Ja em temo que dient això passaré a formar part de la colla dels conspiranoics, però sovint penso que algun dia enyorarem Trump. I no ho dic perquè pensi que aquest home és un estadista virtuós. Òbviament no és això. Tampoc pel principi general dels pessimistes que diu que tot, gairebé normativament, empitjora sempre. Diguem que aplico aquell avís de les estacions ferroviàries que diu que vigilem per on creuem, perquè un tren aturat pot amagar-ne un que passa a tota velocitat. Si Trump és el tren analògic, immobiliari, desvergonyidament egòlatra, addicte als titulars i mandrós amb la informació i la complexitat dels fets reals, amb un sentit de l’humor sàdic i més o menys psicopàtic, quin podria ser el tren que arriba disparat?

Només cal anar traduint els termes: digital en lloc d’analògic, tecnològic en lloc d’immobiliari, astut i amant de les màscares en lloc d’egòlatra, totalment mancat de sentit de l’humor, tan convençut de la seva visió ajustada a la realitat, o al que segons ell és real i compta, que ni els fets ni la informació periodística, sorollosa i falsària o sòbria i estricta, li importen gaire. Actua directament al servei d’una agenda despietada que no es pren ni la molèstia ni el luxe del sadisme. Arribat el moment, anirà per feina sense fer el teatret de les raons i els bons propòsits. Ja no li caldrà ni mentir ni exagerar, perquè ja no se sentirà obligat a justificar res. I naturalment no somia a les nits amb el Premi Nobel de la Pau. El seu somni és una visió molt concreta del món: la pròpia d’un llibertari que creu que gràcies al progrés tecnològic la democràcia és una cosa superada. De fet, la democràcia és un obstacle per al poder tecnològic, i com que el futur no pot no ser del poder tecnològic, la democràcia es pot considerar obsoleta.

Les retallades engegades pel DOGE eren un experiment, el canari de la mina, una forma de veure fins on es pot arribar, si els temps estan prou madurs per anar realment on es vol anar.

Tant de bo que tot això que em temo que podria arribar a passar em converteixi en la riota dels que llegeixin aquestes ratlles quan ben aviat el cicle electoral estatunidenc doni signes de reacció i reorientació. Imaginem, però, que això no serà així. I fins i tot –com veurem–, si això passés, jo mantindria els ulls ben oberts. Imaginem, i això no és inversemblant, que Trump acaba el seu segon mandat i realment no aconsegueix forçar la Constitució per tenir un tercer mandat –qüestions d’edat a banda. Imaginem que la idea d’una dinastia trumpiana cau pel seu propi pes. En aquest cas, ningú com el vicepresident Vance –i sobretot si, pel que fos, Trump no acabés el seu segon mandat– estaria més ben situat per succeir-lo.

PUBLICITAT

De Vance ja en sabem moltes coses, i segurament estem lluny de saber les més importants, que és com pensa realment, quina és la seva veritable ambició, què el mou i què l’aguanta al costat de la bèstia amb el cap ple de laca que té com a president. També ignorem fins on arriba el seu sentit de la lleialtat i on comença la seva capacitat de trair. Però com que tot això passa pel futur i pel món interior del personatge, limitem-nos als fets, que sempre són reinterpretables.

Un procés d’autosuperació

Els seus orígens estan explicats a les seves memòries d’infantesa i adolescència titulades Hillbilly Elegy, el relat prou analític d’un procés d’autosuperació amb la família –uns avis providencials– com a factor decisiu per sortir del pou de la desgràcia –pare absent, mare drogoaddicta, violència i pobresa. Però el noi s’obre pas, es fa marine, va a la guerra de l’Iraq com a reporter militar, en torna –horroritzat?, simplement decebut?–, i gràcies a una beca de l’exèrcit estudia i es gradua en Dret a Yale. El 2016 publica aquestes memòries d’infantesa. En aquell moment és contrari a Trump –l’arriba a qualificar de «Hitler»–, però es converteix al trumpisme en algun dels girs i transformacions que viu pels volts de 2018 i 2019, inclosa la conversió al catolicisme.

