De metge a administrador públic
Joan Clos (Parets del Vallès, 1949) és metge i ha fet una àmplia carrera a l’administració pública. Va ser alcalde de Barcelona (1997- 2006), on va destacar la seva tasca en l’àrea econòmica, en particular en els comptes olímpics, i en l’àrea urbanística, amb l’impuls de Ciutat Vella, el 22@ i el Fòrum. Ministre d’Indústria (2006-2008) i ambaixador a Turquia i l’Azerbaidjan (2008-2010), va tancar la seva carrera com a director executiu del Programa per als Assentaments Humans d’ONU-Habitat (2010-2017). Ha publicat La vivienda social y asequible, on proposa solucions al dèficit de l’habitatge. (RBA, 2013).
L’habitatge és la primera preocupació dels espanyols, segons el CIS. Què li suggereix aquesta dada?
És un fet que bona part de la classe mitjana té ara problemes d’accés a l’habitatge, en particular els seus fills, que quan es volen emancipar no troben habitatge assequible en les localitzacions desitjades. Però el problema és moltíssim més greu entre les classes modestes i en l’emigració de baixos ingressos que, lamentablement, comencen a buscar solució en l’infrahabitatge.
És quantificable el dèficit d’habitatge a Espanya?
En el mercat general de l’habitatge no hi ha disponibilitat, ni per mitjà del lloguer ni per la compra, amb costos que representin menys del 30 % dels ingressos de les famílies amb menys retribució. Aquest és el llindar establert per al criteri d’accessibilitat. Encara que el total de les famílies espanyoles (riques i pobres) dediquen a l’habitatge de mitjana només un 18 % de l’esforç econòmic, el problema és que entre el 30 i el 35 % de la població amb menys ingressos no pot accedir a l’habitatge a preus de mercat i no hi ha habitatge protegit.
És un exemple clar de desigualtat d’accés fruit, alhora, dels baixos ingressos d’un percentatge important de la població i de la carestia de l’habitatge de mercat. Una conseqüència d’això és l’avanç de l’infrahabitatge: viure en una habitació, compartir un pis amb diverses famílies o altres modalitats. I no parlo d’un problema que només passa a la Cañada Real de Madrid o al barri de Sant Roc de Badalona.
No obstant això, el parc d’habitatge existent a Espanya és considerable.
El total d’habitatges a Espanya és d’uns 25 milions d’unitats, i la població resident està arribant a 50 milions d’habitants. Tenim a més 80 milions llargs de turistes. El problema és que en l’actualitat no hi ha disponibilitat d’habitatge protegit assequible a les localitzacions desitjades. Cal crear una oferta d’entre un 20 i un 25 % del total d’habitatges, cosa que representa entre quatre i cinc milions.
Per què no n’hi ha?
El mercat immobiliari és molt imperfecte, i també ho és la distribució de l’habitatge, així com la distribució de la renda amb l’increment de les desigualtats. Per això és obligat intervenir en el mercat. Sempre ha estat així. Abans de la Segona Guerra Mundial, la política assistencial quedava, en l’àmbit de l’habitatge, en mans de la beneficència de l’Església, i també de les mutualitats de previsió social i de l’obra social de les caixes d’estalvis. Després, a Europa, en el període posterior a la Segona Guerra Mundial, la socialdemocràcia va intervenir durant diversos decennis i es va fer molt habitatge públic o protegit, la qual cosa va redreçar el problema. Però a finals dels 70, amb Reagan i Thatcher, es va limitar dràsticament aquest model i es va generalitzar l’anomenada liberalització de l’habitatge.
També va ser així a Espanya?
Després de la Guerra Civil, el franquisme, i concretament el falangisme encarnat pel ministre Solís Ruiz, van practicar un populisme que en termes immobiliaris es va traduir en una política de parcel·les i urbanitzacions d’autoconstrucció, acompanyada del Seat 600, a la qual es van afegir també promocions d’habitatge social en forma de grans edificis, sobre un sòl mal urbanitzat i amb edificació barata i sovint de baixa qualitat.
«Les classes modestes i l’emigració de baixos ingressos comencen lamentablement a buscar solució en l’infrahabitatge.»
Amb la democràcia va arribar una política caracteritzada per una millor construcció, una millor urbanització i uns edificis més petits i més ben repartits en la trama urbana. Va ser el final del mass housing que havia caracteritzat el règim de la dictadura.

Joan Clos, alcalde de Barcelona entre els anys 1997 i 2006. Fotografia de José A. Santos Cardosa
Arran de la seva experiència a ONU-Habitat quina diria que és la dimensió global del dèficit d’habitatge?
