Un dinar amb uns joves amics, antics estudiants meus, tots tres sota la trentena, i jo per sobre de la seixantena. Surt el tema –el trec jo– d’Autodefensa, la sèrie protagonitzada i coescrita per Berta Prieto, Belén Barenys i Miguel Ángel Blanca. M’adono de seguida que el tema no només no interessa, sinó que genera incomoditat. Un d’ells diu que «ja ens en vas parlar un cop, i pel que vas explicar vaig decidir que no em calia veure-la». Els altres dos primer callen, es prenen el seu temps. És evident que els estranya molt que jo trobi la sèrie interessant. Un d’ells, el que més clarament expressa inquietuds polítiques i fins espirituals, diu que la sèrie, que l’ha vista, no li diu res, perquè «no aporta res per canviar el món».

No penso que en algun sentit no tingui raó, tot i que no sabem mai de quina manera els textos de l’art i de la ficció –i Autodefensa, per molt rudimentària, esquemàtica i mecànicament provocativa que sembli, és art i és fingiment– poden o no poden canviar el món. El tercer amic calla més estona, fins que al final diu que la sèrie no li va agradar gens. Ho diu gairebé sabent-li greu haver-ho de dir, no per la sèrie, sinó per mi, com si s’avergonyís de sorprendre’m aquest mal gust que per a ell representa trobar interessant Autodefensa. El seu argument principal és que el món on viu és massa semblant al de la sèrie com per no sentir una barreja d’avorriment, vergonya i angúnia quan l’ha vista. Fa cringe. Aquesta és l’expressió exacta que empra.

Autodefensa, i ho dic de pressa, és l’expressió més sarcàstica, més crua i a estones molt intel·ligent –a estones molt vulgarotament previsible– del nihilisme d’una part de la joventut d’ara, generació Z o centennial o com en vulguem dir. I per a qui no sàpiga de què parlo, només diré que si es vol entendre alguna cosa d’una part dels joves d’avui entre els vint-i-pocs i els trenta-i-pocs, la sèrie –és a Filmin– em sembla de visió obligada. Ara, en els seus capítols s’hi reiteren coses que els qui van tenir vint anys amb posterioritat a les dècades prodigioses dels 60 i 70 han de reconèixer per força: desubicació, angoixa, escepticisme, hedonisme cínic i un rebuig existencial i moral del món on els ha tocat viure.

Jo no sé si als vint-i-tants anys pots pensar històricament, però als seixanta passats no tens més remei que fer-ho.

Però si aquest món el consideren injust i fastigós, no confien tampoc en cap alternativa forta i, per tant, viuen aquest rebuig de forma desorganitzada, o com a molt dedicats a una guerrilla escapista, sospito que més estètica que ètica. En resum: nihilisme, hedonisme i fatalisme. I si Autodefensa m’ha interessat és per dues raons. Aquest nihilisme es planteja ja amb fortes dosis d’autoparòdia i autocompassió, i apareix una novetat en relació amb els anys 80, 90 i fins diria amb la primera dècada del segle XXI: el rol de les ties –i ho dic així, ties– és ferotge. L’autodefensa que surt al títol és evidentment una cosa de ties davant del món i davant dels tios. Però com que les protagonistes es mostren en alguns capítols com a personatges paròdicament repulsius, l’exigència interpretativa està servida.

PUBLICITAT

El diferent idioma generacional

Al dinar amb els meus joves amics també hi va sortir la visita del Papa, sobre la qual es van mostrar entre irònics i desmenjats, tot i que a un d’ells un capellà amic ja li havia regalat el Magnifica humanitas, i un altre, per gust de l’espectacle, havia estat convidat a un balcó del carrer del Rosselló per veure’l passar. Són amics lletraferits, amb inquietuds polítiques, socials i sobretot existencials –entenc la cosa existencial en el seu vessant literari, de compromís vital amb l’escriptura. Però en aquell dinar em vaig adonar –i no els traeixo a ells més que a mi mateix dient això– que malgrat tot l’afecte i la confiança, l’idioma generacional era tan diferent, el meu del seu, que hi havia coses que jo no podia plantejar sense violentar-los o desconcertar-los –Autodefensa n’és l’exemple–, igual que ells de vegades expressen entusiasme per coses que em deixen totalment descol·locat, si bé aguso l’oïda per saber, per no perdre el fil, fràgil i imaginari, del que ara agrada o interessa, del que permet recosir una diferència d’edat de trenta-cinc anys.

