostra, d’entrada, dues coses: primer, que on es mou millor és en l’univers femení, en un món de dones fràgils i somiadores enfrontades a un univers hostil, i, segon, que potser per continuar per aquest camí necessita acompanyar-se d’altres dones, d’altres còmplices que l’ajudin a delinear les fronteres dels territoris que li permeten més llibertat d’acció. No en va, a La boda de Rosa, repeteix amb la guionista Alicia Luna, que ja va coescriure amb ella el llibret de Te doy mis ojos.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

La boda de Rosa no és una pel·lícula perfecta, ni de bon tros. Intenta ser una comèdia coral, gairebé a la manera berlanguiana, amb molts personatges i abundant, potser massa, moviment. Després es decanta pel retrat col·lectiu, el d’unes quantes generacions d’espanyols i espanyoles marcades ara per la solitud i la cerca desesperada de certs paradisos artificials que s’acaben revelant falsos o inexistents. I finalment es llança a un triple salt mortal sense xarxa, el relat d’una història alhora tendra i absurda, protagonitzada per una dona abatuda per la vida però també obstinada a sobreviure.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.