De les pitjors situacions en poden sortir grans projectes de llarga vida. Aquest és el cas del Festival de Salzburg que ara celebra els seus cent anys. El 1917 hi havia una guerra devastadora a tot Europa que encara duraria un any més. Malgrat això, tres homes de cultura, el poeta i llibretista Hugo von Hofmannsthal, el compositor Richard Strauss i el director teatral Max Reinhardt, no volien que es perdés aquella Europa il·lustrada i cosmopolita que s’havia anat creant al segle XIX i que tan bé explica Orlando Figes a Los europeos (Taurus). Aquella era una Europa que el conflicte bèl·lic estava destruint. I així els tres van començar a pensar que potser un festival serviria al seu objectiu de salvació.
En l’actual situació creada per la covid-19, els organitzadors han recuperat aquell esperit fundacional i, a diferència dels altres grans festivals musicals estiuencs que no han aixecat el teló, a Salzburg no s’han donat per vençuts i han programat un festival tot i que en versió reduïda. Malauradament, no els el podré explicar. Serà la primera vegada en 20 anys que no aniré al festival. Ja em dol, ja! El que sí que podem fer és repassar cent anys d’excel·lència musical.
La ciutat de Salzburg no és que fos el centre del món, ni cap capital important. Ni tan sols un gran centre comercial o un nus de comunicacions, però era la ciutat on havia nascut Wolfgang Amadeus Mozart. A més, i, com deia Hofmannsthal, tota interpretació vol concentració, tant per part de qui l’executa com per part del públic, i aquell lloc, enmig d’altes muntanyes i lluny del bullit de la gran ciutat, afavoria la reflexió i donava l’aliment espiritual que la gent necessitava en aquell desgraciat moment.
PUBLICITAT
L’elecció de la ciutat també era una ullada històrica. Salzburg reclama ser el primer lloc al nord dels Alps on s’hi va representar òpera. Això va ser el 1614 quan hi va arribar L’Orfeo de Monteverdi, l’obra que marca el naixement de l’òpera, només set anys després de la seva estrena a Màntua. I això gràcies a Markus Sittikus von Hohenems, l’arquebisbe que va promoure l’arquitectura barroca a la ciutat i que va convertir-la en un gran escenari segons deia Reinhardt.
Evangelistes d’’attrezzo’
Efectivament, aquella arquitectura va ser el primer decorat del festival que va començar el 22 d’agost del 1920 sense un teatre pròpiament dit i sense l’obra prevista inicialment. Després de la guerra, no hi havia fusta per a la construcció i la primera representació es va fer a l’aire lliure, a les escales de la catedral amb les grans estàtues dels quatre evangelistes que emmarquen la façana de la Seu com únic attrezzo.
L’obra que s’havia de representar era una adaptació lliure de l’auto sacramental de Calderón de la Barca, El gran teatro del mundo, que escrivia Hofmannsthal, però no la tenia acabada. Al seu lloc es va representar Jedermann, una obra, també com aquella, sobre la futilitat de la vida, basada en Everyman, una peça anglesa del segle XV. Cent anys més tard, i excepte els vuit anys de domini nazi, Jedermann ha donat i segueix donant el tret de sortida del festival, sempre des de la plaça de la catedral. Això sí, amb força més utillatge que l’inaugural.
Aquella obra va ser l’única que es va representar aquell 1920 dominat per l’escassetat en tots els àmbits. En els anys successius s’hi van anar afegint les altres columnes que formen avui el festival a més del teatre, i que són l’òpera i els concerts. Tret de l’infamant període de l’Anschluss en què es va prohibir tot el que era jueu, fossin els intèrprets o les obres, propiciant un provincianisme xenòfob, la cita cultural de Salzburg ha aplegat el bo i millor convertint-se en el festival més internacional, més ric i de més qualitat que aplega a un públic d’allò més cosmopolita, més mudat i més enjoiat. L’any passat hi van assistir 270.000 espectadors procedents de 78 països, dels que 40 eren de fora d’Europa.
La gran pàtina de glamur social i musical la va dona Herbert von Karajan, el director d’orquestra i del festival nascut a la ciutat del riu Salz, que després d’estar dos anys allunyat dels podis pel seu passat nazi, es va convertir el 1957 en una mena de canceller artístic de ferro del festival. Sota el seu absolut domini es va construir un nou teatre, el Grosses Festspielehaus, arrancat literalment a la muntanya, que es va afegir al llavors incòmode Kleines Festspielehaus –avui renovat i convertit en la Haus für Mozart– i a la Felsenreitschule, una antiga escola d’equitació. Va portar les millors veus i va convertir a l’Orquestra Filharmònica de Viena en l’orquestra del festival. No li va caldre portar nous directors d’escena perquè, a més de dirigir l’orquestra, això també era cosa seva.
