A finals de juliol d’aquest mateix any, Casa en flames (2024) havia superat els 150.000 espectadors i el milió d’euros de recaptació. L’última pel·lícula de Dani de la Orden es mantenia, així, en la llista de les deu més vistes, des de la seva estrena només un mes abans, i s’erigia en la segona pel·lícula en català més taquillera de la dècada, només superada per Alcarràs (2022), de Carla Simón, Os d’Or al Festival de Berlín.

No els proporcionaré més dades econòmiques per no aclaparar-los, però la veritat és que el film de De la Orden s’està convertint en un veritable fenomen, més enllà d’aquests resultats en taquilla. En efecte, per què tothom en parla? Què té perquè un públic que no tornava al cinema des d’abans de la pandèmia, almenys per veure una pel·lícula catalana, ompli les sales on es projecta? I, per què un producte com aquest ha aconseguit el que ja resulta impossible fins i tot per a les superproduccions més ambicioses de Hollywood?

Hi ha una cosa que és clara: l’audiència majoritària ja s’ha cansat dels grans espectacles. I algunes profecies dels «experts» en la cosa audiovisual s’estan ensorrant amb estrèpit, perquè no és cert que les sales comercials hagin de quedar exclusivament per a «esdeveniments» com aquests. Aquest estiu, gairebé ningú no ha abandonat el sofà i les plataformes per veure Deadpool & Wolverine i, no obstant això, el públic s’ha desplaçat en massa per riure i plorar amb una família de la burgesia catalana que fa el que han fet sempre aquest tipus de famílies, tant al cinema com a la televisió: discutir i barallar-se els uns amb els altres.

PUBLICITAT

No cal ser sociòleg per detectar que, en qüestions d’espectacle cinematogràfic, hi ha un tipus d’audiència que prefereix el boig conegut al savi per conèixer. O, dit d’una altra manera, que se sent còmoda amb les ficcions que no li proposen cap repte, que li donen el que vol i no li demanen res a canvi. Doncs bé, si el bocaorella, en el cas de Casa en flames, ha funcionat a la perfecció és precisament per això: estem davant d’una pel·lícula pensada per agradar, perquè ens identifiquem amb els personatges i ens sentim immersos en situacions que ens resulten del tot recognoscibles.

Per tant, no estem davant d’una pel·lícula, sinó davant d’una «experiència», aquesta paraula que ara mateix serveix tant per referir-se a un viatge a Indonèsia com per descriure una festa d’aniversari, per no parlar d’escape rooms i realities televisius.

L’univers correcte

Casa en flames compleix una funció social: proporciona un món alternatiu recognoscible a qui creu que recorre a l’evasió i a l’entreteniment per ocupar el seu temps d’oci. Després de veure-la, sortim reconfortats, perquè se’ns ha confirmat que vivim en l’univers correcte, que no estem equivocats, que aquestes ombres que es mouen a la pantalla són com nosaltres, o nosaltres com elles. I aquesta és la diferència entre aquesta pel·lícula i el model de ficció del qual sembla provenir, el de la saga familiar, un tema que va inventar el cinema, i després la televisió es va dedicar a fabricar en sèrie, mai més ben dit.

‘Casa en flames’ compleix una funció social: proporciona un món alternatiu recognoscible a qui creu que recorre a l’evasió.

En aquest sentit, cal reconèixer que la ficció catalana aviat es va convertir en la gran especialista en el tema. N’hi ha prou amb recordar sèries de TV3 com Nissaga de poder, Ventdelplà o Poble Nou per ratificar-ho. La família és un fetitxe afectiu, religiós i econòmic intocable en determinats estrats de la cultura catalana. I Casa en flames aconsegueix traslladar aquesta filosofia vital al cinema abandonant, a més, els déus per centrar-se en els mortals. Vull dir que tant aquells serials com el film de De la Orden ja no depenen d’universos fora del nostre abast, tant si es tracta dels latifundistes meridionals de Dallas i Falcon Crest com dels altius aristòcrates britànics de La saga de los Forsyte i Arriba y abajo, sinó que traslladen aquestes passions a la classe mitjana-alta, la mateixa que ara acudeix en massa a les sales a les quals s’ha estrenat Casa en flames.

