Degana de Sciences Po

L’exministra d’Afers Exteriors, Arancha González Laya (Sant Sebastià, 1969), es troba en una posició peculiar. Ja no parla com una dirigent en actiu, però no ho fa tampoc amb la fredor ni la distància de l’expert. És com si tingués un peu en una banda i l’altre en una altra de la barrera que separa l’arena política de la societat civil, una posició que fa més interessant el seu discurs. Pocs mesos després d’haver deixat el Govern espanyol l’estiu del 2021 enmig de la crisi migratòria amb el Marroc, González Laya va ser designada com a degana de la Paris School of International Affairs de Sciences Po. Recentment, va atendre la revista política&prosa en el seu despatx en la prestigiosa universitat parisenca.

 

El fantasma d’un hipotètic retorn de Donald Trump a la Casa Blanca ha influït en els debats en les altes esferes europees. Al president francès, Emmanuel Macron, li agradaria utilitzar-ho perquè la UE fes un pas endavant en polítiques militars i de fabricació d’armament. El context actual representa una oportunitat? O bé una amenaça?

Crec que ho centrem massa en un possible retorn de Trump, però cal recordar que, independentment del que passi amb el candidat del Partit Republicà, Europa es troba davant d’una cruïlla. Òbviament, resultarà més fàcil gestionar aquesta situació amb un president als Estats Units proper a la UE en lloc d’un d’hostil com ho va ser Trump durant el seu primer mandat. En qualsevol cas, però, si la UE vol continuar sent un espai específic en el món amb una identitat pròpia, ha de fer un pas endavant en quatre aspectes: la defensa, l’energia, les telecomunicacions (i noves tecnologies) i el mercat de capitals. Cal que avancem en aquestes qüestions, ja que si no ho fem, la UE perdrà la seva identitat. Amb Trump o sense Trump.

 

Respecte a l’aspecte militar, des de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna, hi ha hagut nombroses declaracions per part de dirigents europeus sobre el fet que Europa s’havia de posar en mode «economia de guerra»…

Aquesta expressió d’«economia de guerra» no m’agrada gaire –interromp l’exministra.

 

Per què?

Perquè sona de manera massa bel·licista i cal que plantegem el debat de manera més intel·ligent. El continent europeu va conèixer períodes el segle passat –per exemple, durant la Primera i la Segona Guerra Mundial– en què va posar totes les seves capacitats industrials al servei de la defensa, però ara estem en un moment força diferent. Es tracta d’una fase en què davant d’un augment de les amenaces, també militars, cal preparar-se, ja que estem en un món en què està de retorn la guerra com a instrument en les rivalitats geopolítiques. Actualment, Europa està rodejada de conflictes bèl·lics, des d’Ucraïna, al Pròxim Orient però també al Sahel (nord d’Àfrica). Davant d’una conjuntura com aquesta, seria un error que els dirigents europeus no invertissin en com garantir la defensa dels seus ciutadans.

 

Com poden els països de la UE fer un pas endavant en la producció d’armament? Si França i Alemanya es veiessin obligades a substituir els Estats Units en el subministrament d’ajuda militar a Ucraïna, haurien de doblar el que aporten en l’actualitat.

No crec que la UE estigui en condicions de substituir els Estats Units, però sí que cal que mantingui, o fins i tot augmenti, l’ajuda militar i econòmica a Ucraïna. Per això resulta necessari incrementar la capacitat de producció de munició. És un aspecte de la indústria militar que els països europeus havien abandonat, ja que creien que aportava poc valor afegit, de la mateixa manera que va passar amb alguns medicaments o equipaments mèdics que van escassejar durant la pandèmia de la covid-19.

«Cal que sortim de les lògiques d’entrar o sortir, d’estar dins o fora. Hem d’apostar per un trànsit gradual i això ens ajudarà a gestionar els greuges comparatius.»

Necessitem una major capacitat de producció de municions i tenir més reserves. Crec que aquest seria un pas intel·ligent perquè Europa es responsabilitzés més en la seva seguretat. La UE representa la potència en el món que importa més equipaments militars, bastant més que els Estats Units, la Xina o el Japó. Això ens demostra que hi ha un espai per créixer per a la indústria de defensa i per fer-ho realitat fa falta una planificació estratègica. Cal donar-li indicacions al mercat sobre quines són les necessitats europees.

 

Aquest impuls de la indústria militar hauria de venir acompanyat de la creació d’un exèrcit europeu, com va defensar fa uns anys Macron?

No es tracta de construir una seguretat fora de l’OTAN. Però quan els Estats Units entren en una fase de replegament domèstic i decau la seva preocupació pel que pot passar a Europa, cal que els països del continent puguin assumir més responsabilitats dins de l’Aliança Atlàntica. La idea no és sortir de l’OTAN ni construir una OTAN exclusivament europea, però sí que els Estats del Vell Continent disposin d’una major capacitat per assumir responsabilitats militars quan es produeixi un conflicte que afecti la UE.

