El Canadà és, en general, un país tranquil en el qual l’estabilitat política és entesa com a garantia de prosperitat. No en va, el liberal Mark Carney, vencedor de les eleccions del passat 28 d’abril, serà únicament el cinquè primer ministre en els últims trenta anys. En aquest període, Chrétien, Harper i J. Trudeau —fill del llegendari P.E. Trudeau, pare del Canadà modern— van governar prop d’una dècada cadascun, llevat l’excepció de Martin, que només va ser tres anys al poder. Aquest oasi d’estabilitat i prosperitat ha estat posat en escac després del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca amb les seves amenaces d’annexió i la seva guerra aranzelària, que han elevat les tensions entre el Canadà i els Estats Units fins a cotes mai vistes.
La història del Canadà discorre paral·lelament a la dels Estats Units, el poder d’atracció o repulsió del qual, segons l’època, ha exercit gran influència en el seu veí del nord. De fet, la mateixa creació del Canadà com a Domini lleial a l’Imperi Britànic respon a dues raons principals. D’una banda, conjuminar la diversitat i reconduir les tensions existents entre la comunitat anglòfona i protestant de l’Alt Canadà (avui Ontario) i la francòfona i catòlica del Baix Canadà (actual Quebec). D’altra banda, la necessitat de construir un mercat comú transcontinental lliure d’aranzels i duanes que pal·liés la no renovació del Tractat de reciprocitat amb els Estats Units, que donava accés preferencial al mercat estatunidenc a les colònies britàniques de l’Amèrica del Nord. Aquests factors van estimular la creació de la federació canadenca, els fundadors de la qual van intentar decididament apartar-se del model dels Estats Units i fugir del que consideraven les febleses o els excessos del republicanisme estatunidenc.
«La geografia ens va fer veïns; la història, amics; l’economia, socis, i la necessitat ens va tornar aliats», va declarar Kennedy en una visita a Ottawa el 1961.
La importància de la relació entre el Canadà i el seu veí del sud la va posar de manifest el president Kennedy en una visita a Ottawa el 1961, en afirmar que «la geografia ens va fer veïns; la història, amics; l’economia, socis, i la necessitat ens va tornar aliats». En efecte, el Canadà i els Estats Units comparteixen la frontera no defensada més llarga del món: 8.800 km al llarg del paral·lel 49. Les seves economies estan tan interconnectades que és més fàcil comerciar entre Nova York i Montreal que entre Montreal i Toronto. Dos països els soldats dels quals van combatre junts a Normandia, Corea i l’Afganistan, amb un Canadà que va donar refugi a diplomàtics estatunidencs durant la crisi dels ostatges a Teheran. Una relació única que Carney va donar per acabada el març, després de la decisió de Trump d’imposar un aranzel del 25 % a tots els productes canadencs, amb recàrrecs addicionals per a automòbils i alumini.
PUBLICITAT
L’ocàs de Trudeau
El retorn de Trump a la Casa Blanca ha tingut repercussions globals, des del proteccionisme comercial fins a la retòrica favorable a Moscou i els plans distòpics per a Gaza. Però al Canadà, el seu discurs ha cobrat especial gravetat: la seva retòrica expansionista —ha arribat a demanar que el Canadà es converteixi en l’estat 51 i ha anomenat despectivament Trudeau «governador del Canadà»— ha elevat la tensió a una qüestió gairebé de supervivència nacional.
El xoc entre Trump i Trudeau, amb antecedents en el primer mandat de l’estatunidenc, no ens hauria de sorprendre: tots dos representen visions diametralment oposades en comerç, política exterior, immigració, feminisme o drets de les minories. La novetat principal d’aquest segon assalt, més enllà de l’amenaça expansionista, era la situació política dels protagonistes: un Trump renascut, amb ampli control del poder i ànim de revenja, enfront d’un Trudeau impopular, afeblit pels escàndols, el desgast de nou anys en el càrrec i la dimissió abrupta, el desembre, de la seva vicepresidenta, Chrystia Freeland, qui en la carta de dimissió el va acusar de no estar preparat per a afrontar el retorn de l’expresident i les seves amenaces aranzelàries.
