L’Íngrid (Julianne Moore) és una escriptora que, de manera més o menys casual, s’assabenta que la Martha (Tilda Swinton), reportera de guerra i amiga seva des de fa anys, està malalta de càncer. En les trobades successives que mantindran a partir de llavors, la Martha demanarà a l’Íngrid que s’instal·li en una casa de camp amb ella, a l’habitació del costat, per ajudar-la a morir dignament i en pau. Al principi l’Íngrid dubta, però finalment accepta, i un examant d’ambdues, Damian (John Turturro), acaba fent de mediador inesperat…

Aquest és l’argument de l’últim film de Pedro Almodóvar, La habitación de al lado (2024), d’altra banda el seu primer llargmetratge parlat en anglès, basat en la novel·la de Sigrid Nunez Cuál es tu tormento. La pel·lícula implica, primer de tot, una confrontació entre dos personatges femenins, entre dues actrius eminents, que ocupen la major part del metratge amb converses i diàlegs. Però aquesta història sobre l’agonia d’una dona és també una reflexió sobre la desaparició del món que coneixem, una apologia del dret a morir dignament i una manera de fer les paus amb l’angoixa que provoca la proximitat de la mort, qüestió que sembla obsessionar cada vegada més Almodóvar, com ja va demostrar Dolor y gloria (2019).

PUBLICITAT

Massa coses per a una sola pel·lícula? Potser sí. Tradicionalment, els films d’Almodóvar han estat sempre molt ambiciosos, han barrejat gèneres sense mesura, han creuat temes i trames sense importar si el resultat era massa dens o excessivament bigarrat. Així és la seva primera època, de Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón (1980) a Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988). Després, en pel·lícules com Todo sobre mi madre (1999) o Volver (2006), la comèdia i el drama s’entrellacen sense complexos, passant d’un nivell a un altre amb soltesa desigual, segons el material abordat. Almodóvar ha estat sempre un cineasta postmodern que, no obstant això, no ha renunciat a reflectir el món que l’envolta, l’evolució de la societat espanyola des de la Transició fins als nostres dies.

L’agonia de la Martha és la metàfora d’una altra agonia, la de la democràcia, davant de la qual només podem avançar autoinfligint-nos una mort digna.

I, tanmateix, aquesta obstinació per ser un testimoni implacable de la seva època a vegades l’ha traït, l’ha convertit en un artista una mica pedant i aviciat. Sense anar més lluny, la seva penúltima pel·lícula, Madres paralelas (2021), era una història sobre dues dones que intimaven i s’identificaven entre si amb motiu d’una maternitat problemàtica, i que mantenien una relació fascinant gràcies a una posada en escena intimista, centrada en les actrius, en els primers plans, en la nuesa del decorat. Però quan aquesta sobrietat xocava amb l’altra trama del film, que tenia a veure amb la memòria històrica, es produïa un curtcircuit que el convertia en quelcom molt més convencional, més a prop d’aquell cinema «polític» espanyol que no es caracteritza, precisament, per la subtilesa.

Una gran derrota

Ja des del seu títol, La habitación de al lado també vol anar més enllà de la història d’una amistat, de la relació entre dues dones que culmina amb la mort d’una d’elles i la redempció de l’altra, una situació que s’ha volgut comparar amb la que pintava George Cukor en la magnífica Riques i famoses (1980), molt més lleugera i menys tràgica. L’«habitació del costat» no és només la cambra que ha d’ocupar l’Íngrid tot esperant la mort de la Martha, sinó també l’espai en el qual tots esperem que succeeixi una gran derrota –com a La bèstia en la jungla, el relat de Henry James adaptat l’any passat dues vegades al cinema: signe dels temps– que Almodóvar identifica amb el final del món que coneixem, per culpa dels excessos del neoliberalisme i l’ascensió de la ultradreta. L’agonia de la Martha, així, és la metàfora d’una altra agonia, la de la democràcia, davant de la qual només podem avançar autoinfligint-nos una mort digna. La reivindicació del suïcidi més o menys assistit per part del film inclou un diagnòstic pessimista sobre l’estat de la civilització occidental.