 

Però és possible europeïtzar l’OTAN? Els països que es mostren més partidaris de l’Aliança Atlàntica són els de l’est del continent, i solen mostrar més confiança cap a Washington que cap a París i Berlín.

Aquesta discussió la vam tenir durant la primera presidència de Trump (2016- 20). Des d’aleshores, va començar la invasió russa d’Ucraïna, que ha provocat una gran preocupació en els països de l’est del continent. Aquests mateixos Estats veuen amb certa preocupació l’arribada a Washington d’un president que disminueixi, o fins i tot congeli, l’ajuda a Ucraïna. Per aquest motiu, Polònia, Estònia o Lituània aposten ara per una major inversió europea en temes de defensa.

 

A més dels conflictes militars, hi ha les amenaces híbrides, com ara la desinformació i els atacs cibernètics. Li preocupen?

Sí, molt. Des d’aquí a París, he observat casos significatius de desinformació, per exemple, l’aparició la passada tardor d’unes estrelles de David pintades en carrers de la capital francesa –dues dones moldaves van ser detingudes per aquell fet i fonts properes a la investigació creuen que darrere de tot això hi ha els serveis secrets russos– per fer creure que hi ha un problema a gran escala d’antisemitisme a França.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

«Resultaria un error no deixar que Ucraïna entri a la UE perquè tenim por de la competitivitat dels cereals ucraïnesos.»

També he vist fake news –una informació falsa elaborada de manera bastant sofisticada segons la qual Macron havia suspès un viatge a Kíiv per por d’un atemptat– per enfrontar el president francès amb l’ucraïnès, Volodímir Zelenski.

 

La ministra de Defensa, Margarita Robles, va dir el març en una entrevista a La Vanguardia que «l’amenaça de la guerra és absoluta i la societat no n’és del tot conscient». Macron va advertir l’abril que «Europa és mortal» i que «pot morir de si mateixa». Què en pensa de la successió de declaracions d’aquest estil?

Crec que en una democràcia resulta important que temes com els de la guerra es debatin directament amb els ciutadans. Però cal que sigui una discussió informada i no alarmista. No es tracta d’alarmar el ciutadà, sinó de debatre de manera transparent, ja que un augment en la inversió en defensa representa un canvi respecte al que hem viscut les últimes dècades. Des del meu punt de vista, un dels arguments de més pes consisteix a recordar que fins ara enteníem que el risc era menor i, per tant, la pòlissa de seguretat col·lectiva tenia un cost més baix. Però ara cal augmentar la despesa, ja que s’han accentuat les amenaces híbrides i fins i tot el perill d’una guerra física.

 

El suport dels ciutadans a l’ajuda militar a Ucraïna està decaient, especialment en països com Itàlia, Alemanya o França en què la ultradreta viu un moment d’apogeu electoral. Com ho analitza?

La idea que els ciutadans no donaran suport a l’ajuda per a Ucraïna es troba molt present en el debat mediàtic des de l’inici del conflicte. Tot i que fa més de dos anys que va començar la guerra, trobo que es manté una acceptació força sòlida d’una majoria dels ciutadans. Almenys així ho indica l’Eurobaròmetre. Crec que una majoria dels europeus ha entès que amb l’enviament d’ajuda a Kíiv no només s’ajuda els ucraïnesos, sinó també la seguretat del conjunt del Vell Continent.

 

Quin hauria de ser el calendari d’adhesió d’Ucraïna a la UE?

És complicat parlar d’un calendari i dir si hauria de ser durant aquesta dècada o la pròxima. Però sí que em sembla important d’analitzar l’experiència de la integració europea de les tres últimes dècades, la qual ens mostra que resulta cada vegada més complicat mantenir la mateixa mecànica d’integració. Potser en lloc de parlar d’una ampliació de la UE, hauríem de referir-nos a una integració gradual. És a dir, cal canviar la manera de funcionar, que fins ara ha estat un tot o res.

 

Fins ara el Consell Europeu s’ha regit per la norma de la unanimitat en les votacions. Cal canviar-la per millorar l’eficàcia en la presa de decisions?

Sí, hauríem de canviar-la. Les votacions per unanimitat van establir-se per garantir que es tindrien en compte totes les sensibilitats nacionals. En els últims anys, però, hem vist que no s’utilitzaven amb aquesta finalitat, sinó perquè un país pogués prendre com a ostatges la resta. Ha estat evident amb el cas d’Hongria (governada pel neoconservador Viktor Orbán). Quantes vegades s’han produït votacions de vint-i-sis menys un? Tenint en compte això, crec que és important canviar aquesta manera de funcionar. Si a 27 ja ens costa assolir la unanimitat, a 33 resultarà impossible.

