La peça de caça Julio Iglesias sembla que, després d’unes setmanes a cel obert, s’ha tornat a amagar darrere de murs alts i jardins tropicals exuberants, enfosquit pel sempre fidel, encara que no del tot lleial, exèrcit de servei i periodistes casposos que es van posar a defensar no tant la presumpció d’innocència del cantant melòdic d’altre temps, com la seva mateixa sentència absolutòria davant del silenci, a riure-li les gràcies i a donar per fet que ell és així i altres bagatel·les.

Julio Iglesias, com s’anunciava després d’un concert d’Elvis, left the building. Encara que no és segur. Potser era el moment de deixar-ho estar, però les feres ferides solen ser fins i tot més perilloses, ja que no hi ha negociació sobre la dissimulació: morir o matar. És clara l’opció de tornar a una certa invisibilitat, lluny de les nostres mirades inquisitives, cruels, curioses i, per què no dir-ho, venjatives. Perquè no es tindrà pietat amb la seva vellesa, les seves atzagaiades, la seva pèrdua de poder. És la vella història de sempre, aquella en què ningú –si pot– no abandona la ciutadella: només si no li lleves l’ull, el bosc de Durham no se t’acosta.

En el fons, més enllà de si hi ha una reparació penal, una compra i venda de denúncies, la veritat demostrada sobre el suposat comportament d’abús i vexacions de Julio Iglesias contra part del seu personal domèstic, a aquell immaterial que és l’opinió pública ens és indiferent. Els que ja tenim una edat l’hem vist actuar i comportar-se, l’hem sentit en cançons i verborrea inintel·ligible. Ningú no ens ha d’explicar qui va ser Julio Iglesias perquè Julio Iglesias no feia altra cosa que ostentació del que significava ser Julio Iglesias: mans llargues i mocassins sense mitjons. Per això ens fa una mandra tremenda el trànsit de declaracions, instrucció, advocats a la sortida de jutjats, micròfons i platós.

PUBLICITAT

En realitat, abonant-nos al fet que les denúncies del personal domèstic fossin falses –de moment s’han arxivat per qüestions processals tècniques òbvies, com la falta de jurisdicció dels Jutjats davant dels quals s’han presentat–, al fet que tot el que sabem de Julio Iglesias és el que hem vist durant dècades i dècades per televisió i llegit en revistes de paper cuixé en sales d’espera de perruqueries i dentistes, a la platja o a casa de la cosina Luisa, tota aquesta informació obtinguda ja ens era, i és, prou.

Ximpleria i frivolitat

Per a molts, Julio Iglesias a finals dels 70 i tota la dècada dels 80 –que és del que servidor pot deixar constància– era el pitjor de la teva mare, el pitjor de la ràdio del cotxe, el pitjor de la tele, el pitjor en duo musical, el pitjor fent declaracions, el pitjor en imitacions que qualsevol s’atrevia a fer, el pitjor d’Espanya, el pitjor dels EUA, el pitjor de l’Amèrica del Sud. Per no parlar del que es va activar, va esclatar i va implosionar –amb una ona expansiva que ens continua afectant: basta mirar El hormiguero o els programes del cor– des del big-bang del seu primer matrimoni, tota aquella família: els nostres Kennedy sense Dallas ni Marilyn, els nostres Romanov sense Lenin, la nostra segona o tercera reialesa sense protocol ni guillotina. Fullejar una d’aquelles revistes de paper setinat, activava el ronc neurolèptic de part de la població, embadalida per les seves exhibicions impúdiques de diners, ximpleria i frivolitat, mentre que altres segments socials se sentien posseïts pel fantasma de Robespierre.

Ens va omplir de melassa la seva música d’ascensor, de flirteig adúlter entre caps de secció d’Homes i de Dones d’El Corte Inglés.

Julio Iglesias era un cantant i compositor d’èxit, treballador stakhanovista, addicte a les gales, els enregistraments i les promocions, a revistes, platós de televisió i escenaris. En el seu afany per l’èxit no coneixia ni Déu i sí que –com Saturn– va haver de devorar els seus fills, els va devorar. Assessorat, emparat i negociat pels estaments més conservadors del negoci, dels que arrisquen sense estar-se de res a Las Vegas i mai a les escurabutxaques del bar del teu barri, va ser un desclassat gloriós, un arribista per al qual l’èxit es paga amb la solitud i el preu és assumible i no importa –si em poso nostàlgic, parlo de Dulcineas i de Galícia i ja està–, patriota dels que porten la bandera però no el pagament d’impostos.

I ens va omplir de melassa la seva música d’ascensor, de flirteig adúlter entre caps de secció d’Homes i de Dones d’El Corte Inglés, de ronc inintel·ligible, de somics i palpació de la cicatriu de quan li van llevar la vesícula (i qui sap si el talent), una música internacional rància, que escoltada ara no ha canviat gens: continua sent impossible de digerir. Molt més encara quan es va dedicar, anys més tard, a versionar cançons sud-americanes plenes de doble sentit de priapisme de senyorot.

