D’entre les moltes escenes mítiques de Casablanca (Michael Curtiz, 1942), molta gent recorda com Louis Renault (Claude Rains), capità de la policia francesa col·laboracionista, imposa el tancament del mític Rick’s Café Américain pressionat per les autoritats nazis. Quan el propietari (Humphrey Bogart) li’n demana explicacions, aquest es justifica exclamant: «I’m shocked! Shocked to find that gambling is going on in here». Just aleshores, un crupier s’hi acosta per fer-li a mans els seus guanys de manera que s’explicita, encara més, la discrecionalitat del càstig.
Des d’aleshores, l’episodi ha estat un recurs habitual per denunciar el fariseisme –a Espanya amb quatre anys de retard, ja que no va ser estrenada fins al desembre de 1946, d’amagat i amb força omissions en el doblatge. Ho hem vist recentment arran de, primer, les darreres eleccions estatunidenques i, després, durant els primers cent dies del segon mandat de Donald Trump. De sobte, tots aquells magnats multimilionaris disposats a salvar capçaleres mítiques de la premsa lliure han resultat ser menys generosos cavallers blancs i més calculadors homes de negoci.
PUBLICITAT
Només en els darrers mesos, hem viscut els casos de Jeff Bezos i de Patrick Soon-Shiong amb The Washington Post i Los Angeles Times, respectivament, incidint en la línia editorial i impedint el seu suport a Kamala Harris, o el de la presidenta de Paramount Holdings, Shari Redstone, imposant la rectificació del mític 60 minutes de la CBS i acceptant pagar una indemnització milionària a la futura biblioteca presidencial. El gir copernicà s’explica perquè tots ells tenen altres àrees de negoci que depenen de decisions governamentals i cerquen congraciar-se amb el poder.
Certament, l’administració Trump ja ha demostrat la seva manca d’escrúpols enfront d’aquells mitjans crítics –des de la prohibició d’assistir a les conferències de premsa a AP per no fer servir l’unilateral rebateig «Golf d’Amèrica», fins als atacs personals del president als reporters incisius–, però res no fa pensar que amb transigir un cop n’hi hagi prou per qui ha fet de l’assetjament la seva tàctica. Com deia el lema assumit pel diari del propietari d’Amazon el 2017, quan encara deia defensar els principis dels quals avui renega: «Democracy Dies in Darkness».
La foscor s’escampa
L’emulació respecte del germà gran no s’ha fet esperar i els diferents règims il·liberals s’han afanyat a fer retrocedir la llibertat de premsa als seus països. Entre els casos més recents, trobem l’Índia, on diferents magnats estan posant els mitjans de comunicació públics i privats al servei de l’adulació del president Narendra Modi. Com declarava Ravish Kumar, un dels presentadors més populars del país fins a la seva defenestració per part de la nova propietat: «el periodisme està mort».
Com resumeix Damià Pons, «Oliver va fracassar en la temptativa de fer entendre a la propietat del ‘Brusi’ que havia d’abandonar determinades intransigències.»
Més enllà del dramatisme de qui ho viu en primera persona, certament la crisi de la premsa és un mal senyal. Ho remarca en el seu darrer llibre un dels més interessants historiadors europeus actuals: Johann Chapoutot (Martigues, 1978). Professor a la Sorbona i traduït per Elena M. Caño i Íñigo Sánchez-Paños a Alianza Editorial, el seu darrer títol encara inèdit a casa nostra –Les irresponsables. Qui a porté Hitler au pouvoir? (Gallimard, 2025)– traça un evident paral·lelisme entre el món d’avui i el de fa un segle.