 

La jurista i política Arancha Gonzalez Laya, ministre d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació (2020-2021) al seu despatx de la Paris School of International Affairs de Sciences Po, a París. Foto: Enric Bonet

La jurista i política Arancha Gonzalez Laya, ministre d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació (2020-2021) al seu despatx de la Paris School of International Affairs de Sciences Po, a París. Foto: Enric Bonet

«Cal un major esforç per dissenyar els programes de reducció d’emissions de CO2 i per protegir l’agricultura davant de les repercussions de l’escalfament global.»

 

Respecte als Balcans, com creu que s’hauria de gestionar la incorporació dels països de la zona?

La millor manera és fer-ho no responent a un paquet de països, sinó a les situacions específiques de cadascun. Hi ha països com ara Montenegro que estan molt més preparats que Bòsnia i Hercegovina. Per aquest motiu, em sembla lògic que s’integri més ràpidament Montenegro que Bòsnia. I al mateix temps s’ha d’acompanyar Bòsnia perquè faci aquesta transició. Entenc els motius pels quals en el passat es va apostar per les ampliacions a base de paquets regionals, però ara cal canviar d’òptica i que cadascun dels Estats vagi avançant en funció de les seves peculiaritats.

 

Però d’aquesta manera no hi ha el perill que s’afavoreixin els ressentiments pels efectes de veïnatge? Per exemple, si el 1986 Portugal hagués entrat abans que Espanya en la Comunitat Econòmica Europea, això no hauria agradat als espanyols.

Cal que sortim de les lògiques d’entrar o sortir, d’estar dins o fora. Hem d’apostar per un trànsit gradual i això ens ajudarà a gestionar els greuges comparatius. Evidentment, si és blanc o negre, tothom vol que li toqui el mateix color. Però si es fa de manera gradual, si uns estan parcialment dins i d’altres parcialment fora, tot això desinfla aquestes tendències. I permet que els diferents països puguin avançar en aquells aspectes en què estan més madurs.

 

L’ampliació del 2004 amb l’entrada de deu països del centre i l’est d’Europa va deixar un gust amarg en alguns Estats membres, com ara França i especialment en les classes obreres que es van veure afectades pel tancament de fàbriques que es van instal·lar a Polònia. Com es pot evitar que passi el mateix amb Ucraïna, país que genera reticències pel seu potent sector agrícola?

Aquesta era la mateixa musiqueta que sentíem quan Espanya havia d’entrar a la UE. A França es deia aleshores que l’agricultura espanyola acabaria amb la francesa, però això no és el que va passar al final. El sector primari a França no es va enfonsar, més aviat el contrari, ja que l’agricultura francesa és actualment excedentària. L’únic que va passar és que els agricultors espanyols van haver de posar-se al mateix nivell pel que fa a les normes fitosanitàries europees. Resultaria un error no deixar que Ucraïna entri a la UE perquè tenim por de la competitivitat dels cereals i els grans ucraïnesos. Una decisió d’aquest tipus seria d’un curtterminisme brutal. Sí que caldrà que hi hagi una transició i un acompanyament econòmic dels sectors agrícoles perquè s’adaptin a aquesta situació.

 

Què en pensa de la manera com la Comissió Europea i els diferents governs nacionals han respost a les protestes d’agricultors que ha marcat el primer semestre d’aquest any?

El principal afectat pel canvi climàtic serà el sector agrícola. Està en la primera línia. Crec que als agricultors els interessa una agenda climàtica potent que els protegeixi. Conec bé aquest sector, ja que una part de la meva família hi treballa i sí que penso que les polítiques climàtiques europees s’haurien pogut dissenyar i integrar millor pel que fa a les realitats dels pagesos. No crec que s’hagi de renunciar a les ambicions climàtiques, però sí que cal un major esforç per dissenyar els programes de reducció d’emissions de CO2 i per protegir l’agricultura davant de les repercussions de l’escalfament global.

 

El Govern francès insisteix des de fa mesos que reduirà de manera considerable la despesa pública (més de 10.000 milions d’euros) aquest any. L’Executiu alemany va sofrir una crisi pressupostària a finals de l’any passat. Sembla que hi ha un retorn incipient de les mesures d’austeritat en el Vell Continent. Això pot reduir l’ambició de l’autonomia estratègica?

No parlaria d’austeritat, però és cert que sortim d’un període en què hi va haver un ús extensiu de la despesa pública. Es va deure al fet d’haver de mantenir dempeus l’economia durant la pandèmia, però també invertir en la transició tecnològica, climàtica i ara en defensa. Hem viscut uns últims anys amb inversions públiques elevades i també un gran endeutament. Crec que ara mateix cal un salt més qualitatiu que quantitatiu pel que fa a les inversions públiques i privades.