Per desgràcia, una altra vegada els mètodes d’Almodóvar a l’hora de posar en marxa aquesta identificació són més aviat pedestres. Els personatges deixen anar frases lapidàries sobre la qüestió que més aviat semblen titulars de la premsa sensacionalista. I no hi pot haver res que faci perdonar aquesta seqüència, vergonyosa i cursi a parts iguals, protagonitzada per un carmelita gai i un corresponsal de guerra que viuen una història d’amor inexplicable. A no ser, és clar, el personatge interpretat per John Turturro, un examant de totes dues que dona per fet que hi haurà una apocalipsi imminent amb una gestualitat incomprensiblement crispada.

Per què, doncs, La habitación de al lado ens resulta una pel·lícula tan pròxima i càlida, fins i tot tan reconfortant malgrat les seves imatges dures i acerades, segurament les menys vívides i coloristes que hagi filmat mai Almodóvar? No serà que les escenes intimistes entre Swinton i Moore són tan intenses, tan vibrants, que acaben anul·lant la feblesa de les altres?

To greu i sentenciós

Més enllà dels inconvenients esmentats, més enllà que Almodóvar s’hagi d’entendre amb dues actrius estrangeres, o que es tracti de la primera vegada –almenys en un llarg: ja havia rodat els curts La voz humana i Extraña forma de vida– que renuncia als seus peculiars i emblemàtics diàlegs en espanyol per recórrer a l’anglès, un idioma que no és el seu i del qual no domina els girs, o fins i tot més enllà del fet que es tracti d’un film imperfecte i ranquejant, que avança a batzegades i a vegades acaba ensopegant amb les seves pròpies ínfules, la pel·lícula acaba provocant una emoció genuïna, commovedora, a condició que ens hi acostem sense prejudicis ni apriorismes.

Per començar, la utilització de l’anglès crea una distància que va en benefici del seu plantejament abstracte i sense concessions, centrat a penes en dos personatges femenins no precisament alegres ni divertits, molt lluny d’aquelles dones interpretades, en la filmografia anterior d’Almodóvar, per Carmen Maura, Victoria Abril o Penélope Cruz. I això provoca que el to greu i sentenciós de la pel·lícula no soni tan artificial, que els seus Grans Temes quedin una mica esmorteïts per la força impulsiva d’aquest melodrama auster i a vegades cruel.

PUBLICITAT

Actrius prodigioses

D’altra banda, La habitación de al lado ens recorda que hi ha pel·lícules a les quals no ens costa gaire perdonar les deficiències, fascinats per la brillantor dels seus altres assoliments, per la manera com això que anomenem «cinema» es manifesta i hi batega. Són poques, però n’hi ha: les de John Cassavetes, per exemple, o algunes de Fassbinder, per citar dos dels referents màxims d’Almodóvar. Doncs bé, La habitación de al lado aconsegueix infiltrar-se sense demanar permís en aquesta família reduïda, privilegiada. Quan Swinton i Moore –actrius prodigioses– es tanquen a casa i simplement parlen, o es miren, o van d’un costat a un altre, nervioses o abatudes, sabem que aquí hi ha alguna cosa més que dos personatges de ficció: hi ha alguna cosa que ens toca, que ens sacseja, que ens interpel·la. I quan miren caure la neu darrere de la finestra, o s’asseuen a veure juntes Dublineses, l’inoblidable film de John Huston basat en el conte de Joyce, Els morts, és com si tot es convertís en el nostre espai, com si fóssim allí.

Cal no prendre’s de broma aquesta transformació, perquè no té res a veure amb la «màgia» del cinema i altres bajanades. És una cosa que un cineasta només pot aconseguir quan domina fins a tal punt els seus recursos, els decorats i els cossos, els espais i els rostres, que la resta no importa, ni tan sols els errors més greus. Amb La habitación de al lado Almodóvar demostra que és capaç del millor i del pitjor, però també que el millor, en el seu cas, pot ser tan poderós que aconsegueixi fer-nos oblidar la feblesa de la resta. Per això, vista des d’aquesta perspectiva, La habitación de al lado és una de les seves millors pel·lícules.