Gott ist tot, Déu ha mort. La cèlebre frase de Nietzsche és la primera cosa que es veu a Das Rheingold (L’or del Rin), el pròleg de la tetralogia de Richard Wagner Der Ring des Nibelungen (L’anell dels Nibelungs). L’ha pintat Alberich a l’interior d’una església abans de suïcidar-se, cosa que no arriba a fer perquè l’arribada de tres noies amb poders màgics, les filles del Rin, el distreuen. Sembla doncs que l’òpera comença pel final de la saga, pel capvespre dels déus, quan l’heroi que havia de salvar el món ha mort i les divinitats s’extingeixen a causa de la seva cobdícia. Però no.
El director d’escena Tobias Kratzer es disposa a explicar-nos la història d’uns déus que busquen el seu lloc físic i metafòric, que necessiten la seva legitimitat i també uns fidels, i això ho fan en l’espai del ritual, és a dir, en una església que, per a més detall, resulta ser un temple gòtic que podria ser ben bé catòlic. També ho fan portant vestidures antigues a diferència dels que no són déus que van amb vestuari contemporani.
Aquest Or del Rin estrenat a l’Òpera estatal de Baviera el novembre de l’any passat i reprès ara dins del festival d’estiu d’aquella casa muniquesa és el que arribarà al Liceu la temporada 2026-2027 en lloc del que s’havia anunciat procedent de La Monnaie de Brussel·les dirigit escènicament per Romeo Castellucci que va abandonar el projecte a mig fer. La resta d’aquest Anell arribarà a Barcelona en anys successius. A Múnic, la primera jornada de la tetralogia, Die Walküre, es veurà l’any vinent al festival.
El Walhalla que el déu Wotan fa edificar en la producció muniquesa és un altar amb un gran retaule. Els gegants que l’han construït són dos capellans amb clergyman que li fan una campanya de màrqueting amb figuretes, i fulletons i un expositor com els que els Testimonis de Jehovà planten a entrades concorregudes. Els dos gegants estan disposats a adorar Wotan sempre que pagui el deute. Erda, la deessa de la saviesa que anuncia tot el que passarà si el déu no torna l’or que ha robat a les filles del Rin, és la monja que ha estat asseguda en un banc. L’altar s’aixeca sobre una plataforma giratòria que serveix per a emmarcar les diferents escenes. Res és gratuït i si hi ha irreverència, aquesta està en la ment de l’espectador, no pas en el que mostra el director d’escena.
Kratzer, que va firmar un dels grans èxits recents del Festival de Bayreuth amb un aclamat Tannhäuser, fa servir una fórmula semblant per a aquest Or del Rin. Personatges profundament humans, sentit d’un humor molt intel·ligent, i l’ús d’imatges de vídeo per a les transicions musicals. En aquest cas, la baixada al Nibelheim a robar l’or és un viatge de Múnic a Nova York amb les dificultats que implica travessar fronteres amb una llança (durant el viatge Wotan canvia la capa medieval per un vestit, però manté els accessoris indispensables com la llança), i amb un gripau. I no farem més espòiler.
Tanmateix, el caràcter molt humà dels personatges mostra també la seva part més fosca, és a dir, la brutalitat i la capacitat d’humiliar al contrari, en aquest cas a Alberich, posseïdor de l’or i de l’anell que dona tot el poder a qui l’aconsegueix, a qui Wotan i el semideu del foc i gran manipulador, Loge, despullen en tots els sentits per vexar-lo en grau extrem.

Brownlee (Wotan) i Winkler (Alberich), a ‘L’or del Rin’ en la producció de Tobias Kratzer.
Foto: Geoffroy Schied.
Amb aquest pròleg no sembla que Kratzer faci una lectura política de la tetralogia com havien fet Patrice Chéreau o Frank Castorf, ni abstracta com la de Harry Kupfer, ni psicològica com la de Valentin Schwarz, ni simbòlica com la que va iniciar Castellucci. En qualsevol cas, cal esperar a veure com Kratzer desenvolupa i resol les tres jornades de l’obra. El que sí que ja es veu en el pròleg és una colla de fils que poden donar molt joc en la continuació de l’obra.