Les obres de Mozart, naturalment, han estat una columna vertebral del festival, i també les d’un dels seus fundadors, les de Richard Strauss. Però el repertori operístic que s’hi representava més sovint era el de les grans òperes del segle XIX. La voluntat dels fundadors que el festival també havia de reflectir la nova creació es complia poc. L’excusa per no insistir en obra del segle XX era la que encara avui es fa servir arreu per no moure’s de la zona de confort que representa el repertori de tota la vida, la de què el públic no entén la música dita moderna, que no té l’orella acostumada i en conseqüència, deserta les representacions. És a dir, és una música que no dóna diners.
Herbert von Karajan (1908-1989) assaja el «Meistersinger» de Wagner el 1974 a Salzburg.
Novetats a dojo
El belga Gerard Mortier va arribar a Salzburg el 1992 per trastocar-ho tot (Karajan s’havia retirat dos anys abans) i s’hi va estar fins al 2001. Va portar nous músics (Nikolaus Harnoncourt, Sylvain Cambreling), nous directors d’escena (Peter Sellars, Herbert Wernicke, Christoph Marthaler, La Fura dels Baus), va promocionar joves valors (Kajia Saariaho), i sobretot, va incorporar repertori del segle XX, de Stravinski, Berg, Messiaen, Ligeti, Bussoni, Weill o Xostakòvitx, així com noves aproximacions als clàssics de sempre.
Naturalment, en una societat tan conservadora com és la de Salzburg i en un país amb tendència a coquetejar amb l’extrema dreta, el que feia Mortier era anatema. Les polèmiques no el van abandonar mai, però a ell només el podia derrotar el càncer que se’l va endur anys després de Madrid estant. Tot i això, aquelles controvèrsies es van esmorteir i el Nou Salzburg va acabar imposant-se.
El seu successor en la direcció del festival, el director d’orquestra i compositor Peter Ruzicka, va polir els angles més punxeguts que havia deixat Mortier, sense abandonar la modernitat estrenant obres de Henze, i dels músics que el nazisme va qualificar de degenerats com Korngold, Schreker o Zemlinski. Va afavorir el star-system portant la que ara és la gran diva, Ana Netrebko, i va celebrar, el 2006, el 250è aniversari del naixement de Mozart representant les 22 òperes d’aquell compositor en un mateix festival. Tota una proesa. El seu successor Jürgen Flimm no va deixar una petja molt particular.
Qui va venir al darrere, Alexander Pereira la va deixar a les finances. El seu origen com banquer el delaten sempre. Tot el que fa ha de ser molt luxós i molt car. De fet, va plegar el 2014, dos anys abans del que deia el seu contracte deixant una estela de falsa lluentor que no era res més que l’entronització del bling bling. La resplendor de decorats i vestuari d’un Der Rosenkavalier (2014), per exemple, gairebé feia mal als ulls. I veient el mateix any Il Trovatore, no podies deixar de pensar quan costava tanta ostentació pretensiosa dalt de l’escenari. Els repartiments anaven a joc (Netrebko, Domingo, Stoyanova, Volle…). Durant el seu mandat es van escaure els centenaris de Wagner i de Verdi, la qual cosa li va permetre no moure’s de la zona segura del repertori.
PUBLICITAT
El 2017 Markus Hinterhäuser va començar el seu mandat al capdavant del festival. És pianista i un home de la casa que ja havia dirigit la secció de concerts i, de manera interina durant dos anys, el festival. La seva visió del que ha de ser Salzburg és potser la que més s’acosta al que feia Mortier, amb una voluntat de tornar al segle XX pensant, però, que ja estem en ple segle XXI.
Patrimoni i escola
Salzburg és un patrimoni musical, però sobretot operístic, que no s’esgota. Però és també una escola per als que venim de tradicions teatrals molt clàssiques, no pas per voluntat pròpia, sinó per voluntat dels nostres programadors. Al festival vaig conèixer Korngold, el de Die Tote Stadt (2004), en una producció que aniria després al Liceu; hi vaig veure la meva primera Lady Macbeth de Msensk (2001), de Xostakòvitx; vaig gaudir de les veus fresques d’una parella llavors en estat de gràcia com eren Netrebko i Villazón a la cèlebre Traviata (2005); vaig descobrir la modernitat d’un clàssic com King Arthur (2004), de Purcell, amb un divertit, sí, divertit, Harnoncourt dirigint; em vaig meravellar amb la subtilitat i bellesa d’un muntatge de Cosí fan Tutte (2004), que firmaven Ursel i Karl-Ernst Herrmann; vaig comprovar la grandesa musical d’Henze amb The Bassarids (2018); vaig poder veure escenificada Oedipe (2019), d’Enescu; vaig assistir a l’estrena absoluta de The exterminating Angel (2016), de Thomas Adès dirigida per ell mateix, i vaig sortir trastocada i adolorida després de veure l’òpera més escruixidora que he vist mai, Die Soldaten (2012), de Zimmermann.
Tot això entre moltes altres coses, gairebé totes de primera. No és pas poc. I tot ve de la voluntat de tres homes intel·ligents que en plena primera guerra mundial van pensar que la cultura no podia morir i que van convertir la seva idea en realitat, encara que molt precària ara fa cent anys. Gràcies.
