Joan Rigol ha estat un vers lliure. Compromès amb causes diverses, membre de grups concrets, però sense renunciar mai a pensar per si mateix ni tampoc a actuar coherentment amb allò que pensava, per més que contrastés amb la línia dominant entre els seus. Sacerdot al Guinardó (Barcelona), va acabar per penjar els hàbits, casar-se i tenir fills, sempre dins de la fe cristiana i dins de l’Església catòlica. Va integrar-se a la Unió Democràtica de Catalunya i, a través seu, a la coalició Convergència i Unió, però no es va plegar a certes inèrcies nacionalistes, sinó que va propugnar un catalanisme obert i plural, sense anatemes. Va impulsar el Pacte Cultural contra les inèrcies «convergents», que el van acabar liquidant.

Va presidir la Fundació Sagrada Família i va voler fer-ne, a més d’una església, un lloc ecumènic i també de trobada i reflexió entre els diversos corrents de l’humanisme, cosa que va xocar amb les previsions restrictives de la jerarquia episcopal… Sí, Joan Rigol sempre ha estat un vers lliure. Bé que a partir d’una base ideològica permanent: allò que, a Itàlia, se’n deia els moroteos, de la colla d’Aldo Moro i la seva disposició al compromesso storico amb l’esquerra. Afegint-hi, és clar, el seu catalanisme, obert i inclusiu.

El seu pensament arrelava en el de Jacques Maritain (1882-1973), sobre el qual va fer una de les seves dues tesis doctorals: Dignitat de la persona: fonament teològic en la filosofia política de Jacques Maritain (Col·lectània Sant Pacià, Facultat de Teologia de Catalunya, 2008). El pensador francès constatava, en les vigílies de la II Guerra Mundial, com l’individualisme proliferava, les desigualtats socials creixien, el diferent passava a ser l’enemic, la política es polaritzava i tot duia fatalment a esberlar el demos, la cohesió social bàsica que fonamenta la democràcia. Talment com si descrivís el nostre present!

Pujol, arrapat al seu discurs monopolitzador del catalanisme, no va suportar el Consell Assessor de Cultura i ho acabaria engegant tot a rodar, conseller inclòs.

La resposta de Maritain seria l’existencialisme comunitari, l’afirmació que l’essència de la persona humana no està en l’individu isolat, sinó en la relació amb els altres, amb els seus iguals. Donava lloc així a l’humanisme cristià dels anys 30, que seria decisiu en la consecució de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i que estaria en la base de la democràcia cristiana, l’altre pilar, amb la socialdemocràcia, de l’Estat social o Estat del benestar.

Uns cristians que reien

Al voltant de la transició democràtica, Rigol iniciava la seva col·laboració amb algú que es faria indestriable de la seva acció de govern: Jaume Lorés, provinent del grup de cristians al voltant de la revista El Ciervo (Salm 42: «Com el cérvol es deleix per les fonts d’aigua, així es deleix per tu la meva ànima, Déu meu.»), creada l’any 1951 i dirigida per Llorenç Gomis. Entre els seus assidus, a més de Gomis i Lorés, hi havia Roser Bofill, José Antonio González Casanova, Rosa Virós, Jordi Maluquer… i, aviat, Alfonso Carlos Comín. Salvador Giner, amic de tots ells, per bé que d’ànima laica, en deia «els cristians que riuen», perquè «sabien riure’s de la seva ombra i de la seva Santa Església» («El Ciervo y su relación con los infieles», El Ciervo, febrer 2006). En la tenebra de l’Espanya nacional-catòlica, quan el Concili Vaticà II era encara inimaginable, diu Giner, «hi havia uns cristians que reien, que eren amables, no gens solemnes, amb franciscana humilitat. Fins i tot algun d’ells deia que fornicar no era pecat. Un escàndol de gent».