La duresa de la carta de Freeland va ser la gota que va omplir el got entre els liberals, ja frustrats per la decisió de Trudeau de continuar en el càrrec malgrat la seva impopularitat creixent, reflectida durant mesos en enquestes que donaven fins a vint punts d’avantatge al Partit Conservador de Pierre Poilievre.
En una dura carta de dimissió, la vicepresidenta, Chrystia Freeland, va acusar Trudeau de no estar preparat per a afrontar el retorn de Trump i les seves amenaces aranzelàries.
Les crítiques, abans limitades a alguns diputats díscols que demanaven un relleu, es van tornar unànimes i van forçar Trudeau a anunciar la seva dimissió el 6 de gener. Ateses les peculiaritats del sistema parlamentari canadenc producte de l’herència britànica, Trudeau va fer ús de la prerrogativa per suspendre el període de sessions fins al 24 de març, la qual cosa va donar temps al Partit Liberal per triar un nou líder, que automàticament es convertiria en primer ministre, perquè al Canadà no hi ha un mecanisme per atorgar la confiança com passa a Espanya amb la investidura, sinó que és l’oposició la que ha de demostrar la falta de confiança en el govern, votant una moció sobre aquest tema.
Carney canvia el tauler
Amb el 85,8 % dels vots, els militants liberals van apostar de manera aclaparadora per Mark Carney, exgovernador del Banc del Canadà i del Banc d’Anglaterra —l’únic no britànic que ha ocupat aquest càrrec. El seu perfil tècnic va convèncer en plena inestabilitat econòmica i va deixar enrere les crítiques per la seva manca d’experiència política o el seu carisma limitat i el record de derrotes de candidats provinents del món acadèmic com Stéphane Dion i Michael Ignatieff. La seva rival principal, Chrystia Freeland, a penes va aconseguir el 8 %.
En una successió ràpida de fets, pròpia del sistema canadenc, Carney va ser elegit líder liberal el 9 de març i es va convertir en primer ministre al cap de cinc dies, després de jurar davant la governadora general. Nou dies més tard, davant l’amenaça d’una moció de censura, va convocar eleccions, arriscant-se a passar a la història com un dels primers ministres més efímers del Canadà.
La convocatòria d’eleccions va ser celebrada àmpliament pels conservadors. Feia mesos que Poilievre promovia mocions per a uns comicis anticipats, convençut que, segons les enquestes, aconseguiria una victòria fàcil gràcies a la impopularitat de Trudeau i les crítiques pel cost de la vida i la inseguretat, temes en els quals el seu partit se sent fort. No obstant això, Poilievre —la retòrica populista i l’estil desmanegat del qual l’acosten més a Trump que als seus predecessors— va trobar un panorama molt diferent.
Per començar, el seu rival no era un Trudeau impopular al qual era fàcil identificar amb diversos escàndols i culpar de l’elevada inflació, sinó un Carney que exhibia sòlides credencials econòmiques. L’eliminació de l’impost al CO₂, tremendament impopular a l’oest, bressol de la indústria petroliera canadenca, de la qual Poilievre havia fet bandera durant la legislatura, havia estat adoptada per Carney abans de la cita electoral, la qual cosa va privar els conservadors d’una de les seves mesures estrella. I, especialment, hi havia el factor Donald Trump al qual Poilievre havia lloat en el passat i que havia passat a convertir-se en l’enemic públic número u i havia donat lloc a un despertar del nacionalisme canadenc, no com a afirmació excloent davant d’altres sensibilitats com l’existent al Quebec sinó com a rebuig al bullying del president estatunidenc.
Aquest orgull canadenc renovat es va convertir en el leitmotiv de campanya de Carney, que va adoptar l’eslògan elbows up (colzes a dalt), popularitzat per Gordie Howe, llegenda de l’hoquei sobre gel. L’hoquei, esport nacional per excel·lència, va ser una de les vies d’expressió del cansament envers els Estats Units al costat del boicot a productes estatunidencs i l’impuls del buy Canadian, que va incloure una sonora xiulada a l’himne dels Estats Units en un partit entre totes dues seleccions a Montreal.