Per una banda, s’hi fa una defensa de la República de Weimar com un règim homologable i vindicable, fugint de les caracteritzacions com un simple pròleg que inevitablement havia de dur al nazisme. I, de l’altra, es rebat el suposat mecanicisme de l’ascens d’Adolf Hitler. Al contrari, se substancia com l’element decisiu fou la complicitat, fruit de la incompetència i l’error de càlcul, de bona part del món polític, econòmic i mediàtic conservador. El bisturí de l’historiador francès despulla des del cofoisme senil del president Paul von Hindenburg al paper de facilitador jugat per l’empresari de la comunicació Alfred Hugenberg. Chapoutot defuig les mitges tintes: «Tout ce que les idiots utiles de la droite et du centre peuvent leur offrir, ils le prennent, quitte à promettre ceci ou s’engager sur cela, à la réserve mentale constante près qu’ils ne s’estiment liés par rien d’autre que leur soif de pouvoir propre».
A aquest costat dels Pirineus
L’efecte dels interessos econòmics explícits i dels ideològics espuris no són tampoc estranys o desconeguts als mitjans catalans i espanyols. Potser actualment es perceben d’una forma especialment descarnada, fruit de les subvencions directes de les diferents administracions vers els afins, de les tòxiques bombolles de reafirmació de les xarxes socials i de les (semi) ocultes agendes empresarials dels grans grups. Tot plegat genera pols de maniqueisme i desinformació amb gran capacitat de pertorbació de la vida pública.
Ara bé, salvant les distàncies, els mitjans sempre han combinat problemàticament la tríada d’informació periodística, benefici empresarial i influència política. Justament s’acaba de publicar el volum 13 de les obres completes de Miquel dels Sants Oliver (Campanet, 1864-Barcelona, 1920), una les firmes cabdals de la premsa a casa nostra. Amb una edició a cura de Damià Pons (Campanet, 1950), un dels darrers homenots de la nostra cultura, recull sota el títol Entre dos Españas (Crónicas y artículos) el que s’ha indicat en el subtítol: Articles del Diario de Barcelona (1903-1906) (Lleonard Muntaner, 2024) i algunes altres peces de principis del XX.
Com deia el lema assumit pel diari del propietari d’Amazon el 2017, quan encara deia defensar els principis dels quals avui renega: «Democracy Dies in Darkness».
L’etapa al capdavant del Diario de Barcelona té molt d’interès, ja que coincideix amb la consolidació del lideratge d’Enric Prat de la Riba (amb la Lliga Regionalista i La veu de Catalunya), la creació de la Solidaritat Catalana i els xocs violents protagonitzats per revolucionaris d’esquerra, lerrouxistes encara per evolucionar i uns militars creixentment presents a la vida política. Aquesta producció coincideix amb la marxa de Mallorca, on havia dirigit La Almudaina, i la instal·lació a Barcelona per dirigir el Brusi fins que el xoc amb la propietat el portarà a la dimissió. Com resumeix Pons, «Oliver va fracassar en la temptativa de fer entendre a la propietat del Brusi que havia d’abandonar determinades intransigències, tant en relació amb les opinions d’alguns dels col·laboradors com davant del mateix moviment de la Solidaritat». Poc després, esdevenia la persona clau en un altre diari barceloní familiar, amb un clar biaix ideològic i de no menys difícil gestió: La Vanguardia dels Godó.
PUBLICITAT
Evidentment, no tot el panorama –ahir o avui– és negre. Arreu –abans i ara– es poden trobar capçaleres i professionals que legitimen el periodisme i participen en la construcció d’una societat informada i democràtica. Dins d’aquesta genealogia de referents, caldria, sens dubte, situar Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981), corresponsal per a Àfrica precisament a La Vanguardia i col·laborador en molts altres mitjans. Amb pròleg d’Alberto Edjogo-Owono, acaba d’aplegar algunes de les seves millors cròniques africanes cohesionades pel fil compartit del futbol: África redonda. Un viaje por el continente a través del deporte (Península, 2025).
Sense edulcorar la duresa dels episodis viscuts en aquella rica geografia, Aldekoa ens introdueix en les esperances i els malsons dels diferents protagonistes. Perquè, a través de les històries particulars, teixeix un mapa ajustat dels nostres veïns del sud i ens recorda esperançat com «a veces el impacto y la felicidad provocada deslumbran de tal forma que dejan una huella profunda en la piel de una generación».