És enorme en el cas de l’habitatge assequible, no, en canvi, en el mercat lliure. La solució implica promoure una política pública de generació d’oferta d’habitatge assequible, que en termes pràctics hauria de constituir inicialment entre un 20 i un 25 % del total de l’oferta d’habitatge. Alguns països com Àustria o Singapur, amb llarga tradició, han arribat en diferents períodes al 60 %.
Com es pot atacar això?
Amb una política pública amb més recursos i amb els mecanismes de planificació urbana adequats. És difícil de fer, però no hi ha més remei. Cal una col·laboració entre totes les administracions per aconseguir una proposta econòmica que es pugui finançar sense que els comptes de l’Estat, ni els de les autonomies o els ajuntaments, facin fallida. I cal una nova planificació urbana que garanteixi l’oferta suficient d’edificabilitat per cobrir les necessitats d’habitatge protegit assequible, amb una revisió raonable dels criteris de densitat urbana. A Holanda, un país amb dificultats per crear sòl nou, perquè l’han de guanyar al mar, el planejament urbanístic exigeix una densitat edificatòria mínima de 130 habitatges per hectàrea. Aquest és el camí.
Com proposa fer-ho?
Proposo que la construcció d’habitatges sigui finançada en règim de concessió administrativa, com es va fer amb les autopistes, a 80 anys vista, perquè no repercuteixi a curt termini en els pressupostos generals. On síque cal garantir la despesa pública ordinària és en la subvenció de les famílies a les quals no els arriben els diners per pagar el lloguer. És un grup reduït, d’aproximadament el 20 % del conjunt dels titulars d’un contracte de lloguer protegit. El cost d’aquesta ajuda comparat amb la despesa pública dels altres pilars de l’Estat del benestar és assequible sempre que es faci amb una gestió responsable.
«Cal barrejar famílies de diferents estrats socials en cadascun dels projectes d’habitatge protegit, com es fa reeixidament a Singapur i a Àustria.»
Aquestes ajudes podrien ser assumides pel quart pilar de l’Estat del benestar, que és el dels serveis socials. Cal avançar en aquesta línia, i cal fer-ho evitant la creació de guetos d’habitatges a l’estil «cases barates», perquè els blocs de cases només per a «pobres» no són una solució, com ho demostra el barri de la Mina en el nostre cas. Als EUA, diversos barris antics similars de mass housing han estat enderrocats. De fet, cal barrejar famílies de diferents estrats socials en cadascun dels projectes d’habitatge protegit, com es fa reeixidament a Singapur i a Àustria.
La població mundial continua creixent, però aviat decreixerà. Això canviarà la demanda d’habitatge assequible?
Ja ens estem apropant al pic de creixement de la població mundial. Encara augmenta a l’Àfrica, però no sempre serà així. Com és ben sabut, la millor mesura anticonceptiva és el desenvolupament i la prosperitat. Ara bé, aquest canvi en la natalitat es compensa en el nostre cas per l’atracció del model social europeu, amb llibertat, democràcia i benestar, motiu pel qual els migrants continuaran venint. El 18 % de la població espanyola ja són persones nascudes a l’estranger. A Barcelona aquest percentatge és del 24 %. Quan jo vaig iniciar el meu període a l’alcaldia, el 1997, era només del 2 %.
Suposant que tinguéssim prou recursos per edificar tots els habitatges necessaris, toparíem amb un altre problema: el cost mediambiental de la construcció a gran escala.
Cal evitar-ho. El que defenso per aconseguir-ho no és tant el creixement de la urbanització, com la regeneració urbana. A Barcelona vam desenvolupar diversos projectes de regeneració; el del front del litoral, la regeneració de Ciutat Vella, el 22@ i alguns més. No hi havia creixement urbanístic en sentit estricte, sinó la rehabilitació dels habitatges i els edificis juntament amb la regeneració dels espais i els serveis públics. A Espanya s’aprecia un envelliment del parc construït que presenta problemes de sostenibilitat. La mitjana d’edat dels immobles supera els cent anys. La legislació urbanística espanyola no està feta pensant en la regeneració urbana, aquest era un tema del qual no es parlava en els anys 90, quan es va redactar aquesta normativa. Cal revisar-la ara i a fons.
Encara té alguna utilitat?
