Dues llengües, dues dietes informatives, dues comunitats polítiques. Aquesta tríada podria resumir prou bé aquest reportatge. L’estructura de la comunicació a Espanya, en general, i a Catalunya, en particular, ha assentat les condicions per a la configuració de dos mercats amb dos sistemes de mitjans diferents que, sobretot els últims dos anys, haurien configurat dos blocs amb línies editorials antagòniques.

Una mirada en diagonal al sorgiment dels grans grups multimèdia espanyols, a la gènesi de les polítiques de comunicació i difusió en forma d’aportació financera pública als mitjans a Catalunya, i un exercici de política comparada duu a qui escriu aquestes línies a plantejar una hipòtesi. I si el factor llengua ha acabat esdevenint, en la seva dimensió mediàtica, un element distintiu amb què explicar, en part, la polarització que patim? O dit d’una altra manera: i si la preferència pel consum de periodisme en català o en castellà condiciona la manera com percebem el món a través dels mitjans? I si és així, què fer-hi? Estònia i la seva relació tibant amb Rússia a compte de la seva minoria russòfona podria donar algunes respostes a aquestes preguntes.

En temps de crisi per a l’empresa periodística, els governs s’ho cobren amb ingerències editorials.

Els sistemes de mitjans espanyol i català són dos casos d’estudi exemplars del que els politòlegs Daniel C. Hallin i Paolo Mancini anomenen el model mediterrani, o pluralista polaritzat, un model en què la ingerència governamental partidista és la norma i amb uns barems de professionalització dels periodistes relativament baixos. Un mateix model i dos sistemes la diferència dels quals rau en una qüestió competencial: mentre el govern central controla bona part de les polítiques de telecomunicacions, el govern autonòmic ha tingut cert marge per crear un espai de comunicació propi mitjançant una corporació de mitjans públics molt potent i una certa capacitat de concessió de llicències de ràdio i multiplexs de TDT, ajudes per raons de preservació de la llengua i ajudes a projectes. Tot plegat amanit amb una gran inversió en concepte de publicitat institucional, una partida prou discrecional que malgrat ser un tipus de contribució diferent de les dues últimes, permet el sosteniment de molts mitjans que, de no rebre-la, és molt probable que no fossin econòmicament viables.

Mentre al conjunt de l’Estat la partida pressupostària dedicada a la publicitat institucional ha anat a la baixa, el 2018 a Catalunya s’assoleix una xifra rècord del concepte. El que no vol dir que els executius espanyols no s’hagin involucrat a afavorir certs grups en detriment d’altres per altres vies.

Antenicidi

Les polítiques de comunicació, telecomunicacions i difusió del govern d’Espanya no sempre s’han utilitzat per a la promoció de la pluralitat informativa i prou. I exemples no en falten. L’autorització d’una mesura clarament anticompetitiva per part del PSOE de Felipe González quan PRISA va comprar Antena3 Radio per després apagar-la, l’anomenat antenicidi: mesura que el Tribunal Suprem declararia il·legal. La promoció d’un nou grup multimèdia per part del PP de José María Aznar fruit de la privatització de Telefónica. La no execució de la sentència del Suprem contra PRISA en l’etapa popular d’Aznar fins que el govern de José Luís Rodríguez Zapatero va canviar la llei per donar cobertura legal a l’antenicidi.

PUBLICITAT

La fi de l’idil·li socialista amb Prisa quan Zapatero va facilitar l’entrada d’un nou competidor amb l’afavoriment a Mediapro. O la consolidació del duopoli televisiu Atresmedia-Mediaset en l’etapa del PP de Mariano Rajoy. Tota una història de com grans grups multimèdia donen suport de forma instrumental als governs de torn per obtenir-ne rèdits empresarials i com, en temps de crisi per a l’empresa periodística, els governs s’ho acaben cobrant amb ingerències en les seves línies editorials. Quelcom que llibres com El Director (Libros del KO, 2019) de l’exdirector d’El Mundo David Jiménez retraten prou bé.