Amb ell, no hi ha res a fer. Potser només reivindicar-lo com a part de l’excés faller del PP valencià. Va vendre molt i més, tot. El que més. Va ser extremadament competitiu. Va llançar una imatge que li va comprar el més ranci de l’establishment EUA de l’entreteniment: el latin lover amb esmòquing, bronzejat i sempre disposat a allargar les mans al que calgués. A estones semblava el bomber de la música cursi, ja que els seus duos amb Diana Ross o Willie Nelson gairebé posen fi no solament a la carrera i la credibilitat d’aquests, sinó fins i tot a la del so Motown i els coiots al capvespre des d’un porxo. Tot per ser el número u. Sempre. L’obsessió per entrar al mercat dels ianquis. Lloc d’operacions, Miami.

De l’aspecte personal a l’esperpèntic

La seva presència en un escenari, la seva manera de cantar va passar de l’aspecte personal a l’esperpèntic, i el van imitar tant –còmics, altres cantants, pares i cunyats amics del conyac– que ell va acabar sent el més paròdic de totes les imitacions. Tenia un quelcom d’intrigant. No era només que el tipus tímid dels inicis havia mutat en un seductor caníbal. Era que li havia passat alguna cosa a aquell home perquè no solament cantava i es movia de manera estranya, sinó que parlava de manera estranya en un idioma a espasmes, amb frases que queien a terra com monedes, però sense fer soroll perquè no deia mai res. Tret de quan havia de donar explicacions per la pasta que rebia de l’Administració valenciana. Llavors, se li entenia tot i hauria estat millor no entendre.

Per a molts, Julio Iglesias a finals dels 70 i tota la dècada dels 80 era el pitjor de la teva mare, el pitjor de la ràdio del cotxe, el pitjor de la tele…

Alguna cosa li havia passat a Miami. El Julio Iglesias dels 80 i 90 caminava al mateix pas que Keith Richards en els 70, i el més increïble és que mentre Richards estava enganxat a l’heroïna, Julio Iglesias, només a l’èxit. No necessitava cap altra droga que aquesta. I si ja caminava de manera estranya, què dir de com parlava? Semblava sempre sonat, contestava preguntes senzilles amb atzucacs, plens de frases cursis. També li va passar a Camilo Sesto. Què passava a Miami? Potser era la solitud. O la fama vista des de la distància. O la cerca de l’èxit a qualsevol preu. Camilo Sesto també va tornar fet un altre, un personatge de saldo, dient coses estranyes. Però tornem a Julio, perquè Camilo va continuar sonant als autos de xoc i els karaokes i Julio ja només en format plaer culpable i en autocars de l’Imserso.

Julio tenia el pare, el doctor Iglesias, Papuchi, que també deia coses estranyes en un llenguatge més expressiu que el del seu fill, però ple de llacunes. La demència és el final dels Iglesias? No ho semblava. Només eren habitants d’un interregne on els homes s’envoltaven de dones joves, on els exemplars joves feien petons al front dels exemplars madurs, i amb una construcció semàntica plena de pleonasmes, paràlisis, forats sintàctics, el cantant melòdic es mostrava al món en freqüència senyor passat de revolucions, sempre a punt d’abocar-se com un gerro ple d’oli de cotxe sobre espatlles, boques, cossos de presentadores de televisió i és probable que de servei domèstic, parelles ocasionals, futures estrelles ocasionals i altres entitats humanes del planeta Iglesias.

PUBLICITAT

Julio tenia el pare, el doctor Iglesias, Papuchi, que també deia coses estranyes en un llenguatge més expressiu que el del seu fill, però ple de llacunes.

Un planeta on hi ha cabut tot. No solament el Duo Dinámico, l’apoteosi de músic melòdic amb esmòquing –Hola, Luis Miguel– sinó una dona mantinguda per homes sense necessitat de treballar, ella com a mercaderia de luxe. Un ministre socialista, un noble, un premi Nobel, un fill cantant, un altre que ho va intentar, una filla amb tennista, un fill amb tennista (diferents els tennistes), concursant televisiu, dreta antiavortament, prollibertat i antixusma.

Denúncia d’assetjament

De tot això, Julio Iglesias no en té la culpa, però una mica de vergonya torera podríem reclamar-li. Va ser producte d’una època gens reivindicable, a la qual la nostàlgia d’aparèixer va acompanyada de la paròdia i la infàmia enganxada a la sabata com un xiclet calent. No va representar sinó l’Espanya tronada de sempre. Que, això sí, va aconseguir triomfar on no havia triomfat ningú, i vendre entrades i discos fins a la bogeria, i va passar de posar la mà al cul de Diana Ross a, segons les denúncies, demanar que li acariciessin el Gwendoline all night long per poder agafar el son. Per una vegada, la història primer explicada com una comèdia de Benny Hill i després en forma de denúncia laboral i d’assetjament.