Aquest era el títol (The day after) d’una famosa pel·lícula de 1983 que narrava la situació a una ciutat nord-americana després d’un atac nuclear i alguna cosa d’aquesta sensació flota en l’aire una setmana després de l’elecció de Donald J. Trump com a president dels Estats Units. Ningú no sap ben bé què esperar de la nova administració, tot i que no falten els profetes de calamitats (que, d’altra banda, poden tenir tota la raó del món) i els optimistes, que diuen que la cosa no serà tan greu, que el sistema compta (?) amb contrapesos suficients.
La llista de vencedors i vençuts, d’afavorits i perjudicats, està bastant clara hores d’ara, malgrat que l’abast real de l’acció presidencial de Trump està per veure. El que potser anem tenint més clar (i no pas gaire) són les coses que ens han fet arribar fins aquí. Hi ha qui diu que entrem en una nova era, que les coses a partir d’ara ja no seran com havien estat. No, no. Ja fa temps que les coses no són com creiem que eren. La victòria de Trump ha tingut la virtut (si es pot dir així) d’obligar alguns a obrir els ulls a aquest món nou. Mai no és tard… o sí.
Dos cops ja no és una sorpresa
Ho ha tornat a fer. Donald Trump ha tornat a guanyar vuit anys després i un altre cop davant d’una dona. El déjà-vu és considerable, tot i que la història no és circular sinó que avança en espiral, com intuí Mark Twain. Amb tot, aquests dies encara hi ha qui diu (i ho diuen de debò, convençuts) que els ha sorprès el triomf de Trump, que no se l’esperaven, que les enquestes no el preveien… oi? Hi ha gent per a tot, o més aviat hi ha universos per a cadascú, bombolles on cadascun de nosaltres flota feliç en un líquid amniòtic dissenyat expressament per l’algoritme, aquest ésser sobrenatural que té cura que res no ens pertorbi, que al nostre voltant tot estigui bé i respongui als nostres desitjos. Deu ser per això que hi ha gent que se sorprèn de la victòria de Trump. I que no l’ha entès. Com poden haver votat aquest tipus? I tornem-hi amb allò que la gent o bé és boja o bé és idiota. Això sí que és un déjà-vu. El món no trumpista es divideix entre perplexos, deprimits i savonaroles en busca de culpables i llenya per fer una gran foguera purificadora.
La importància del marge
Les enquestes s’han tornat a equivocar. Sí i no. Més aviat nosaltres ens hem tornat a equivocar explicant les enquestes. I ho tornarem a fer en el futur, perquè ho fem cada cop que es publica una enquesta, perquè no podem evitar prendre-les com si fossin oracles, la veritat revelada.
La victòria de Trump ha tingut la virtut (si es pot dir així) d’obligar alguns a obrir els ulls a aquest món nou. Mai no és tard… o sí.
Certament, altre cop s’ha demostrat (i ja en van tres) que les enquestes erren a l’hora de calibrar el suport a Trump, al que sempre se li suposa un resultat inferior al que finalment obté. És ben possible que hi hagi un error persistent en el mostratge dels instituts demoscòpics, que possiblement estigui relacionat amb la distribució territorial del vot trumpista (més rural, menys urbà) i amb les dificultats d’enquestar en entorns rurals. A banda, cal dir que intentar arribar a estimacions de vot en un territori tan extens i tan divers com els Estats Units és una proesa (o una bogeria). Però el negoci és el negoci.
I tanmateix, malgrat tot, les enquestes van ajustar bastant el resultat si es té en compte el marge d’error. Ara bé, el problema és que a les enquestes ja no els demanem que ens serveixin una predicció més o menys ajustada. Els demanem que siguin exactes, que no «s’equivoquin», que s’ajustin al resultat al decimal. I això, tornem-ho a dir, és literalment impossible, a no ser que sigui fruit d’una d’aquelles caramboles del destí. Encertar-la al mil·límetre és més aviat fruit de l’atzar que no pas de les dots endevinatòries de les empreses enquestadores. Tanmateix, per a les empreses (i en part per als mitjans que publiquen enquestes), encertar el resultat pot tenir un impacte fenomenal sobre el compte de resultats. Capitalisme de casino, loteria demoscòpica. Benvinguts al nou món.