Tot això, en fi, és bastant wikipèdic. Ja ho és menys si diem que, arran d’una conferència de Peter Thiel a Yale, descobreix que «es pot ser cristià sense ser idiota». Ho diu en un article publicat a The Lamp el 2020 amb el títol de «How I Joined the Resistance», i on explica la seva conversió al catolicisme. El títol, estranyament bel·licós, és una al·lusió a una paràbola del filòsof de la religió Basil Mitchell que en essència defensa el fonament absolutament irracional, impermeable a la facticitat mundana, de la fe.

Igual que Thiel, o de fet guiat i protegit per Thiel, abandona la carrera jurídica després de graduar-se i entra a treballar en el món de les inversions en capital risc. La importància de Thiel en la seva carrera política és màxima. De fet, Vance és una creació de Thiel. Michael Wolff, a All or Nothing: How Trump Recaptured America, explica que Thiel i Musk van ser claus perquè Trump es decidís per Vance com a vicepresident, perquè no era, ni remotament, la seva opció. De fet, fins i tot Musk fa l’efecte d’haver estat la peça sorollosa, histriònica i llunàtica d’un joc més complex i més profund. Naturalment, les retallades engegades pel DOGE eren un experiment, eren el canari de la mina, però no eren el joc pròpiament. Eren una forma de veure fins on es pot arribar, si els temps estan prou madurs per anar realment on es vol anar. Musk era el conductor embogit conduint el cotxe de pedals. La pregunta és qui conduirà el cotxe de debò. Vance?

Obsessió amb l’Anticrist

De Thiel ja ho sabem gairebé tot –tot, de nou, el que es pot saber en termes de suposició i d’informació–, i alguna cosa més, perquè l’home va tenir la seva època d’exhibició pública d’unes idees quasi programàtiques, escampades en textos, tots consultables a Internet, com ara «The Straussian Moment» (2007) o «The Education of a Libertarian» (2009), més unes quantes converses a la Hoover Institution de la Universitat Stanford –també a la xarxa. La quantitat d’articles i reportatges sobre ell ja podrien fer un llibre, a banda de la biografia que li va dedicar Max Chafkin el 2021, malauradament no actualitzada.

La darrera cosa que me n’ha arribat, i no pretenc estar al dia sobre el personatge, és l’obsessió amb l’Anticrist i la imminència de l’Harmaguedon exposada en una sèrie de xerrades off the record a San Francisco aquest mateix setembre. The Guardian li ha dedicat un parell de cròniques sucoses. És possible que Thiel hagi entrat en un deliri. És possible que estigui emulant, amb poca traça, el seu admirat René Girard. En tot cas, la qüestió de l’Anticrist té un context teològic prou seriós per no posar-nos a riure sense pensar-hi abans una mica. En termes socials, polítics i històrics –és a dir, en termes d’actualitat– l’assumpte oscil·la entre el desvari i el càlcul de probabilitats.

Com a bon conspiranoic, però, fa temps que en lloc de malfiar-me de les aparences em fixo molt en les aparences i en com es combinen entre si. No hi ha cap indici que Thiel hagi embogit, diguem que en termes empresarials. El seu gran artefacte, Palantir, funciona com un coet: IA aplicada a qüestions de gestió de big data, de control i seguretat ciutadana, d’intel·ligència militar i de defensa en el camp de batalla. Els seus clients són el Pentàgon, l’FBI, l’OTAN. Un home que disserta mig d’amagatotis als molls de San Francisco sobre l’Anticrist resulta que és també el president d’una companyia puntera –i gegantina– en l’aplicació dels més notables avenços en algoritmes «intel·ligents» en matèria policial, militar i d’espionatge. Per cert, els aficionats a El senyor dels anells deuen recordar que Palantir és la bola de vidre que funciona com l’ull portàtil de Sàuron: si et veu, estàs perdut.