PUBLICITAT

L’humanisme cristià de Maritain bategava entre els referents del grup. Quan Joan Rigol va connectar amb Jaume Lorés, aquest era ja un personatge conegut, articulista desenfrenat, socialista díscol, crític sobretot amb els seus, amic de Raimon Obiols, d’Ernest Lluch… i cunyat de Pasqual Maragall, amb qui mantenia una rara i conflictiva relació freudiana. D’altra banda, no feia gaire, havia publicat un assaig sobre el pujolisme, que aviat prendria forma definitiva com a Aproximació al pujolisme (Empúries, 1985), on donava algunes claus il·luminadores: «Pujol parla d’una Catalunya abstracta, objecte de fe, per sobre i més enllà dels individus que l’habiten, només intel·ligible com a secularització, tan inconscient com es vulgui, però gegantinament real, de certa tradició teològica veterocatòlica de l’Església».

Joan Rigol no va dubtar a associar-se amb Jaume Lorés a l’hora d’articular un cert laboratori intel·lectual que inspirés la seva acció de govern. Va ser, primer, al Departament de Treball (1980-1984), amb la creació del Patronat d’Investigacions Socials, el famós PIS («en Rigol m’ha posat un pis», deia Lorés, sorneguer com sempre), on va reunir un seguit d’intel·lectuals amb la finalitat de fer una reflexió sobre la societat catalana, destinada a inspirar la política del Departament, tot iniciant de passada una reflexió més general sobre Catalunya i el catalanisme.

Joan Rigol (1943 – 2024), present a la votació del Parlament del manifest sobre el dret a decidir, de qui va ser impulsor, l’any 2013. Fotografia de Marta Pérez. EFE

El Consell Assessor de Cultura

En passar Joan Rigol al Departament de Cultura (1984-1985), el laboratori del PIS culminaria amb l’activació del Consell Assessor de Cultura, integrat per un ample ventall intel·lectual, d’una pluralitat inqüestionable: Josep M. Ainaud de Lasarte, Josep Ballarín, Miquel Batllori, Xavier Bru de Sala, Joan Carreras, Josep M. Castellet, Josep M. Espinàs, Xavier Folch, Josep M. Forn, Pere-Lluís Font, Jaime Gil de Biedma, Joaquim Maluquer, Francesc Noy, Modest Prats, Albert Ràfols-Casamada, Josep Ramoneda, Ignasi Riera, Ignasi de Solà-Morales, Josep Termes, Joan Triadú, Eugenio Trías i Manuel Vázquez Montalbán, a més de Jaume Lorés com a secretari i Oriol Pi de Cabanyes com a relator.

Algunes veus d’esquerres (Jordi Borja, Pep Subirós…) van criticar el fet: hi veien un bricolatge destinat a blanquejar el pujolisme, a compensar la tradicional distància d’aquest respecte del món intel·lectual. De fet, però, va ser un intent honest de reflexionar sobre Catalunya des de la pluralitat, tan desproveït d’intencionalitat partidista que Pujol, arrapat al seu discurs monopolitzador del catalanisme, no ho va suportar i ho acabaria engegant tot a rodar, conseller inclòs.

En el llibret Diàlegs a Barcelona. Raimon Obiols/Joan Rigol (Laia/Ajuntament de Barcelona, 1987), dos anys després de l’ensulsiada, Rigol traspua l’esperit d’aquell seu laboratori. Enfront del vici de l’anatema contra l’adversari, afirma: «La política que consisteix primerament a destruir l’adversari no construirà mai res». I, respecte de la unitat del socialisme català, diu una obvietat pertinaçment silenciada: «Històricament, es reconeixerà al PSC haver evitat el risc d’escissió demagògica de la societat catalana». Crida l’atenció també el símil que fa entre la travessia del desert bíblica i la prioritat de cohesionar la convivència: Moisès no va optar, «passat el Mar Roig, per fer un petit Egipte amb quatre petites piràmides. La cohesió nacional no la va buscar en l’Estat, sinó en la relació entre les persones». I afegeix: «No he entès mai els nacionalistes que no comprenen que ser-ho hauria de significar buscar el denominador comú de tots els catalans.» I encara: «Quan alguns diuen que estimen Catalunya, preferiria que estimessin els catalans.»