És l’economia, estúpid
A la campanya de 1992 (fa trenta-dos anys, tot i que sembla que n’hagin passat mil), els demòcrates van ser llestos a l’hora d’entendre què movia els electors. Aleshores, George Bush (pare) havia plantejat l’elecció sobre la geopolítica (l’imperi soviètic venia d’enfonsar-se i es parlava pomposament de «nou ordre mundial»), però Clinton i els seus van entendre que el que de debò preocupava la gent era la butxaca. I van guanyar aquella elecció.
Ara, les enquestes assenyalaven que la inflació era un dels temes que més preocupava la gent, juntament amb la immigració (els temes dels republicans, el que demostra la seva capacitat de definir la conversa pública). Els demòcrates no hi van parar compte. És més, ho van menystenir. L’economia anava com un coet, deien. Les dades macroeconòmiques eren millors que mai. Els bidenomics havien estat un èxit incontestable i qui ho negués estava simplement equivocat o era víctima d’una campanya d’intoxicació. Qui podia negar que l’economia anava bé?
Aquest discurs s’ha anat reproduint després de les eleccions per desacreditar el resultat com a producte d’una gran campanya de desinformació. El problema, però, és que aquest argument el desmenteix la quotidianitat dels preus als supermercats i al sortidor de benzina, i la migradesa persistent del full de salari. I davant d’això, apel·lar a les fake news pot ser percebut com un insult, perquè la població veu cada dia (no imagina, ho veu) com els preus no paren de pujar i el seu salari continua sent el mateix que fa anys.
El gran encert dels republicans, i de Trump en primer lloc, ha estat recollir la por que impregna l’electorat.
Trump els ha donat una resposta als que els preocupa la inflació. Una resposta tramposa, d’acord. Però és que els demòcrates s’han limitat a repetir la teoria del pollastre, aquella que diu que si som quatre i tenim un pollastre ens en toca un quart per a cadascun. I ja fa temps que no, que hi ha qui es menja el pollastre i, amb sort, deixa la carcassa per a que els altres l’escurin.
Un guaridor (i una institutriu britànica)
El gran encert dels republicans, i de Trump en primer lloc, ha estat recollir la por que impregna l’electorat. La nostra època és l’era de la por, i això Trump ho ha sabut veure. Ha abraçat aquesta por i li ha donat una resposta (tramposa, evidentment, marca de la casa). Els ha dit als que tenen por t’entenc, ets dels meus, deixa que et cuidi, deixa que t’abraci i et doni aixopluc.
Qui té por (davant del futur, però també davant del present més immediat) només demana això, que se’l consoli. No pretén que se li donin solucions màgiques. Sols vol sentir-se escoltat, tingut en compte.
Els demòcrates, en canvi, han dit als que tenien por que no hi tenien dret, que com se’ls acudia dir que tenien por si viuen en el millor dels móns, si hi ha altres persones que ho tenen molt més difícil que ells. Això ha estat clau en la aproximació (per dir-ho d’alguna manera) als homes blancs. Els demòcrates els han dit que no tenien dret a sentir por, que els hauria de caure la cara de vergonya, sent com són la minoria privilegiada, els amos del món, els històrics reis del mambo. No han abraçat la seva por com ho han fet històricament amb les dones o amb les minories (a les que sí reconeixen el dret a tenir por, i ben fet que fan). Als homes blancs els han aplicat la teoria, i els han menyspreat, deixant-los sols amb l’abraçada interessada de Trump i de tot l’aparell consolador de la manosfera masclista.
Allà on Trump abraçava i consolava (cínicament), els demòcrates castigaven i posaven de cara a la paret.
‘Painkillers’
Tornem-ho a dir, els demòcrates no han entès el signe dels temps com sí ho ha fet Trump. Els Estats Units viuen des de fa una dècada una epidèmia, especialment entre la població blanca i pobra d’aquelles zones on el 2016 van deixar de votar demòcrata per llençar-se als braços de Trump. Ho va saber veure Joe Klein en aquella campanya de fa vuit anys. Les àrees deprimides d’Ohio estaven vivint un infern d’addicció als opiacis, que anys després han retratat meravellosament bé Patrick Radden Keefe i Sam Quinones en els seus llibres.