Està pensada per al creixement urbà. L’urbanisme es regeix pel que la llei anomena càrregues i beneficis urbanístics. Les càrregues són el que els promotors han de cedir en forma de sòl o de diners per crear l’espai públic i fer front als costos d’urbanització, i els beneficis són l’edificabilitat que s’autoritza, que després determinarà el volum del que el promotor podrà vendre. El problema és que les càrregues i els beneficis actuals no fan fàcil finançar els programes de regeneració urbana, ja que són més cars que la nova urbanització.
Vostè sempre parla de regeneració urbana, més que de rehabilitació d’edificis.
És cert. La rehabilitació es refereix normalment només als edificis, en canvi, la regeneració inclou la reinversió en l’espai públic, els serveis urbans i el transport col·lectiu. La regeneració és molt cara, amb la construcció de noves xarxes com la de clavegueram segregat, o la xarxa de fibra òptica, o la recollida pneumàtica de residus o els nous sistemes de calefacció i refrigeració col·lectius i no diguem l’adequació dels carrers a les noves necessitats de mobilitat.
Tot i això, parlem d’arquitectura. A la Biennal de Venècia s’ha presentat un prototip d’habitatge incremental fet amb formigó experimental que reté el CO₂, en comptes d’emetre’l.
Sens dubte, i hi haurà molts altres avanços semblants que ajudaran a construir amb menys impacte mediambiental.
També a la Biennal s’aposta per una arquitectura de quilòmetre zero, que no anteposi el seu valor al del lloc que ocupa.
Em sembla molt bé. Però no oblidem que el primer és garantir una densitat mínima. No podem viure per sota dels 4.000 o 6.000 habitants per quilòmetre quadrat. El contrari seria un autèntic atemptat contra el medi ambient. El creixement urbà nou és ara poc dens, i el mercat hi està acostumat i considera inacceptables altres propostes. El model Sant Cugat potser és un ideal com els suburbia dels EUA, amb les seves cases i les seves piscines, però generalitzar-lo és mediambientalment car i literalment insostenible.
La rehabilitació del parc d’habitatges existent és una bona alternativa a la construcció de nova planta? O, com ha apuntat, és convenient enderrocar els teixits urbans deteriorats?
Cal decidir segons el grau de deteriorament. En algunes ciutats catalanes hi ha bosses d’habitatge en les quals convé intervenir dràsticament per evitar l’avanç del deteriorament i l’infrahabitatge. Però hi ha la possibilitat de fer grans plans de regeneració urbana si s’adapta la legislació.
Pot especificar el paper de l’urbanisme en la resolució del problema de l’habitatge?
L’urbanisme, a través del planejament urbà, determina la forma i la composició de la ciutat; l’habitatge, les edificacions destinades a l’activitat econòmica, els equipaments i l’espai públic. També des del sanejament, la qualitat del clavegueram i la prevenció d’inundacions… En el cas de la dana que va sacsejar València l’octubre passat, el principal problema d’origen no va ser només la crisi climàtica, sinó un urbanisme molt deficient. La catàstrofe es va aguditzar allà on abundava la construcció en zones inundables, on els promotors van construir i les autoritats van mirar cap a un altre costat. Si el barranc del Poyo hagués tingut 30 metres més d’amplària… Bé, en els barrancs no s’ha de construir.
Tem que es repeteixin els errors?
Perquè no es repeteixin convé abans de res fer bon urbanisme, crear més espai públic, enderrocar construccions inadequades, construir habitatges dignes. El primer és corregir l’urbanisme: el 50 % de l’espai urbà ha de ser no edificat: carrers, places, parcs, etcètera. La resta, és a dir, els edificis residencials, els d’usos econòmics i els equipaments, ha de cabre en el 50 % de sòl urbà. És el que passa en tot bon planejament urbà que incentivi la prosperitat, el benestar i la seguretat.
Quines són les lleis que han contribuït al dèficit actual d’habitatge assequible?
Primer parlaria d’una omissió. El 1982, Felipe González va aprovar lleis que regulaven la salut, l’educació o les pensions, tres pilars de l’Estat del benestar, però no es va fer una llei de l’habitatge. En canvi, se’n van transferir les competències exclusives a les comunitats autònomes, la qual cosa va comportar la promulgació de gairebé una vintena de lleis autonòmiques d’habitatge. Fins al 2023 no es va aprovar una llei de l’habitatge estatal, amb la dificultat afegida que en aquell moment les competències exclusives d’habitatge ja s’havien transferit.
Quines conseqüències va tenir aquesta omissió?
