L’alleujament provocat pel desenllaç de la segona volta de les eleccions legislatives franceses en evitar l’accés de l’extrema dreta al govern, no pot amagar la fallida del projecte polític encapçalat per Emmanuel Macron. Sent benèvols es podria dir que el president francès ha salvat els mobles i que amb la seva maniobra temerària ha evitat un escenari més favorable al Rassemblement National. Des d’aquesta perspectiva es podria especular fins i tot que, mort el Macron 1.0, no es pugui excloure esperar-ne una nova versió. Potser un Macron 2.0. no seria, doncs, descartable vist el precedent del blitz polític que el va portar a la presidència de la República el 2017. Com assenyalen molts analistes, Macron és la classe de polític capacitat per a crear situacions noves i imprevistes, però maldestre a l’hora de gestionar-les. Més eficaç a l’hora de conquerir el poder que en el moment d’exercir-lo i mantenir-lo, com sosté Rafael Jorba (El Periódico, 8-7-2024).
Però abans d’especular sobre el futur polític de Macron i el seu impacte en el de la República Francesa potser valgui la pena fer un balanç provisional del macronisme, de quins eren els seus propòsits inicials i de quins n’han estat els resultats. Evitant, tant com sigui possible, els clixés que caricaturitzen el personatge, començant pel lloc comú que culpabilitza en exclusiva Emmanuel Macron de l’ascens de l’extrema dreta a França, culminat, de moment, amb la victòria del Rassemblement National a les eleccions europees i a la primera volta de les eleccions legislatives d’aquest estiu. Un lloc comú avalat, certament, per alguns aspectes del seu perfil personal i de la seva trajectòria política i, sobretot, per algunes actituds i decisions desencertades, culminades per la dissolució de l’Assemblea Nacional en el mateix moment en què es va conèixer el resultat advers a les eleccions europees.
En tot cas, és general l’opinió que ens trobem avui en el punt final del macronisme, en el supòsit que aquest moviment polític hagi tingut vida pròpia al marge de l’aventura política personal del seu líder màxim. És pertinent, doncs, preguntar-se què ha significat Macron a la política francesa, com ho feia Gérard Grunberg en un llibre publicat fa un parell d’anys –La République et les sauveurs— en plantejar si França té encara avui necessitat d’un home providencial, tot evocant personatges que es van presentar com a salvadors, tals com Napoleó I, Napoleó III, el mariscal Pétain o el general de Gaulle.
PUBLICITAT
Macron emergeix en el moment en què fa fallida el món polític i institucional postgaullista amb una profunda crisi dels dos pilars del sistema a dreta i esquerra, amb la desintegració del Partit Socialista, especialment, i amb la descomposició dels Republicans. Una crisi agreujada, a més, per l’afebliment de l’autoritat presidencial —la clau de volta del sistema de la Cinquena República—, aguditzat durant el mandat de François Hollande.
Macron va copsar l’oportunitat que oferia aquesta crisi institucional i la va caçar al vol amb un moviment audaç i amb la imprescindible dosi de fortuna que somriu a vegades als aventurers. Va esdevenir un «emprenedor» polític disposat a la conquesta del poder per omplir el buit i reformular les coordenades del sistema polític. Es va valdre d’un instrument polític creat a la seva imatge i amb una ideologia ambigua, ni de dretes ni d’esquerres. Amb quins objectius? Restablir l’autoritat presidencial i restaurar el poder de l’Estat, prenent com a referent el De Gaulle del 1958. És a dir, una visió cesarista de la unitat nacional encarnada pel president de la República i una visió estatista de la modernització del país.
No deixa de ser una ironia de la història que el plantejament de la segona volta hagi ressuscitat el clivatge dreta/esquerra que Macron donava per superat.