Des de la primera dècada dels dos mil els Estats Units viuen enganxats als painkillers, literalment a les pastilles que maten el dolor. Perquè aquest país viu en el dolor, un dolor que és físic però també emocional, que travessa la societat com una ombra de contorns difusos. Una mena de crisi existencial sobrevinguda principalment entre aquells que havien estat part de la primera potència mundial, que havien nascut i crescut en la promesa del somni americà, ara convertit en un mal son d’indústries desaparegudes, comunitats desmantellades, vides trencades i dolor, molt dolor.
Sobre aquest dolor ha sabut bastir Trump la seva victòria, amb la (falsa) promesa del retorn dels bons temps, de l’Amèrica great again que els demòcrates i les elits de les grans ciutats han menyspreat, però que ha connectat emocionalment amb aquesta Amèrica trencada de dolor.
Allà on Trump convertia el dolor en vot, els demòcrates el negaven, o pitjor, no el volien veure. Ni l’un ni els altres han volgut o sabut gestionar el gran dolor americà. Trump se n’ha aprofitat per bastir la seva coalició de la ràbia, mentre que els demòcrates han demostrat ser-ne insensibles (el que ha reforçat la seva imatge d’urbanites elitistes que menyspreen els hillbillys).
‘Dí una cosa di sinistra!’
Trump ha aconseguit canalitzar aquest gran dolor de l’Amèrica blanca, transformant-lo en una onada de ràbia cap a dalt i cap a baix: cap a «les elits» i cap als immigrants, assenyalats com els grans culpables de la desgràcia americana. Els primers per desmantellar les indústries i endur-se-les a l’estranger, els segons per rebentar els salaris i empobrir les comunitats (i fer-les més insegures… o més desendreçades, com diu Roger Senserrich).
Els demòcrates, en canvi, no han assenyalat ningú, donant a entendre que la desgràcia de l’Amèrica pobra és una mena de plaga bíblica que només es pot acceptar. O pitjor, que només se soluciona amb més creixement, que crea llocs de feina, incentiva el consum i crea encara més llocs de feina i s’entra en el cercle virtuós de Laffer i el món és meravellós i tots els problemes se solucionen.
És increïble que sigui la suposada esquerra la que encara fa servir els mantres del neoliberalisme, mentre que la dreta ja ha canviat de pla, atenta a l’aire que bufa en la nova època.
De Kamala Harris els mitjans elogiaven que fes una campanya «centrista», com si estiguéssim als noranta. Clinton va fer campanyes centristes, Obama també. Però eren altres temps, una altra època. Mentre la campanya de Trump es rabejava en el dolor i la por, l’odi i la ràbia, Harris proposava l’esperança asèptica en un demà millor, pel sol fet que demà és demà i ja se sap que el futur és millor per antonomàsia. Pur norantes, una repetició del hope de 1992 i el yes, we can de 2008. Els demòcrates (i una mica l’esquerra en general) no han entès el temps. El futur, per a una part considerable de la ciutadania (i del que hauria de ser el seu electorat), és aterrador, i si no s’hi fa res, no canviarà.
Els demòcrates no han sabut desmuntar la trampa hillbilly de Trump, aquella que defensa que els interessos dels pobres blancs són els mateixos que els de les elits blanques (la gran nació blanca americana). Trump ha pintat els demòcrates com les elits i a ell (i als seus) com l’expressió genuïna del poble senzill americà. I els demòcrates no han sabut desmuntar això tampoc. I mira que era fàcil… Però els demòcrates segueixen atrapats en la caixa d’eines dels noranta.
El futur, per a una part considerable de la ciutadania (i del que hauria de ser l’electorat demòcrata), és aterrador, i si no s’hi fa res, no canviarà.
Nanni Moretti a Aprile, desesperat veient que Massimo D’Alema era incapaç de rebatre el discurs de Berlusconi en un debat preelectoral, implorava a la televisió: «digues una cosa d’esquerres, D’Alema, encara que només sigui una cosa». La pel·lícula és de 1998, fa vint-i-sis anys.