La més important és que el finançament de l’habitatge públic encara no té estructura legal efectiva a Espanya. Les autonomies que ja tenien la competència exclusiva no en van assumir el finançament a l’espera dels acords estatals que la dotessin. Això va tenir efectes seriosos quan va arribar la crisi del 2008: en esclatar la bombolla immobiliària, els preus de l’habitatge de mercat van caure per sota del mòdul d’habitatge protegit i es va deixar de pressupostar per a l’habitatge protegit amb la vana il·lusió que la crisi havia resolt màgicament el problema de l’accés a l’habitatge protegit. Resultat: es va frenar la construcció d’aquests habitatges. El País Basc i Navarra van tornar a pressupostar habitatge protegit a partir del 2015, com ho van fer altres països europeus. El govern espanyol no ho va tornar a fer fins al primer mandat de Pedro Sánchez, el 2020. L’habitatge protegit va estar anys sense aportacions estatals, i ens hem quedat sense estoc.
Digui’m una altra llei que hagi afavorit la situació actual.
La de liberalització del sòl que es va promulgar el 1998, sota el govern de JoséMaría Aznar. Va ser una resposta neoliberal que va deixar en l’aire els costos públics d’urbanització. Això significa oblidar que és imprescindible que algú pagui els nous carrers, les despeses de clavegueram, la il·luminació, els parcs i, molt més car encara, el transport públic local, costos que superen els de la mateixa construcció, ja que van més enllà del 50 % del cost total de cada operació urbanística.
Aquella llei va ser un engany?
En la pràctica síque ho va ser. Els promotors anaven als bancs i a les caixes dient que comprarien sòl barat no urbà i després aconseguirien que l’ajuntament canviés el planejament per poder construir moltes cases. Però qui s’encarregaria de finançar la urbanització? En la legislació espanyola els costos d’urbanització els cobreix l’agent promotor a través de les cessions econòmiques i de sòl obligatòries que la llei estableix. «Liberalitzar el sòl» sense especificar com es finançarà la urbanització va ser pura especulació. I no diguem quan es compra terreny rústic i s’aspira a canviar-ne la qualificació sense les càrregues urbanístiques adequades. Estimo que més de la meitat dels 6 milions d’habitatges que es van construir en la bombolla no van contribuir als costos d’urbanització.
Quines són les principals reformes necessàries?
Abans de reformar la Llei de l’habitatge que finalment es va promulgar el 2023 cal reformar el planejament urbanístic, per promoure la regeneració urbana i l’augment de l’edificabilitat per a habitatge protegit en eixamples de dimensions mitjana i petita, a prop de la ciutat preexistent i a prop de les estructures de transport públic. No s’haurien d’autoritzar noves urbanitzacions allunyades d’aquest teixit ni sense la densitat adequada, perquè no tenen sostenibilitat econòmica i ambiental.
Per què el País Basc i Navarra tenen millors polítiques que altres comunitats en habitatge social i assequible?
Perquè allí la despesa pública per habitant i any en aquest sector ronda els 400 euros, i a la resta del país se situa a prop dels 80.
Què més es pot fer, a part d’incrementar recursos?
Posar ordre i revisar la legislació urbanística. La major part de l’habitatge protegit es va fer per ser venut en algun moment. El 96 % d’aquests habitatges els va construir el sector privat. I, al cap de vint anys, sovint han perdut la condició de públics i s’han venut. Proposo que en el futur model el 25 % del total de l’habitatge sigui protegit, i la meitat es destini permanentment al lloguer i l’altra meitat a la venda diferida, i que es reposi automàticament l’estoc per a cada habitatge que es vengui.
Algunes comunitats o ajuntaments declaren zones tensionades per l’alça de preus de lloguer amb l’objectiu de poder limitar-los. Li sembla bé?
Cal arbitrar aquesta mesura en situacions de necessitat excepcional. Per exemple, en la València postdana pot ser necessari, o en el cas de la pandèmia. Però no com a regulació permanent perquè té efectes adversos inesperats, com la disminució de l’oferta.
Polítiques com les de l’alcaldessa Colau, que va imposar el 30 % d’habitatge protegit en les noves promocions, van frenar la construcció?
Sí, clarament. En imposar una nova càrrega urbanística sense modificar els corresponents beneficis urbanístics regulats, és a dir, l’edificabilitat, es va crear un desequilibri, que els promotors resolen ajornant l’edificació fins que amb l’increment habitual de preus, el benefici esperat de cada operació compensi l’increment de costos. Amb això estem pitjor del que estàvem: menys pisos i més cars.