I bé, el que vaig pensar que no podia dir-los sense fer-los riure o ofendre les seves intel·ligències, és que la novetat de la nostra època, per a un que s’esforça a pensar històricament, és un papa molt interessant en un context mundial dramàticament perillós. Jo no els podia dir: llegiu aquesta encíclica del papa Lleó XIV, que és molt potent, molt oportuna. Si ja els havia entre descol·locat i avergonyit amb el meu interès per Autodefensa, no podia acabar d’enfonsar-me ara dient-los que estaria bé que llegissin Magnifica humanitas. En joc estava justament això del «pensar històricament». És un problema de perspectiva, d’informació acumulada i –que els meus joves amics em perdonin– d’experiència. Jo no sé si als vint-i-tants pots pensar històricament. Però als seixanta passats no tens més remei que fer-ho. I per això vaig callar, per no embolicar més la troca i perquè ja vaig veure que això del Papa els feia més aviat riure. He de dir que després de la sobredosi de religiositat popular en masse viscuda amb la visita papal –jo, sempre minoritari gairebé per vici, només en salvo la sessió a l’església de Sant Agustí– riure una mica de tot plegat també em semblava bé.

PUBLICITAT

Després de la sobredosi de religiositat popular ‘en masse’ viscuda amb la visita papal –només en salvo la sessió a l’església de Sant Agustí– riure una mica de tot plegat també em semblava bé.

Ara, la qüestió que no vaig gosar plantejar és aquesta: com s’ha de llegir aquesta encíclica i per què s’ha de llegir si no ets ni creient ni practicant i fins i tot si ni tan sols estàs batejat? I, quin interès pot tenir una encíclica així si la qüestió nihilista –plantejada per exemple amb Autodefensa– no busca una superació religiosa? O, si sobre el tema de la intel·ligència artificial hi ha mil llibres per llegir abans que una encíclica del Sant Pare? Jo sé que els meus joves amics s’enfronten al nihilisme de la seva època amb estratègies privades i fràgils, però valentes i sinceres. També sé, o m’imagino, que la IA és un tema que els supera, però si volen pensar-hi seriosament no aniran a llegir Magnifica humanitas. Aleshores, què? Aleshores jo –un che non crede di credere, per emprar, tot capgirant-la, la bona fórmula del filòsof Gianni Vattimo, però que està atent a la cosa i a la seva història– diré com he llegit, confesso que atrapat a estones, i d’altres no tant, l’encíclica.

El text té cinc capítols, una introducció i un epíleg. Té unes parts de comentari de l’època –de la nostra època–, d’altres doctrinàries, i d’altres esforçades a deixar palesa una continuïtat al si de l’Església almenys d’ençà de l’encíclica Rerum novarum del papa Lleó XIII (1891), que és la referència, ja s’ha dit molt, a partir de la qual s’assumeix la capacitat i l’obligació de l’Església de dir el que cregui que cal dir sobre les transformacions socials, econòmiques i tecnològiques dels temps moderns. És evident que es pot fer un treball històric de comparació i anàlisi amb encícliques precedents més enllà del que la mateixa Magnifica humanitas fa al llarg del seu segon capítol. No ho faré aquí. Però hi ha tres coses que em sembla important de destacar.