No és broma: segons la lògica audiovisual d’aquesta postmodernitat tardana, aquest desplaçament es pot comparar amb aquell que, en l’art del Renaixement, va possibilitar la transició de la pintura mítica i religiosa a la representació d’interiors burgesos, més recognoscibles pels nous compradors. Nissaga de poder encara filmava els déus de l’economia catalana, per molt en decadència que estiguessin. Casa en flames en pinta els cadells i també els intrusos. Alguna cosa deu voler dir.

No en va el film comença amb la mort de l’àvia, és a dir, de les velles generacions, les que van edificar petits imperis econòmics. Una àvia, a més, el cadàver de la qual roman a casa seva dies i dies, sense que ningú no hagi advertit res. El que queda és predictible: la resta de la família –la mare, i el pare, que s’han separat fa temps, i els dos fills, tots dos amb les parelles respectives i fins i tot, en un cas, amb nens, a més de la nova parella del progenitor– acudeix a la casa de la Costa Brava per decidir-ne la possible venda, mentre cadascun brega amb els seus problemes i culpa la resta de la seva infelicitat.

PUBLICITAT

Cop d’efecte emocional

No hi ha la més petita intenció crítica, tot és autocomplaença. El benjamí de la família és un noi que voreja la trentena, que vol ser músic i encara viu dels pares, però en el fons és un bonàs. La mare és una matriarca fracassada que, tot i així, encara és capaç d’ordir plans maquiavèl·lics. El pare, l’únic nascut fora de Catalunya, pot anar aviat a la presó pels seus tripijocs econòmics…

I així tot: personatges prototípics que fan possible la irrupció d’alguns «grans temes» del moment, de la crisi de la masculinitat a una visió vagament feminista de les dones en lliça, totes elles pintades com més intel·ligents i decidides que els homes, íntegrament una colla d’idiotes o potser de tarambanes. I al final (l’improbable lector que no hagi vist encara la pel·lícula que no llegeixi les últimes línies d’aquest paràgraf), la renovació que anuncia el títol: tot queda reduït a cendres, inclosa la casa, perquè pugui renéixer. El que importa és que la família segueixi unida.

La família és un fetitxe afectiu, religiós i econòmic intocable en determinats estrats de la cultura catalana.

Tanmateix, Casa en flames és prou intel·ligent –potser tan manipuladora com el seu personatge-emblema, una hiperactiva Emma Vilarasau– com per no quedar-se aquí. La seva estratègia consisteix a erigir-se en una versió molt més assequible d’aquestes pel·lícules que, des d’una altra mena de cinema, han imposat l’estiueig a la Catalunya rural com a escenari de drames familiars subtils. La diferència consisteix en el fet que, allà on Estiu 1993 (Carla Simón, 2017) o Libertad (Clara Roquet, 2021) plantejaven una posada en escena basada en l’amor pel detall i una gran capacitat d’observació, Casa en flames prefereix recórrer al cop d’efecte emocional i a una dramatúrgia més aviat rígida.

Dos tipus de realisme

Estem, doncs, davant de dos tipus de realisme molt diferents: el que busca l’essència d’aquesta realitat filmada per la càmera i el que creu haver-la trobat des del principi. En el primer, l’espectador és convidat a participar en la recerca. En el segon, com és el cas del film que ens ocupa, no hi ha interacció possible, tan sols la compravenda d’emocions entre pel·lícula i audiència.

Però ningú no hauria de subestimar un producte com aquest. No serveix aquí aquesta postura de superioritat que s’ha adoptat des de determinats àmbits cinèfils. Casa en flames és un artefacte cultural prou calculat i agressiu per a dinamitar moltes de les troballes estètiques del «nou cinema català», si és que existeix una cosa semblant. It’s not my cup of tea, com diuen els britànics, però mai no se m’ocorreria ignorar-lo o menysprear-lo. Hi ha massa coses en joc per fer-ho.