A Catalunya, en menor mesura, i quan les primeres legislatures en democràcia l’única contribució financera en concepte d’ajudes per part de la Generalitat estava pensada per a publicacions en català, el Grup Godó va disposar d’un suport incondicional en l’etapa convergent de Jordi Pujol, primer, i en els governs d’Artur Mas després. El professor de la UAB i autor de Les polítiques de mitjans de comunicació durant els governs de Jordi Pujol (Grup 62, 2014), Josep Àngel Guimerà, recorda en el seu llibre que això es podria explicar per un moment en què capçaleres històriques com El Correo Catalán o Diario de Barcelona tanquen, mentre que els diaris amb seu a la capital espanyola augmenten les seves vendes.

Convergència hauria considerat estratègica la necessitat de mantenir una capçalera líder amb seu a Barcelona, La Vanguardia, malgrat que es publiqués en castellà, mentre que en paral·lel es donaven ajudes de tot tipus, incloses ajudes no reglades, a l’editora del diari Avui, Premsa Catalana, quan aquest diari era l’únic generalista en català.

En teoria, mentre les polítiques de comunicació i telecomunicacions estatals, incloses les ajudes, anaven orientades a garantir la pluralitat informativa, a Catalunya, en temps de Pujol, servien per garantir l’ús de l’esmentada llengua als mitjans. I a empènyer perquè el Godó esdevingués un gran grup multimèdia establert a Barcelona. Sobretot en l’etapa Mas, quan es va apostar per l’edició en català del diari de referència i es va concedir un multiplex autonòmic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals al Grup Godó.

Convergència hauria considerat estratègica la necessitat de mantenir una capçalera líder amb seu a Barcelona, ‘La Vanguardia’.

En el segon tripartit, amb Joan Manuel Tresserras al capdavant del Departament de Cultura, s’atorgarien les ajudes a projectes amb què incrementar els barems de qualitat dels mitjans en llengua catalana, mentre que el 2008, també sota el seu mandat, s’assolia el segon punt més elevat de transferència en concepte de publicitat institucional. Una xifra que només se superaria una dècada més tard.

En aquests anys i amb els governs de CiU i Junts pel Sí es configura l’actual sistema de mitjans català, amb una àmplia oferta de mitjans en llengua catalana. Cal indicar però, que el recentment publicat informe El finançament públic dels mitjans de comunicació a Catalunya del Laboratori de Periodisme i de Ciències de la Comunicació per a la Ciutadania Plural de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) apunta com molts d’aquests nous mitjans depenen en gran mesura de la contribució financera de diferents administracions públiques, amb els riscos que això comporta. Variables que explicarien l’antagonisme amb molts dels mitjans amb seu a Madrid, en part, en clau d’ingerència partidista des de les administracions central i autonòmica en moments de polarització.

Bombolles idiomàtiques

Un article de 2018 dels investigadors Yanna G. Franco i Miguel Álvarez-Peralta ens dóna un altre indici sobre la dualitat entre sistemes. La cobertura d’afers autonòmics per part de mitjans amb seu a Madrid ha estat històricament condicionada a l’aportació de finançament dels governs de les comunitats autònomes. Aquesta afirmació, juntament amb dades d’Eurostat sobre la concentració de treballadors de mitjans i de la comunicació per territori l’any 2006, mostren el model espanyol com un model extremament centralitzat.

Madrid apareix al mapa esmentat com l’única comunitat autònoma en què aquests treballadors representen més del 4% del total d’empleats de l’economia no financera, mentre que Catalunya és l’única comunitat en què aquest percentatge es troba per sobre del 2%. Una situació, la catalana, que s’explicaria per l’aposta per un espai de comunicació propi bastit amb els mecanismes ja referits i que explicaria la configuració de blocs antagònics amb dietes informatives molt diferents.

PUBLICITAT

Un cop d’ull a l’informe del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) Perfil mediàtic dels electors dels partits parlamentaris del 2013 ens ajuda a clarificar la hipòtesi amb què obria el reportatge. Les dades de la primera, segona i tercera onada del Baròmetre Opinió Política del 2013 sobre el lloc de naixement de les persones entrevistades i els seus pares, la llengua que es considera com a pròpia, el sentiment de catalanitat o el que votarien en un referèndum correlaciona amb el consum de determinats mitjans.