La societat civil

Al Patronat d’Investigacions Socials (PIS), arran d’aquestes reflexions sobre Catalunya i el catalanisme, hi havia pres força el concepte de «societat civil». Era un concepte en voga en el pensament polític europeu que s’oposava per un igual a l’estatisme dels règims de l’Est com al neoliberalisme que volia reduir l’Estat a un paper mínim, subsidiari del mercat.

Era l’aposta per una ciutadania activa i participativa, amb capacitat crítica i alhora cooperadora respecte del poder democràtic, corresponsable de la marxa de les coses, per mitjà de l’autogestió o la cogestió, cosa que havia de permetre també un nou desenvolupament de l’Estat del benestar, a partir de la suma de les energies públiques, privades i socials. I connectava també amb la «Catalunya ciutat» que havien propugnat els noucentistes, la Catalunya cívica, amb una ciutadania autònoma i emprenedora, no reduïble a cap oficialitat, feta en el decurs del temps a repel d’un Estat que li havia sigut estrany. Va ser significatiu el patrocini que el PIS va fer, el 1984, del llibre La Catalunya ciutat d’Eugenio Trías.

Ara, en el Consell Assessor de Cultura (1984-85), hi quallava la idea de promoure el famós Pacte Cultural. Calia posar al dia les institucions culturals del país i també articular el sistema cultural que, de cap a cap del país, havia de garantir l’accés i la participació cultural de la ciutadania. I deixar enrere el clientelisme de premi i càstig, corruptor dels agents socials i culturals, substituint-lo per la concertació transparent, a favor d’una societat civil forta, dinàmica i madura. Calia fer-ho lluny de motlles essencialistes, a partir d’una idea elemental que havia formulat sintèticament Joan Fuster: «No és la cultura la que fa el país, sinó el país el que fa la cultura.» Tot plegat demanava, com a primera providència, un acord de cooperació entre les administracions catalanes, entre el Govern i l’Administració local (ajuntaments i diputacions), destinat a rendibilitzar esforços i a cooperar a favor d’uns objectius estratègics compartits.

No van faltar, a banda i banda, els qui es van mostrar reticents, si no contraris, a la mateixa idea de pacte: el Govern no havia de dependre de cap pacte que desnaturalitzés la seva capacitat de manar i manegar, remugaven alguns; la cultura no pot ser objecte de pacte, proclamaven altres, posseïdors de ves a saber quina veritat irreductible. I aquí és on va entrar en escena Raimon Obiols, cap de l’oposició, en la seva condició de primer secretari del PSC, el partit majoritari en el govern de l’Administració local, l’altre subjecte imprescindible del pacte proposat.

PUBLICITAT

Va respondre favorablement a l’oferta de Joan Rigol i va reunir immediatament l’alcalde de Barcelona, el president de la Diputació de Barcelona i el president de la Federació de Municipis de Catalunya (Pasqual Maragall, Antoni Dalmau i Joaquim Nadal, respectivament), amb els quals va formalitzar l’aportació municipalista al pacte, d’altra banda prou coneguda, no en va arrencava del document «Per un marc de col·laboració en la política cultural» (Jornades socialistes de cultura i municipi, 1982), aprovat per un centenar de regidors de cultura de tots els colors, el 19 de desembre de 1981, i que s’havia anat desenvolupant en ocasions successives.

Una jornada de treball exultant

De seguida es va celebrar una llarga reunió de treball entre Rigol i Obiols, on es van fixar els termes precisos del Pacte Cultural. En la meva condició de secretari de cultura del PSC i de redactor dels documents que sintetitzaven les posicions de l’Administració local, vaig participar en aquesta reunió i en tot el procés posterior, que vaig ressenyar en unes «Cròniques del Pacte Cultural» (Papers de política cultural, Edicions 62, 1991), l’únic document que passa revista detallada als continguts del Pacte i a tot el trajecte seguit. Va ser aquella una jornada de treball gratificant i fins i tot exultant, un moment d’aquells en què la política trenca sostres i brilla en la seva condició fonamental i compartida de servei públic, en què les tàctiques de curta volada i els petits interessos cedeixen pas al diàleg franc, constructiu, propositiu, lleial, en benefici del comú. Amb «la problemàtica» a la vista, però amb un clar decantament cap a «la solucionàtica».

