No es tracta de menystenir Johannes Brahms, ni el seu Concert per a piano n. 2 ni al pianista Marc-André Hamelin que el va interpretar a la primera part d’un programa amb la Bruckner Orchester Linz sota la batuta del director titular, Markus Poschner, dins del festival que commemora el bicentenari del naixement d’Anton Bruckner a l’auditori de Linz que porta el seu nom. Però quan se surt d’un concert emocionalment esgotat per una obra impressionant que a més era desconeguda per a la cronista, l’interès se’n va directament a aquesta obra, la Simfonia n. 1 en mi major del compositor austríac Hans Rott (1858-1884), una obra escrita el 1878-80 i que no es va estrenar fins al 1989, més de cent anys després, a Cincinnati (Estats Units).
El programa portava per títol Un tren carregat de dinamita i certament el concert va ser explosiu. L’epígraf al·ludia a l’incident protagonitzat per Rott el 1880 durant un viatge en ferrocarril. Va amenaçar amb un revòlver un passatger que es disposava a encendre un cigar dient-li que no ho fes perquè Brahms havia embotit el tren amb dinamita. La ment de Rott havia fet clic. Diagnosticat de bogeria al·lucinatòria i mania persecutòria obsessiva se’l va tancar en un hospital mental on va morir de tuberculosi quatre anys després, quan en tenia vint-i-cinc, després de diversos intents de suïcidi.
PUBLICITAT
Què pintava Brahms en la seva bogeria? Rott, alumne predilecte de Bruckner que sempre el va protegir, va presentar a Brahms la seva primera i única simfonia. El compositor alemany va rebutjar l’obra i va aconsellar al jove músic —tenia vint anys— que es dediqués a una altra cosa, que no tenia talent per compondre. Abans d’aquesta topada amb Brahms, la vida de Rott no havia estat fàcil. Havia perdut els pares i gràcies precisament al seu talent havia pogut continuar els estudis de manera gratuïta.
En la seva vida d’estudiant hi ha un fet que va exercir la seva influència en la història de la música i de la simfonia en particular. Va coincidir amb Gustav Mahler, que era dos anys més jove, a les classes de contrapunt i composició de Franz Kreen i fins i tot van compartir allotjament durant un període. Per a Mahler, Rott va ser «el fundador de la nova simfonia tal com jo l’entenc», i el va reconèixer com un model a seguir.
De fet, el malaurat compositor va ser la baula perduda entre el món simfònic del romanticisme de Brahms i Bruckner, compositors, d’altra banda, enfrontats, i el postromanticisme de Mahler. La Primera simfonia de Rott és realment un mapa que descriu l’estat de la música en aquell moment, el que s’estava esgotant i el que estava a punt d’esclatar. Els dos primers moviments reflecteixen la construcció orquestral del seu mestre, és a dir, de Bruckner, i es nota molt la influència de Wagner (Rott havia assistit al primer festival de Bayreuth, el 1876). Els altres dos moviments són tota una altra cosa. El llenguatge sonor és diferent, en particular el tercer anticipa netament el Mahler simfònic que despuntaria amb la primera simfonia vuit anys després que Rott acabés la seva.
El quart moviment és molt ambiciós amb un Finale que inclou referències a la Primera Simfonia de Brahms i sembla descriure les trinxeres musicals del moment en les que el jove compositor es va veure atrapat. La Bruckner Orchestra Linz i Poschner al capdavant van fer una interpretació d’una gran intensitat, buscant els contrastos, plena d’energia. Al meu costat, un dels fundadors de la Societat Internacional Hans Rott amb seu a Viena exultava bo i reconeixent que si el compositor hagués pogut escoltar la seva simfonia interpretada, cosa que no va poder fer ni amb aquesta ni amb altres obres, potser hauria escurçat el darrer moviment. Ves a saber, potser sí que hagués llimat la rauxa dels vint anys, però justament per això, per ser l’obra d’un jove que semblava voler menjar-se el món, té tot el sentit.
La primera part del concert la va emplenar una altra obra monumental, el Concert per a piano i orquestra n. 2 de Brahms amb el solista Marc-André Hamelin. Més que un concert, la peça sembla una simfonia i va ser executada de manera brillant. El programa era una demostració de la inutilitat d’aquelles trinxeres estètiques que convertien els compositors en antagonistes.
Diria que aquí no és fàcil poder escoltar una obra de Rott quan les programacions sempre declinen el que és ben conegut, sense deixa espai per al coneixement de nou repertori. Una llàstima. Tanmateix, cal afegir que un jove compositor català, Marc Migó (1993), ha recordat al malaurat músic austríac amb l’obra Epitafi a Hans Rott per a orquestra de corda.
