Les eleccions presidencials dels Estats Units, previstes en aquesta ocasió per al 3 de novembre, solen ser una cita que aixeca enormes expectatives, no sols dins dels Estats Units sinó també en altres Estats, siguin aquests aliats o rivals de la potència nord-americana. Aquest és també el cas de la Unió Europea i els seus Estats membres.

L’enorme interès generat per les eleccions estatunidenques i la possible victòria que nombrosos mitjans anticipen per al candidat demòcrata, Joe Biden, no pot generar sorpreses entre els analistes d’aquest fenomen.

La relació del president Trump amb els principals dirigents europeus no ha estat gens senzilla. Pràcticament cap dels líders europeus no va ser capaç d’anticipar la victòria del president Trump en les eleccions del 2016. Tots ells van donar per segura la victòria de Hillary Clinton enfront d’un candidat que percebien com a estrambòtic i heterodox i cap d’ells no disposava d’un pla B per al cas que el candidat republicà guanyés les eleccions.

L’arribada a la presidència del candidat republicà va portar a la suavització d’alguns dels plantejaments més radicals del seu discurs en campanya com les declaracions sobre l’obsolescència de l’OTAN, la immediata reducció de la presència militar estatunidenca en cas que no es costegés la seva presència o el manteniment d’una política de continuïtat en les relacions amb Rússia, incrementant la presència estatunidenca a l’Est europeu, oferint assistència militar a Ucraïna i prosseguint amb la política de sancions, malgrat les declaracions positives sobre el president rus en campanya.

També cal destacar els nombrosos aspectes de convergència amb els líders europeus, que anirien des del relatiu consens en les posicions de tots dos actors en nombrosos escenaris com Hong Kong, Bielorússia o Ucraïna i la intervenció conjunta dels Estats Units amb França i el Regne Unit a Síria enfront del suposat ús d’armes químiques.

Amb tot, les diferències entre tots dos actors han estat patents en diversos àmbits. Un d’ells és l’àmbit de la seguretat, amb les consegüents demandes estatunidenques amb relació a l’increment de la despesa en defensa perquè els aliats europeus compleixin amb el compromís de Cardiff d’acostar–se fins al 2 % del PIB per a 2024. També en el cas de la política comercial, on diversos productes europeus, igual que els d’altres països aliats i rivals dels Estats Units, han estat objecte d’un increment de les tarifes aranzelàries en nom de l’objectiu declarat de l’Administració estatunidenca de reduir el dèficit comercial, i obligar la Unió Europea a veure’s involucrada en nous procediments negociadors per a evitar-ne l’aplicació.

PUBLICITAT

Desacords amb Alemanya i França

Els desacords han estat particularment visibles amb els líders d’Alemanya o França. En el cas alemany destaquen les discrepàncies entorn de la construcció del North Stream II, la qüestió de la despesa en defensa o la reducció de la presència militar estatunidenca, que han despertat unes certes friccions. Però també en el cas francès amb relació a la necessitat d’aconseguir l’«autonomia estratègica» europea i els consegüents debats sobre el desenvolupament de la PESCO (sigles, en anglès, de Cooperació Estructurada Permanent de la UE).

Les discrepàncies entre estatunidencs i europeus també han estat traslladades a l’àmbit de les relacions internacionals. Els líders europeus han criticat la sortida dels Estats Units de l’acord nuclear de l’Iran i han tractat d’oferir alguna alternativa per tal d’evitar la imposició de sancions a les empreses que decidissin invertir a l’Iran.

Els líders europeus també han rebutjat l’aplicació del Títol III de la Llei Helms-Burton i han mostrat unes certes diferències en la política a seguir per a resoldre la crisi de Veneçuela o en la política a seguir amb la Xina, malgrat el progressiu enduriment que s’ha pogut observar en l’actitud europea. El mateix Brexit ha estat un altre motiu de diferències, atès el suport verbal atorgat per l’Administració estatunidenca a la sortida britànica i la possibilitat de negociar un «acord ambiciós» de lliure comerç amb el Regne Unit.

Europa s’ha dividit entre els partidaris del multilateralisme i els que defensen una política similar a la de Trump.

Aquestes diferències també es poden observar en l’àmbit ideològic i de valors, on Trump ha seguit una política de naturalesa jacksoniana, partidària de l’unilateralisme i la defensa dels interessos nacionals estatunidencs de manera enèrgica, mentre que els líders europeus s’han dividit entre aquells que han continuat mostrant la seva preferència pel multilateralisme, els acords i institucions internacionals i els que defensen una política similar a la del president Trump.

Finalment, els desacords també s’han manifestat en el pla personal i de formes, especialment en les relacions que el líder estatunidenc ha mantingut amb la cancellera alemanya, Angela Merkel, o amb el president francès, Emmanuel Macron, que ha passat per diferents alts i baixos.