Entre els continguts del Pacte, sintèticament, en remarcaria els següents:

1. Rellançament de les grans institucions culturals de país, que havien depès de l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, impulsant-ne els corresponents traspassos i consorcis: Biblioteca de Catalunya, Museu Arqueològic-Empúries, Museu d’Art de Catalunya, Liceu, Palau de la Música…

2. Impuls d’un Pla d’Equipaments Culturals de proximitat de cap a cap del país, que garantís l’accés i la participació cultural de tota la ciutadania. Amb la substitució de «la repartidora» arbitrària de destinació local per la cooperació transparent entre les administracions i d’aquestes amb la societat civil.

3. Implicació del Govern en els Centres de Normalització Lingüística que estaven impulsant els ajuntaments en solitari, generalitzant-ne la xarxa, per tal de poder respondre a la gran demanda de classes de català i poder impulsar també els processos de normalització del català de manera concertada i a la mida de cada realitat local.

El Pacte Cultural se signava solemnement el 14 d’octubre de 1984 al Palau de la Generalitat, mentre es feien sentir tota mena de grinyols a l’espai convergent (absència de Joan Gomis, president de la Diputació de Tarragona; declaracions de diputats del Parlament, declaracions de la sectorial de cultura, etc.), inimaginables si no era perquè comptaven amb l’aquiescència del president. No trigaria a saber-se que els pressupostos de 1986 no recollirien els mínims que Joan Rigol havia posat com a condició inexcusable. I va dimitir.

Una lenta agonia

A partir d’aleshores, el Pacte Cultural entraria en una lenta agonia fins a la liquidació definitiva el 1988. Un manifest públic, titulat «Restablir i ampliar el Pacte Cultural», expressava la frustració i el malestar generat, compartit per un amplíssim ventall d’intel·lectuals i artistes de tots els colors, com no s’havia produït mai fins aleshores. El Pacte Cultural seria, a partir de llavors, una ferida coent i una reivindicació universal en la vida cultural del país.

Cal dir, tanmateix, que el Pacte Cultural marcaria les polítiques culturals dels anys a venir i que, d’alguna manera, triomfaria pòstumament. Tindria efectes substantius, de fet, en l’etapa del conseller Joan Guitart (1988-1996), amb la consecució dels acords Govern/Ajuntament de Barcelona (Lluís Armet) i dels acords Govern/Diputació de Barcelona (Jordi Labòria). I, fins i tot, per contagi, amb els acords Govern/Ministeri de Cultura (Jorge Semprún). I acabaria per lligar-se el Pacte Bibliotecari (Joaquim Triadú-Jordi Font), que permetria generalitzar el model impulsat per la Diputació de Barcelona, amb les exitoses biblioteques de nova generació, així com establir una clara distribució de competències entre ajuntaments, diputacions i Govern, reflectida a la Llei de Biblioteques del 1993. Un model, el bibliotecari, que resta com a testimoni del que hauria de poder ser i encara no és amb els altres equipaments culturals de proximitat.

Joan Rigol, malgrat la patacada rebuda, no va estripar el carnet. Va continuar on era i no va deixar mai de predicar les seves idees inclusives i cooperadores arreu on va poder. Les projectaria sobretot des del Senat espanyol (1993-1999) i des de la seva recordada Presidència del Parlament de Catalunya (1999-2003). Lleial amb els seus i amb els altres, va ser sempre coherent amb el que pensava. I va saber donar lloc al millor fruit de la política: l’acord entre els diferents, entre els adversaris, al servei del comú. Va ser sempre un vers lliure i un home d’entesa.