Que la campanya electoral girés gairebé exclusivament entorn de la relació amb els Estats Units va deixar descol·locat Poilievre, obligat a reorientar la seva estratègia davant de la caiguda en les enquestes. També va afectar la resta de partits, els discursos dels quals van quedar diluïts enfront d’un Carney percebut com el més capacitat per bregar amb Trump. Aquest va ser el cas del Bloc Québécois (BQ) —formació política d’àmbit federal dedicada a promoure els interessos del Quebec, amb l’objectiu ulterior d’aconseguir-ne la independència— que malgrat intentar aprofitar el descontentament amb Trudeau, va quedar eclipsat en una lluita de gegants que deixava poc espai per al discurs nacionalista quebequès.
En temps de crisi, l’electorat quebequès va preferir resguardar-se sota el paraigua canadenc i reduir l’apetit pel discurs secessionista. Pitjor sort va tenir el progressista Nou Partit Democràtic (NDP, per les seves sigles en anglès), el suport parlamentari a Trudeau del qual li va dificultar en gran manera presentar-se com una alternativa real.
Un temps nou
La substitució de Trudeau per Carney i la necessitat de recalibrar la relació amb els Estats Units van canviar radicalment el rumb polític. En efecte, la victòria conservadora, considerada segura a finals del 2024, no es va materialitzar i els liberals van aconseguir la remuntada per alçar-se amb la victòria amb 169 dels 343 escons i el 43,8 % dels vots, a les portes de la màgica xifra de 172 que atorga la majoria absoluta. Els conservadors, malgrat créixer en vots, es van quedar en 144 escons, amb el 41,43 %. Completen el parlament el BQ amb 22 escons, l’NDP amb 7 i els Verds amb un únic escó.
PUBLICITAT
En un país amb marcades diferències territorials —un oest conservador i un centre-est liberal—, qualsevol opció de victòria, atès el sistema electoral majoritari, passa per Ontario, la província més poblada. De fet, la clau per a la victòria liberal va ser la fortalesa a Ontario i el Quebec, les dues províncies més poblades, juntament amb el domini al Canadà Atlàntic. Al seu torn, el Partit Conservador va tornar a ser hegemònic a Alberta i Saskatchewan, amb equilibri de forces a Manitoba i la Columbia Britànica. Pel que fa al Quebec, el BQ va ser segona força, 27,7 %, en comparació amb el 42,6 % dels liberals.
Com va afirmar el rei Carles en el seu històric discurs d’obertura del Parlament, és temps d’«un Canadà fort i lliure en un món que canvia dràsticament».
Els resultats obren un escenari incert, amb una governabilitat complicada. Tant els Conservadors com l’NDP afronten crisis de lideratge després de la derrota dels seus líders en les circumscripcions respectives, encara que és probable que Poilievre continuï al capdavant del partit i busqui tornar al Parlament en una elecció parcial. Carney, per part seva, haurà d’obtenir suports, almenys en forma d’abstenció, per tirar endavant les seves principals iniciatives. Atesa la relació tibant amb l’NDP, no es pot descartar que el BQ es pugui convertir en soci prioritari si Carney accepta fer concessions al Quebec. Això adquireix rellevància de cara a les eleccions provincials del 2026, on les enquestes anticipen un possible retorn al poder del Parti Québécois després de més d’una dècada a l’oposició.
En qualsevol cas, el Canadà afronta un futur incert en el qual els consensos del passat s’han esquerdat. Com va afirmar el rei Carles en el seu històric discurs d’obertura del Parlament —el primer d’un monarca des del 1977—, és temps d’«un Canadà efectivament fort i lliure […] en un món que canvia dràsticament», enviava així un missatge clar als Estats Units sobre la sobirania i la independència del país i va permetre deixar enrere qualsevol complex de germà petit.
