Al pròleg d’una de les moltes edicions de la novel·la Pepita Jiménez, Juan Valera, el seu autor, escrivia: “Una novela bonita no puede consistir en la servil, prosaica y vulgar representación de la vida humana: una novela bonita debe ser poesía y no historia; esto es, debe pintar las cosas, no como son, sino más bellas de lo que son, iluminándolas con luz que tenga cierto hechizo”. Tot el contrari d’aquest ideari és el que ha pujat a l’escenari del Teatro de la Zarzuela en la representació de l’òpera d’Isaac Albéniz que porta el mateix títol basada en la novel·la de l’escriptor i diplomàtic. Ni poesia, ni llum, ni encís. La posada en escena és vulgar i lletja. Les veus o no estan en el seu millor moment o són de natural discretes. La direcció orquestral tampoc ajuda.
Per acabar-ho d’adobar, hi ha els problemes inherents a la mateixa partitura. Albéniz va donar al piano grans obres que són veritables monuments musicals. Tanmateix, les seves òperes, amb llibrets del seu mecenes Francis Burdett Money-Coutts, queden molt lluny d’aquells cims. Pepita Jiménez es va estrenar al Liceu el 1896 en una primera versió en un acte amb el llibret traduït de l’anglès original a l’italià. Després han seguit una col·lecció de versions de la partitura amb diferents estructures –dos i tres actes— i diversos idiomes per al llibret.
PUBLICITAT
El 1964 es va presentar a Madrid una versió en tres actes feta per Pablo Sorozábal amb el llibret traduït a l’espanyol. El 1996, al Festival de Peralada, es va poder veure la versió en dos actes que va fer Josep Soler i va dirigir Josep Pons. La que s’ha presentat al Teatro de la Zarzuela és la de Sorozábal qualificada ara de “versió definitiva”, una versió feta de talla i enganxa i amb afegitons del compositor basc i un canvi radical del desenllaç, la qual cosa la converteix en un òpera verista. El final feliç de l’original es transforma en un suïcidi de la protagonista.
Aquest batibull de versions i llengües ja mostra que aquesta òpera és força problemàtica. Un altre dels esculls és l’escriptura vocal. Albéniz va compondre una bona colla de cançons, però el tractament de la veu per al teatre reclama una aproximació diferent, un sentit dramàtic i un coneixement de les possibilitats vocals que defugien al compositor. George Bernard Shaw devia ser el primer a detectar aquesta mancança quan, arran de l’estrena de l’opereta The Magic Opal a Londres, va escriure que Albéniz “no posa música des del punt de vista del comediant”. I Sorozábal diria que el compositor oblidava l’acció teatral i abandonava als seus personatges al mig de l’escenari per esplaiar-se en l’orquestració.
Blancas (Pepita Jiménez) i Lliteres (Luis), a l’escena final de l’òpera d’Albéniz al Teatro de la Zarzuela. Fotografia de Javier del Real.
En el seu llibret Coutts va deixar fora la modernitat de l’estructura de la novel·la i va eliminar tota referència a la crítica social que Valera feia en la seva ficció. A l’escenari tenim a Luis, un seminarista enamorat de Pepita que és correspost per la jove vídua. El noi es debat entre el desig i l’obligació, entre la vocació religiosa i l’amor terrenal.
La posada en escena que firma Giancarlo del Monaco és grollera, sense una gota de la sensualitat que desprèn la història. Tots els personatges resulten desagradables i costa identificar-los amb els de la trama original. Només començar, el pare de Luis, que també pretén a la viuda, obliga a la minyona, a Antoñona, a fer-li una fel·lació. El seminarista es masturba amb una columna. Pepita és víctima del que a l’època d’Albéniz en deien furor uterí i avui la ciència mèdica en diu hipersexualitat. Les contorsions de la parella protagonista al voltant i damunt d’un llit al tercer acte fan vergonya aliena.
L’escenografia és de Daniel Bianco i és una mala còpia d’una que havia fet Calixto Bieito per a aquesta ópera a Teatros del Canal. Una estructura metàl·lica de tres pisos com una presó que es posa a girar i girar i girar grinyolant sempre durant un dels moments musicals més reeixits, l’interludi orquestral al començament de segon acte.
Que no deu haver estat gens fàcil per als cantants aquesta posada en escena ho deixava intuir la sensació que desprenien d’incomoditat dalt de l’escenari. El tenor Antoni Lliteres en el paper de Luis va ser la única veu destacable amb moments de gran qualitat. La soprano Ángeles Blancas era una Pepita Jiménez desafinada amb els aguts cridats. Ana Ibarra (Antoñona), Ruben Amoretti (Vicario), Rodrigo Esteves (Pare de Luis) i Pablo López (Conde de Genazahar) només van complir. La direcció de Guillermo García Calvo al capdavant de l’Orquesta de la Comunidad de Madrid no va aconseguir fer volar la partitura.
Tot plegat, un disbarat que inaugurava la temporada del Teatro de la Zarzuela. Pobre Pepita Jiménez! I pobre Albéniz de qui aquest mateix teatre havia fet un altre nyap fa tres anys amb The Magic Opal.
Òpera vista l’1 d’octubre.
