Si anomia i jurídic s’apliquessin plegats a Trump, diries que pateix una «anomia jurídica» aguda consistent més que en la ignorància de les lleis, en l’impuls de transgredir-les, totes, sistemàticament. Es pot afirmar, doncs, que Trump, després d’ordenar el bombardeig d’objectius a Caracas i el segrest del president de Veneçuela i de la seva muller, pateix una greu anomia jurídica, car res de tot això és beneït pel dret internacional.

Doncs no, diuen els puristes de la llengua aliats amb els sociòlegs primmirats que l’anomia no és una malaltia, sinó un concepte sociològic treballat pel sociòleg francès Émile Durkheim (1858-1917) sobre la situació d’absència o d’afebliment de normes socials, que es pot donar durant períodes de canvi social o de crisi econòmica.

Insisteixo. Com qualificar els actes de Donald Trump, president, que ordena el bombardeig d’objectius situats a la ciutat de Caracas que va causar víctimes mortals i importants danys materials, així com l’insòlit segrest del president de l’Estat agredit?

D’entrada, sorprèn la mateixa entitat primària de les normes vulnerades, tant d’ordre constitucional, atès que a la democràcia americana l’autorització dels actes de guerra competeix al poder legislatiu, com internacional, el primer de tots, l’essencial article 2-4 de la Carta de les Nacions Unides relatiu a la prohibició de l’ús de la força en les relacions internacionals, més la violació del Protocol Addicional I de 1977 als Convenis de Ginebra de 1949, que prohibeix la presa d’ostatges.

PUBLICITAT

Efectivament, l’anomia no es pateix, sinó que es crea com una situació ajurídica o «d’estat de no dret» per omissió del respecte del dret en ordenar Trump una agressió a Veneçuela, susceptible de ser qualificada de crim de guerra i ell de criminal. Per si no fos prou, ja es pot apreciar com Trump estaria preparant una situació d’anomia per a una eventual ocupació de Groenlàndia amb el propòsit d’incorporar-la als Estats Units.

La justificació de la conducta de Trump es trobaria en l’America first, que significa la total llibertat d’acció dels Estats Units amb l’únic límit de l’abast del seu poder. Alhora que es rebutja la «coerció» que, a judici de Trump, suposa el fet que la normativa internacional dicti la conducta dels Estats Units, per als quals no existirien les normes de ius cogens, les que són imperatives i inderogables, com la prohibició de l’ús de la força.

Trump ha confirmat, anticipant l’anomia, el pretès interès estratègic dels Estats Units per l’illa de Groenlàndia, la situació geogràfica de la qual en el nord-est de la costa atlàntica, amb una superfície de 2.166.086 km² i una població testimonial de 56.699 habitants (2024), deixa un buit territorial immens fins i tot equiparable o superior al d’extenses regions orientals de Sibèria. Trump, que ha vist fermament rebutjada la seva oferta de compra de l’illa per part de les autoritats daneses i groenlandeses ha precisat que no descarta cap mitjà, inclòs el recurs a la força, per a assolir l’annexió de Groenlàndia.

Amb una gran autonomia d’ençà de 2009, Groenlàndia és, tanmateix, territori sobirà danès i Dinamarca és membre de la Unió Europea i de l’OTAN. Un desembarcament de marines a l’illa crearia un dels absurds més grans: Dinamarca sol·licitaria la convocatòria de consultes de l’article 4 del Tractat de l’Atlàntic Nord com a pas previ per invocar la defensa comuna de l’article 5, però no per l’inici d’una invasió de Rússia, sinó per la invasió de l’illa pels Estats Units.

Si la UE abandonés Dinamarca, Dinamarca abandonaria la UE. No hi ha millor pla per a destruir Europa que persistir en la planificació d’una annexió forçosa de Groenlàndia als Estats Units.

A més, Dinamarca tampoc no deixaria d’invocar l’article 42-7 del Tractat de la Unió Europea, un estrafaig europeu de l’article 5 del Tractat. Els supòsits avançats no són política ficció, sinó previsibles esdeveniments amb una alta probabilitat que ocorrin. Què faria la UE després d’haver esgotat el reguitzell de protestes obligades que Trump menysprearia ostensiblement? Si Dinamarca traslladés part del seu escàs potencial militar a Groenlàndia —compta amb uns 21.000 efectius de l’exèrcit de terra, 44 tancs de batalla, la majoria Leopard 2A5, 15 avions F-35 i 16 vaixells de guerra, dels quals 3 són fragates de defensa aèria i 2 vaixells de suport— serviria per alertar al món de l’amenaça d’agressió dels Estats Units, obligats aleshores a obrir foc contra un aliat. David estava més ben proveït enfront de Goliat, que Dinamarca enfront dels Estats Units.

PUBLICITAT

Se suposa que França i el Regne Unit, almenys, demanarien la convocatòria del Consell de Seguretat.

Si la UE abandonés Dinamarca, Dinamarca abandonaria la UE. No hi ha millor pla per a destruir Europa que persistir en la planificació d’una annexió forçosa de Groenlàndia als Estats Units. No cal dir que Rússia i la Xina contemplen amb fruïció l’evolució del conflicte. Especialment la Xina que aplicaria el «model Groenlàndia» a Taiwan. El propòsit de Trump d’una revisió radical de l’ordre internacional, que els Estats Units havia forjat a l’inici de la Guerra Freda (1946) i sostingut fins a la presidència de Trump quedaria cent per cent satisfet.

El conflicte Estats Units/Dinamarca/UE és la mina trencadora perfecta per demolir Europa. Si Trump creu que podria abordar satisfactòriament un tal conflicte s’equivoca de mig a mig. La metàfora de les fitxes de dominó seria plenament aplicable, incloent-hi també la caiguda dels Estats Units com a potència hegemònica.

Però, no siguem pessimistes, no és la fi del dret internacional. Des de quan el delinqüent determina la fi del dret que vulnera? Si fos el cas, fa temps que no existiria el dret penal.