Des d’aquestes instàncies polítiques es presentava com una mesura de defensa davant la presència de fons voltor en el
mercat.
La naturalesa societària de qui inverteix en el sector immobiliari no és el problema. El problema rau en la naturalesa i la qualitat de la regulació urbanística. Tots els inversors estan obligats a complir la llei, grans o petits, espanyols o estrangers. Cap inversor ha de ser discriminat per raons alienes a la llei si paga els impostos que li pertoquen.
La solució aplicada en el cas de la casa Orsola va ser que l’Ajuntament de Barcelona comprés l’edifici per evitar una potencial gentrificació. Això és reproduïble?
No. El mateix Ajuntament ja va informar d’aquesta limitació. Crec que les administracions hauran d’afrontar també un aclariment de la regulació del lloguer. Com a forma de tinença va augmentant, atès l’augment de la mobilitat de la població. S’haurà de buscar un equilibri regulador que permeti l’augment del lloguer en la nostra realitat econòmica i social.
Tenir com a única opció raonable la propietat, pel que fa a l’habitatge, no és una bona opció macroeconòmica com a destinació de l’estalvi familiar. Aconsellaria als ciutadans que s’ho puguin permetre algun tipus d’inversió immobiliària, però compensada, com explica l’informe Draghi, amb inversions en sectors més productius de l’economia.
Considera justificada l’okupació en algun cas?
No. La demanda d’habitatge assequible és molt elevada, i qui ocupa, encara que ho necessiti, pot no merèixer prioritat sobre algú més necessitat. Ocupa qui té més coratge, físic o ideològic. No és raó suficient. Saltar-se una llista d’espera no està bé. L’ocupació és un reflex del fracàs de la política d’habitatge protegit. Moralment, cal exigir que l’administració aporti solucions reals i no tolerància a solucions com l’ocupació. És impresentable que en un país ric com el nostre no s’hagi resolt el problema d’accés assequible a l’habitatge.
El president Illa ha anunciat acords amb ajuntaments per obtenir solars públics, destinats a equipaments, en els quals construir habitatge de titularitat pública. S’ha dit que serien 50.000 fins al 2030. És una previsió realista?
M’agradaria que ho fos encara que em sembla que potser no serà suficient. Si la solució a aquest problema estigués en una escala de l’u al deu, diria que estem en el tres. Ens falta una cosa essencial, la modificació urgent de la legislació urbanística i del model financer per escometre amb èxit l’operació. També cal reforçar l’estructura pública de control de les adjudicacions. Això de «compleix amb els requisits» no és un criteri suficient. Repeteixo que, semblantment amb el que passa amb la sanitat o l’educació i les pensions, cal crear i activar una administració pública de l’habitatge protegit àgil i eficaç. Sense això, la llei no basta.
Com resumiria les seves propostes?
El problema no és solament ni principalment finançar els costos de construcció d’habitatge. La construcció de l’habitatge es pot pagar per concessió administrativa a 80 anys vista. El que atorga sostenibilitat a la concessió administrativa perquè tingui equilibri econòmic és la garantia del lloguer o la hipoteca en el seu cas. El que hauria de garantir l’Administració pública és que qui no tingui prou recursos per pagar el lloguer protegit pugui pagar-lo gràcies a l’ajuda pública. Aquesta hauria de ser la destinació de l’esforç econòmic del sector públic.
A més cal modificar la Llei d’urbanisme per augmentar l’edificabilitat de l’habitatge protegit i s’haurà de crear una administració especialitzada per aconseguir una gestió modèlica i d’excel·lència. Amb les idees clares, res no impedeix una estreta col·laboració publicoprivada per a obtenir un bon resultat per a tothom. Tot això encara és lluny.
Així les coses, per què els nous alcaldes o presidents autonòmics i estatals quantifiquen, en inaugurar el seu mandat, el nombre d’habitatges protegits que construiran??
En les campanyes, al final se simplifiquen molt els missatges… El veritable tema és el grau d’avanç posterior en la solució dels problemes i és aquí on ens juguem la credibilitat i l’eficàcia de la nostra democràcia davant dels dubtes que ara es difonen sobre la seva idoneïtat. Ho estem veient amb l’avanç de l’extrema dreta, el dubte sistemàtic sobre «la política i els polítics» i certa enyorança dels models autoritaris. És molt preocupant.






























































