Amb tot l’anterior, es pot esperar un canvi radical en cas que el líder demòcrata, Joe Biden, arribi al poder en les eleccions de novembre? Existeixen diverses raons per a pensar que els líders europeus se sentirien més còmodes tant amb el discurs com amb les formes del candidat demòcrata. L’exvicepresident Biden ha defensat en el seu programa la necessitat de revitalitzar el sistema d’aliances estatunidenc, suposadament danyat per Trump.

Igualment pretén atorgar a la política de promoció i enfortiment de la democràcia un paper central en la seva política exterior, un aspecte que afavoriria els aliats europeus. Així mateix, ha defensat la necessitat de reincorporar els Estats Units als Acords de París sobre canvi climàtic i a l’acord nuclear amb l’Iran, en cas que aquest últim complís els seus compromisos.

PUBLICITAT

Algun canvi de rumb

Malgrat tot, també existeixen raons per a mantenir una postura escèptica respecte d’un canvi radical de política amb Biden en tots els àmbits. Ja s’ha analitzat que el model de política exterior plantejat per Biden, si bé resulta molt més ortodox si es compara amb la política de Trump, no tindrà una naturalesa revolucionària. Existeixen uns certs àmbits en els quals hi haurà un canvi de rumb, però aquest no serà el cas en uns altres. D’altra banda, no tots els elements de la política exterior de Trump són negatius i alguns responen a causes estructurals que fan molt difícil la seva modificació o tenen un ampli suport entre el poble estatunidenc i els mateixos votants i elits demòcrates.

Biden ha defensat la necessitat de revitalitzar el sistema d’aliances estatunidenc, alterat per Trump.

Un exemple notable referent a això és el de la política comercial. Biden, pressionat per l’auge de l’ala progressista del Partit Demòcrata, sembla haver assumit part dels postulats defensats per representants d’aquest sector ideològic, les posicions del qual són, en aquest àmbit, bastant similars a les del president Trump. Biden ha descartat expressament la negociació i adopció d’acords de lliure comerç que perjudiquin la classe mitjana i els treballadors estatunidencs. Una posició, d’altra banda, tradicionalment present en aquest partit i en els sindicats.

El mateix succeeix amb la qüestió de la despesa en defensa, que continuarà sent una prioritat i que, de fet, ja havia estat plantejada pel president Obama en aconseguir l’adopció per part dels aliats del compromís de Cardiff. Amb tot, el candidat demòcrata ha defensat que encara en el cas que no es complís amb aquest percentatge, no retiraria les garanties de seguretat als seus aliats.

I també amb les «guerres interminables», àmpliament impopulars en l’electorat després de grans fiascos com l’Iraq o Líbia i que el candidat Biden, igual que l’ala esquerra del Partit Demòcrata, rebutgen, en un altre dels punts que els acosten als postulats del president Trump. No obstant això, cal ressaltar que en aquest apartat els postulats de l’exvicepresident pequen d’unes certes contradiccions, en obrir la porta a l’intervencionisme humanitari, un instrument usualment vinculat als canvis de règim que Biden diu rebutjar.

La política enèrgica a seguir envers la Xina és un altre dels aspectes que, previsiblement, mantindria una certa continuïtat més enllà de la utilització d’un enfocament més multilateral, que sumés els aliats dels Estats Units a l’hora de pressionar per a aconseguir una modificació de les polítiques de la potència asiàtica.

Decepció europea amb Obama

Cal recordar que l’enduriment de la política envers la Xina del president Trump ha tingut un important suport per part del Partit Demòcrata i de les seves elits, començant per la líder de la majoria a la Cambra de Representants, Nancy Pelosi. Així mateix, la seva rellevància per al futur del sistema internacional i per a la seguretat de la potència nord-americana fan que no siguin previsibles grans canvis.

L’enduriment de la política envers la Xina de Trump ha tingut un important suport del Partit Demòcrata i de les seves elits.

A tot l’anterior cal afegir-hi que els líders europeus ja van tenir l’amarga experiència de donar la benvinguda a un president demòcrata que permetés superar divergències anteriors, com va ser el cas de Barack Obama, per a després centrar-se en altres àrees geogràfiques que considerava prioritàries com era el cas d’Àsia–Pacífic, generant consternació i decepció entre ells.

I tot això sempre que el president Trump perdés les eleccions, una cosa que, malgrat les enquestes i, amb l’experiència de 2016 present, no està garantida, en contra del que la major part d’analistes tendeixen a assegurar.

Els líders europeus farien bé de no fiar-se’n i mantenir un sa escepticisme sobre les possibilitats transformadores d’una presidència de Biden o de confiar la seva política a una derrota del president Trump a les urnes i assumir d’una vegada la coresponsabilitat a l’hora de garantir la pervivència d’una relació transatlàntica que ha estat garant de seguretat, estabilitat i prosperitat en el continent europeu durant els últims setanta anys, independentment de la persona que ocupi el càrrec de manera conjuntural a la Casa Blanca.