Una de les pel·lícules més vistes a les plataformes durant les primeres setmanes del confinament per la covid-19 va ser La chaqueta de piel de ciervo (2019), faula absurda en la qual un tipus més aviat normal acaba obsessionat, gairebé enamorat, de la peça de vestir del títol, fins al punt que arruïna la seva vida en aquest tràngol. En contra del que es podria pensar, no obstant això, el film no és una tragèdia metafísica, o almenys no del tot. Protagonitzat per Jean Dujardin, un actor ben proveït per a la comèdia, l’ensulsiada existencial del personatge adquireix progressivament tints grotescos, fins i tot surrealistes, que eviten amb molt de compte qualsevol indici de transcendència. La chaqueta de piel de ciervo no la dirigia cap debutant. El seu responsable màxim, que respon al nom impossible de Quentin Dupieux, és un músic i productor discogràfic reconvertit en director de cinema, l’òpera prima del qual es remunta ja als inicis d’aquest segle. No parlem, doncs, de cap principiant. Parlem d’un dels cineastes més imprevisibles dels últims temps, un radical lliure la carrera del qual avança imparable… cap a no se sap ben bé on.
Quan va tenir lloc aquest petit esdeveniment, d’altra banda tan propi d’aquests temps pandèmics, Dupieux ja duia a l’esquena set llargs i uns quants curts, a més d’algun videoclip. I res de tot això no permetia considerar-lo un director convencional, al contrari. O és que algun altre cineasta s’ha atrevit mai a permetre que el pneumàtic d’un cotxe protagonitzi una pel·lícula i fins i tot aconsegueixi que ens interessem per les seves peripècies mentre roda tot sol pel desert? El títol d’aquest prodigi és Rubber (2010) i és un dels treballs més extrems de Dupieux, un intent de fer cinema experimental en el context de la producció independent més convencional, com si els germans Coen haguessin abandonat la seva obsessió per fabricar la gran-pel·lícula-americana (l’equivalent de la gran-novel·la-americana que han somiat des de Thomas Wolfe a Bret Easton Ellis) i es limitessin a posar en escena els elements que obligatòriament haurien de formar-ne part: la vida errant, el paisatge nu, l’itinerari moral.