Per una banda, hem descobert que els països europeus són més eficaços quan inverteixen de manera conjunta i cal que retinguem aquesta lliçó del Next Generation –el fons comunitari de 800.000 milions d’euros impulsat durant la covid-19. Per l’altra, hem d’impulsar els bons mecanismes perquè l’estalvi privat no es quedi paralitzat ni se’n vagi als Estats Units, sinó que serveixi per a les inversions en el Vell Continent. I per a aconseguir-ho una bona mesura consistiria a disposar d’un veritable mercat únic dels capitals europeus.

 

Però no té la sensació que el Next Generation quedarà com una mesura exclusiva dels anys de la pandèmia? No li preocupa que això afavoreixi que Europa quedi ressagada respecte als Estats Units i la Xina?

Personalment, crec que hem après les lliçons de la crisi del 2008, quan vam perdre cinc anys i les males decisions van crear un gran sofriment dins de la UE. Però des d’aleshores, hem après les lliçons dels anys de la pandèmia, en què vam tenir la capacitat i l’energia política per evitar els errors comesos una dècada abans. Crec que ara estem en una tercera fase que es caracteritza pel retorn de la guerra. Per fer-hi front, hem d’utilitzar la bona energia del 2020 i invertir conjuntament, com van fer els 27 amb el Next Generation. Resulta necessària aquesta despesa militar conjunta, ja que això ens protegirà com a europeus i també servirà per mantenir els valors específics de la UE. Aquest no és només un espai d’interessos compartits, sinó també de valors.

 

Ara mateix, aquests valors es veuen criticats per la guerra de Gaza i per la doble moral que, segons els països del Sud Global, alguns Estats europeus mantenen respecte a l’ofensiva d’Israel en comparació amb la de Rússia a Ucraïna. Què en pensa d’aquestes crítiques?

No crec que la guerra de Gaza sigui un bon exemple d’un Occident desinteressat i la resta del món realment interessat envers el sofriment dels palestins. Crec que hi ha molta hipocresia en tots els Estats, començant pels països àrabs. Si els dirigents d’Orient Mitjà impulsessin un pla per a aconseguir una resolució política del conflicte, aquest probablement seria més útil que un d’elaborat pels Estats Units o la UE. I si hi ha un país que no pot parlar de doble moral, és la Xina. Si ens preocupa el sofriment de la població musulmana, ha de fer-ho tant la situació a Gaza com a la regió xinesa de Xinjiang –coneguda per ser el territori on es produeix la repressió de la minoria dels uigurs.

 

Quina és la responsabilitat de la comunitat internacional en el devastador conflicte de Gaza?

Si posem davant del mirall la comunitat internacional, veiem que aquesta va deixar que es podrís el conflicte en desinteressar-se’n i esperar que es produís una solució miraculosa. I ara resulta molt més complicat de reconciliar els actors confrontats. Des del 7 d’octubre, Israel se sent molt més vulnerable i hi ha un gran consens en la seva societat sobre la necessitat de defensar-se. Però al mateix temps hi ha una gran divisió entre els israelians respecte al Govern de Benjamin Netanyahu, que és realment molt radical.

En el cas de Palestina, també hi ha una divisió per la successió en el seu lideratge, un problema que ja existia abans d’aquest conflicte, però que ara s’ha accentuat. Tot plegat dificulta que es pugui avançar en la solució dels dos Estats.

 

Què en pensa de la proposta de Pedro Sánchez de reconèixer l’Estat de Palestina?

El reconeixement de Palestina representa una constant en la política exterior espanyola. Així ho demostren les nombroses declaracions i resolucions votades per partits polítics de tots els horitzons –també el Partit Popular el 2014. A Espanya sempre hi ha hagut aquesta línia i això l’ha caracteritzada respecte a altres països europeus. Per això, em van sorprendre algunes declaracions molt crítiques, i que vaig trobar excèntriques, amb la proposta de Sánchez.

 

Es refereix a les de l’expresident José María Aznar…

Sí, exacte.

 

I quina podria ser la utilitat d’aquest reconeixement? No podria quedar únicament en una mesura simbòlica?

Respecte al reconeixement de Palestina, sempre s’ha dit que l’important és fer-ho en el moment oportú, és a dir, quan ajudi a trobar una solució al conflicte. D’altres països de la UE (Polònia, Suècia…) ja ho van fer en el passat. Per aquells que no ho han fet, és important trobar el bon moment. Vaig escoltar recentment el ministre francès d’Afers Exteriors, Stéphane Séjourné, amb un discurs similar en què deia que calia reconèixer l’Estat de Palestina, però en el moment més propici. Des del Govern espanyol, entenen que ara es tracta d’un bon moment i així mantenir viva la possibilitat de dos Estats. Em sembla coherent amb la posició històrica d’Espanya.