Dos vells amics

Thiel és el president i fundador de Palantir. El seu soci i director executiu és Alex Karp. Són dos vells amics des dels temps a Stanford, on sembla que es van fer un tip de discutir –l’un en el paper de noi de dretes, i l’altre fent-li de contradictor d’esquerres. Res d’això no va impedir que es posessin d’acord a l’hora d’endegar Palantir. Abans, però, Karp encara va allargar la seva carrera acadèmica doctorant-se a la Universitat de Frankfurt amb una tesi sobre llenguatge i agressivitat. Primer havia de dirigir-l’hi Habermas, i com que en algun moment no es van entendre, va dirigir-l’hi una col·lega de Habermas, la sociòloga Karola Brede. Però Habermas apareix a les primeres pàgines del llibre que Karp, juntament amb Nicholas Zamiska, va publicar a començaments d’aquest 2025.

La referència a Habermas al·ludeix – compte– a la crisi de legitimitat que els mals governants provoquen en els sistemes polítics. El títol del llibre és The Technological Republic. Hard Power, Soft Belief and the Future of the West. Un article sobre el llibre al New Yorker del febrer de 2025 el qualificava d’anacronisme. És a dir, el llibre arribava tard i quan el moment polític per al qual semblava pensat ja no era vigent. Aquest moment polític era la hipotètica victòria de Kamala Harris. Per dir-ho ràpid: el llibre proposava –i continua proposant, perquè la lectura és perfectament vigent, i em temo que molt recomanable– un programa de revolució tecnològica adaptat al to i als valors dels demòcrates.

És a dir, el soci de Thiel, el CEO de Palantir, podem dir que amb aquest llibre es posava a disposició d’una Administració demòcrata per aplicar un programa de revolució tecnològica que desborda el camp de la seguretat i la defensa per incidir en valors com el patriotisme, el sacrifici per la nació i la idea de pertinença a una identitat nacional definida. És cert que celebra els individus que pel seu talent i la seva creativitat violenten els esquemes del «sistema». La celebració de l’individualisme llibertari es manté, però se l’encaixa en un model comunitarista i de servei. L’híbrid és perfecte.

PUBLICITAT

La raó d’Estat vital

Quan Thiel es defineix com a llibertari conservador, el seu soci i amic exposa el mateix programa matisant la posició: comunitarista protonacionalista molt sensible a la lliure capacitat dels individus de transformar la realitat. I quan Thiel, igual que el moviment neoreaccionari, fa del wokisme una bèstia negra, també Karp i Zamiska, en un to més matisat, denuncien la degradació d’una identitat nacional i cultural sòlida.

Ara, cap a on apunta aquest «mateix programa»? The Technological Republic no es fa cap embolic sobre la democràcia. Tampoc fa cap teologia barata –com Vance amb l’ordo amoris agustinià. I encara menys juga a espantar la gent amb l’apocalipsi. Però el llibre convida intensament a pensar que no és la tecnologia la que ha d’estar al servei de la democràcia, sinó al revés: la democràcia s’ha de subordinar al dictat tecnològic. I això, per què? Seria un error veure el llibre com a simple defensa d’una causa empresarial. The Technological Republic conté un missatge molt més ambiciós i busca fer-lo arribar a l’ala moderada de la política nord-americana. La gran causa és la lluita per la supremacia tecnològica dels Estats Units damunt la Xina –que té l’avantatge de no ser una democràcia. Aquesta és la raó d’Estat vital.

El llibre avisa i prepara per a la lluita interior necessària, amb els seus sacrificis i renúncies, per vèncer en una hipotètica guerra exterior. Aquest programa és tan vigent amb els republicans com amb els demòcrates. Només canvia el to. I és el programa que fa de Trump una etapa de demolició –erràtica, podríem dir que gairebé per sort–, de Vance un signe d’interrogació, però dels homes de Palantir una autèntica avantguarda ideològica i estratègica.

La qüestió, clar, o la resta de la qüestió, és on quedem nosaltres, si és que som res. Ni tan sols dic com a europeus, sinó com a testimonis vagament cosmopolites del que es prepara.