Així, correlacionant amb els percentatges més alts d’ascendència catalana, l’ús preferent del català o el suport a la independència, el 2013 hi havia els canals TV3, 324 i 8TV, les ràdios RAC1, Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, els diaris Ara i El Punt Avui, i a internet, Vilaweb i ara.cat. Correlacionant amb menys ascendència catalana, l’ús preferent del castellà i menys suport a la independència hi havia TVE1 i Tele5, amb l’aparició d’Antena 3 en alguns casos, la COPE i la SER, El Mundo i l’edició en castellà d’El Periódico, i elmundo.es i el elpais.com.

Formar part d’un grup o un altre correlacionava també de forma molt clara amb el consum de les edicions en català o en castellà d’El Periódico i La Vanguardia, els lectors dels quals tenien perfils prou distints. Aquest estudi de fa sis anys és el més recent de què disposem, però hi ha motius per pensar que aquest antagonisme de blocs i la correlació amb el factor lingüístic s’hauria incrementat.

Mentre els del primer bloc són mitjans que opten a beneficiar-se de les ajudes estructurals per motiu de llengua i han rebut grans quanties pel que fa a publicitat institucional de la Generalitat, els del segon bloc reben aportacions marginals a partir del 2013, quelcom que es veuria compensat pels suports en espècies ja esmentats que han rebut dels executius espanyols. Amb les distàncies i la prudència necessàries, aquest antagonisme té certes similituds amb Estònia.

Estònia i Catalunya

L’acadèmica estoniana Triin Vihalemm ha copsat a partir de diferents investigacions com les diferències pel que fa a consum de mitjans entre la minoria russòfona i la majoria estoniana contribueixen a modelar les identitats de les dues societats. Els russoparlants consumeixen, essencialment, informació de la veïna Rússia, un país que Estònia considera una amenaça i amb un ampli historial d’utilització dels seus mitjans amb finalitats propagandístiques i de desinformació. I tot i que ni Catalunya és un estat sobirà ni Espanya és Rússia, al paraigua de l’administració estatal i autonòmica s’han configurat dos sistemes de mitjans en què la llengua organitza les dietes informatives en dues grans comunitats de parlants. Pel que hi ha certa base per considerar l’analogia.

S’han creat dos sistemes de mitjans en què la llengua organitza les dietes informatives en dues grans comunitats de parlants.

Els últims anys hem vist cobertures forçades o sobredimensionades, quan no directament manipulacions grotesques que no seria exagerat titllar de propaganda. El llibre de David Jiménez ofereix un bon reguitzell d’exemples en aquest sentit, d’entre els quals destaca l’anomenada «brigada patriòtica»: un grup liderat per l’excomissari José Manuel Villarejo que va comptar amb el suport d’alguns mitjans, com OK Diario, en la difusió d’informacions fabricades.

Els materials de proveïdors de contingut com Caso Aislado o La Tribuna de España en unes xarxes socials dominades per la polarització han produït un còctel explosiu en forma de circulació d’informacions dubtoses quan no directament falses. En una competició en què altres fonts del camp independentista tampoc no han fet curt. La consolidació de dues comunitats de parlants amb les seves respectives preferències informatives és una condició necessària per a la constitució de cambres d’eco per a la propaganda.

Prova que l’analogia estoniana no va tan desencaminada la trobem en una entrevista a Crític al doctor en Ciències de la Informació per la UAB Enric Marín i a l’exconseller Tresserras. Tresserras refereix dos grans sistemes de comunicació, un de catalanoparlant i un de castellanoparlant. Aquest últim «fet majoritàriament des de Madrid», diu ell. Marín va més enllà i apunta com això va decantar l’opinió dels barris populars i el votant d’esquerres que consumeix La Sexta. Estònia, per raons diferents, projectava en el seu pla per a la Integració 2020 la possibilitat que l’emissora pública llancés un canal en rus per a la minoria russoparlant. Les emissions estaven previstes per a la tardor del 2015 i un 66% dels russoparlants estonians es van mostrar disposats a mirar-lo.

L’independentisme és aquí per quedar-s’hi, com també les preferències de llengua de les esmentades dues comunitats. En conseqüència, alguns mitjans com Público o CTXT han impulsat versions en català. El Nacional i el diari Ara, en part, també produeixen contingut en castellà. I si, pel bé del periodisme i un debat informat, els operadors públics espanyol i català fessin el mateix? Aquesta podria ser la lliçó que podem extreure d’Estònia, un context molt més polaritzat que el nostre.