Els homes que no votaven les dones
En la recerca de culpables de la desfeta electoral demòcrata, els homes llatins han aparegut com el gran boc expiatori. La culpa ha sigut seva. No han votat Kamala com se suposa que havien d’haver fet. I no ho han fet perquè són masclistes i no volen una dona de presidenta. Per tant, la culpa no és de la campanya ni de l’estratègia. I com a conseqüència (lamentable gir de guió) els demòcrates ja s’han convençut que no podran presentar dones mai més. Fabulós. Fantàstica manera de carregar-se les dones candidates apel·lant al feminisme…
El problema és que les dades no acaben de quadrar amb aquest argument. Els homes llatins han deixat de votar demòcrata, certament. Però també ho han fet les dones llatines, i en una proporció similar. Certament, dels 4 milions de vots que ha perdut Harris respecte de Biden fa quatre anys, el 70% són homes. Entre el vot blanc, Harris ha perdut sis-cents mil homes, però ha guanyat tres-centes mil dones. I quelcom similar entre el vot negre: els demòcrates han aguantat el vot femení i han retrocedit entre els homes. Però precisament entre els llatins, la pèrdua total (2,3 milions de vots) es reparteix gairebé igual entre dones i homes.
És evident que hi ha molts homes que no volen votar una dona, però això no ho pot explicar tot. Fins i tot, de la mateixa manera que les dones no voten dones pel sol fet de ser dones, és ben possible que els homes (o com a mínim, una part important dels homes) no les voten només perquè són dones. És un argument massa fàcil, una trampa exculpatòria per no afrontar altres factors que expliquin les pèrdues demòcrates.
Tot això, deixant de banda que ja ha passat el temps de pensar que els llatins pel sol fer de ser llatins (o els negres pel sol fet de ser negres) votaran demòcrata. Ja fa temps que està comprovat que els electors voten en funció del que se’ls proposa o de les possibilitats de victòria que perceben en cadascun dels candidats.
De debò que no ho han entès encara?
Ho ha tornat a fer. Trump ha tornat a prendre el número als demòcrates amb les mateixes armes que el 2016. En vuit anys, els seus rivals no han sabut donar amb la tecla necessària per desmuntar-li el show. Aquest cop han tornat a caure en els mateixos errors i el resultat ha estat el mateix (bé, pitjor). Trump ha imposat el seu relat, que els seus rivals s’han empassat. Trump, heroi de la classe obrera. Trump, l’outsider. Trump contra l’elit. Una broma increïble. Feia campanya acompanyat de l’home més ric del món i tenia la barra (per no dir una cosa més grossa) de presentar-se com un perseguit per l’establishment. No em negareu que la jugada és extraordinària, és un joc de mans digne del millor prestidigitador de la història.
Però el millor del truc no ha estat això. El millor del truc ha consistit en que els seus rivals no l’han vist. Els ha passat la mà per la cara… un altre cop.
Una maquinària aparentment potent com la demòcrata, amb la bossa plena, ha estat incapaç de desmuntar-li el tinglado a un trilero que ha flairat com cap d’ells (cap dels molt ben pagats assessors demòcrates) per on bufava l’aire de l’època. Els demòcrates encara estan buscant la boleta, incapaços d’articular una proposta política sòlida perquè segueixen presoners d’un temps que ja fa anys que va desaparèixer.
L’elecció ha seguit les línies traçades per Trump, el marc dissenyat pels estrategs republicans, sense que els seus rivals hagin sigut capaços ni tan sols de proposar unes línies de confrontació diferents. Han acceptat el terreny de joc proposat per Trump, li han entregat la iniciativa i han hagut de lluitar en un escenari desfavorable per a ells d’entrada. Tan difícil era plantejar l’elecció en una lògica diferent? Disputar-li als republicans el vot dels blancs pobres? Aparentment sí.
Malauradament, els demòcrates americans no estan sols. La internacional reaccionària continua la seva marxa triomfal sense trobar qui l’aturi. S’acaba de cobrar la seva peça major i no pararà, ara menys que mai. Que hi ha algú a l’altra banda?






























































