Desarmar la IA

Una, significativa, però que no toca el moll de l’encíclica: no hi ha cap referència a les posicions doctrinàries del Vaticà sobre sexualitat i drets reproductius. L’encíclica evita un dels assumptes que més clarament separen l’Església de moltes sensibilitats morals actuals. I si parla de la família, es limita a dir que és el fruit de la «unió entre un home i una dona», sense complicar-se més la vida. Em sembla important la seva vocació de ser escoltada fora de la comunitat dels creients, per un «nosaltres» que desborda el «nosaltres cristians» que apareix clarament al final de l’encíclica, a l’epíleg.

L’encíclica parteix de dos mites bíblics: el destructiu de la torre de Babel i el de la reconstrucció dels murs de Jerusalem al llibre de Nehemies.

Dues, sobre la IA (tot el capítol tercer) no diu res que no estiguem molts de nosaltres en condicions de dir des de fa temps havent llegit quatre coses i havent seguit les notícies als periòdics. Però ho diu, diantre, i ho diu molt bé i amb tota la claredat. Sí a la IA aplicada a la recerca biomèdica, per exemple. No a la IA aplicada a la guerra –tot i que, qui ho controla això?; si el teu enemic la fa servir, tu què faràs?–, i no a la IA que pretén substituir la intel·ligència, la creativitat i l’esforç que són font d’aprenentatge, maduració i saviesa en els humans. Desarmar la IA i desarmar el llenguatge de la política immers en una espiral d’odi. La idea és potent… i quimèrica? És indiscutiblement potent que la digui el Sant Pare per als que hauran de fer veure que no l’han pogut escoltar quan els devorin les seves pròpies quimeres.

I la tercera qüestió, per a mi la més important, la més exigent –la que em sembla que fa l’encíclica recomanable entre no-creients, es pensi o no es pensi històricament–: hi ha una definició forta d’humanitat, molt forta, centrada en la caritat i en l’amor a l’altre. Això, en un moment en què els humans tornem a cotitzar ben poc –ho dic amb tota la mala intenció en l’idioma dels diners–, em sembla decisiu.

PUBLICITAT

Un darrer detall: l’encíclica parteix de dos mites bíblics: el destructiu de la torre de Babel i el de la reconstrucció dels murs de Jerusalem al llibre de Nehemies. Si el primer mostra la infatuació i la supèrbia d’una humanitat confosa sobre els seus límits, el segon explica la capacitat col·laborativa d’una humanitat humil, solidària, empàtica i amorosa. És el Pau de la primera carta als corintis (3, 10) invocat al final, perfecte per entendre la referència a Nehemies: «Que cadascú es fixi bé de quina manera construeix.» Construir amb amor, no destruir amb supèrbia. El missatge és aquest.

Testosterona, altivesa, arrogància

No és fàcil, amb una lectura arranada al text, de distingir moltes de les coses dites a la introducció i als capítols quart i cinquè del que pot dir avui una esquerra o una socialdemocràcia –posicions retòriques i imaginaris a banda. Més que redescobrir el paternalisme de vegades autoritari i conservador de la vella democràcia cristiana, aquí el que sembla voler-se posar en joc és un renovat diàleg amb corrents com Cristians pel Socialisme, òbviament sense necessitat d’exhibir-lo. Perquè el problema torna a ser aquest: avui l’Església té un discurs poderosament alternatiu als desitjos capitalistes, dels quals ni les esquerres més combatives semblen haver-se sabut distingir: testosterona, interès desmesurat pels calés a títol privat, rivalitat, competitivitat, dominació, altivesa, arrogància, o un sindicalisme més adaptatiu que resistent.

Els meus tres joves amics del dinar no són així. Tampoc són sants, perquè realment on n’a pas le choix de la sainteté. Però aquí és bo de recordar que, si Déu existeix, a Ell li interessem perquè dubtem i perquè ens sabem dèbils. Perquè no ens tanquem al que el dubte i la feblesa exigeixen. A veure si al proper dinar goso dir-los alguna cosa així sense que em tirin els plats pel cap.