El mateix Gérard Grunberg, en un article publicat entre la primera i la segona volta de les legislatives (Telos, 1-7-2024), indagava sobre les causes del fracàs dels propòsits inicials del president Macron i assenyalava l’antiparlamentarisme com el més determinant, des de la convicció que els partits polítics i les coalicions parlamentàries són prescindibles perquè «li pertoca al president unir al seu voltant la majoria dels francesos», prenent com a model De Gaulle, però oblidant que el general «tot i que odiava els partits, va deixar als seus seguidors organitzar un gran partit i que el seu primer ministre, Georges Pompidou, el desenvolupés i organitzés coalicions electorals i parlamentàries». Com és notori, Macron, en dissoldre l’Assemblea per una decisió personal, ha demostrat inequívocament aquest menyspreu al seu moviment polític, imbuït de la seva suficiència i arrogància jupiterina (Antoni Puigverd a La Vanguardia, 8-7-2024).
En tot cas, no deixa de ser una ironia de la història que el plantejament de la segona volta hagi ressuscitat el clivatge dreta/ esquerra que Macron donava per superat i que el resultat electoral obligui a trobar una coalició parlamentària que sigui capaç de garantir la governabilitat, desplaçant el centre de gravetat de la política francesa de la Presidència de la República a l’Assemblea Nacional. No cal dir que el fracàs de la cohabitació entre el president de la República i una majoria parlamentària complexa i precària obriria una autopista a les aspiracions presidencials de Marine Le Pen.
Més enllà dels darrers esdeveniments, és oportú tractar d’inserir-los en una perspectiva temporal més àmplia, com proposa Carlo Invernizzi Accetti en un suggerent assaig publicat a Le Grand Continent (5-7-2024), on denomina els primers vint anys del segle XXI a les societats occidentals com els «anys vint de la ràbia», malgrat gaudir de drets legals i nivells de benestar material sense precedents. Una paradoxa que s’explicaria sobretot per la necessitat de reconeixement social de molts sectors de la població que s’han sentit oblidats i humiliats per un ordre mundial globalitzat.
PUBLICITAT
El problema és que les fórmules emprades per resoldre la distància entre el sistema i la part de la població que se’n sent marginada no han fet altra cosa que exacerbar el malestar. Per una banda, «el populisme d’esquerres identifica correctament l’arrel del problema: pretén donar veu a un sentiment generalitzat d’exclusió —o almenys de marginació— de l’exercici del poder polític. Però la solució que proposa resulta contraproduent: consisteix a simplificar els principis i els procediments de la democràcia constitucional, cosa que acaba concentrant encara més poder en mans dels dirigents, reduint de fet les “bases” a un paper passiu d’aprovació plebiscitària de les seves accions». I el populisme nacionalista identitari «pateix una contradicció interna, ja que només inclou els uns a costa d’excloure els altres. En comptes de consolidar el “poble”, tendeix a polaritzar la societat en dos grups antagònics que s’ignoren i, per tant, s’odien augmentant els nivells d’ira social».
D’una altra banda, la tecnocràcia «pretén practicar la “bona governança”, però ignora completament la dimensió de la participació col·lectiva. En aquest sentit, proposa obertament allò que el populisme pretén combatre però de fet reprodueix: la reducció del poble al paper de receptor passiu de l’acció governamental. En la mesura que la ràbia del nostre temps procedeix d’un sentiment generalitzat d’exclusió o marginació de l’exercici del poder polític, només pot contribuir a exacerbar-lo, sigui quina sigui la qualitat de les decisions que es prenguin així».
Aquest ha estat el cas del projecte Macron que, en abandonar les seves propostes de democràcia deliberativa i en mancar del carisma necessari per erigir-se en un líder incontestable, ho ha acabat fiant tot a la gestió tecnocràtica, «però massa segur de l’excel·lència del seu servei, va pensar que els seus resultats parlarien per si mateixos i no va tenir en compte el que altres actors del mateix mercat polític, especialment els més propers al client final, tenien a dir» (Gilles Achache a Telos, 28-6-2024).
El més preocupant és que a França, i en general a tot l’Occident, tot i constatar que els populismes i la tecnocràcia no donen resposta al malestar social i la ràbia que es va acumulant, no s’albira un nou projecte polític capaç de donar una resposta més proactiva i inclusiva per a vèncer els nacionalpopulismes i revertir la deriva il·liberal de les democràcies. Construir aquest projecte és una urgència que interpel·la tots els demòcrates més enllà de les capelles partidistes i ideològiques.