Deixant de banda l’orquestra de Bayreuth, la de l’Òpera estatal de Baviera és sense cap dubte, la formació que té l’herència de Wagner més arrelada havent creat al seu dia L’or del Rin i La valquíria, així com Tristany i Isolda i Els mestres cantaires de Nuremberg. La memòria no s’esborra. Tanmateix, aquesta és la primera obra del compositor alemany que Vladimir Jurowski ha dirigit a Múnic des de la seva arribada com a director titular de l’orquestra el 2021. Sembla doncs que ha volgut assegurar bé la seva batuta en aquest segon temple wagnerià. La seva lectura deixa entreveure les línies orquestrals amb molta nitidesa i si això pot fer notar algunes petites falles en els metalls (coses que passen fins i tot a les millors famílies), també fa destacar l’excel·lència de les cordes. També dirigeix amb uns tempi força vius ajustant-se molt al que Kratzer fa a l’escenari.
El jove baix-baríton Nicholas Brownlee és un nouvingut al paper de Wotan. Feia tres setmanes que a Barcelona havia rebut un dels premis de la crítica que organitza Amics del Liceu, el dedicat al millor cantant revelació! Doncs ara mateix podria optar al premi al millor cantant sense qualificatius perquè el seu Wotan és d’una extraordinària qualitat vocal, sense fissures, amb una veu sempre ben posada, i amb un gran sentit teatral molt ben adaptat a la posada en escena. En aquest cas, el seu aspecte més jove del que és habitual en aquest personatge juga a favor de l’escena. Tractant-se d’un debut en el paper, és d’esperar que en el futur la seva prestació sigui encara més encertada.
L’altra gran intèrpret tan pel que fa a la veu com a l’actuació teatral va ser la del també baix-baríton Martin Winkler com a Alberich, un personatge rodejat d’armes i ordinadors, tancat al seu búnquer-garatge que podria ser un dels molts paranoics apocalíptics que han florit als Estats Units de Trump. Winkler és un gran cantant, però és també un grandíssim actor com va demostrar, entre altres coses, a El nas de Xostakóvitx. Ha estat un molt bon Alberich diverses vegades a Bayreuth, però aquí excel·leix, tan pel que fa a la veu com a la interpretació teatral. La maledicció que llença contra els déus després que Wotan i Loge, a més de prendre-li l’or, l’hagin humiliat despullant-lo i fent-lo arrossegar per terra és de les que arriben a l’ànima.
La tercera gran interpretació vocal d’aquest Or del Rin és la de la contralt Wiebke Lehmkuhl. L’autoritat de la seva Erda, cantada amb una dicció diàfana, impressionava. El tenor Sean Panikkar era Loge, el semideu del foc, gairebé sempre amb una cigarreta encesa a la boca, i amb més presència a l’escenari del que és habitual, tot i que distanciada, per deixar ben clar que ell és una mena de titellaire que mou els fils de la trama. Amb la seva veu de timbre gairebé pur reflectia molt bé el caràcter incandescent del seu personatge.
Els baixos Matthew Rose i Timo Riihonen eren molt eficaços interpretant els gegants Fasolt i Fafner. També ho era Matthias Klink en el paper de Mime. La mezzosoprano Ekaterina Gubanova era Fricka sense destacar particularment aquesta vegada a diferència d’altres interpretacions seves, mentre que la Freia de la soprano Mirjam Mesak quedava força desdibuixada. La interpretació de les filles del Rin a càrrec de Sarah Brady (Woglinde), Verity Wingate (Wellgunde) i Yajie Zhang (Flosshile) va ser molt homogènia i ben cantada. Ian Koziara (Froh) i Milan Siljanov (Donner) no van passar de correctes.
El públic de l’Òpera estatal de Baviera no va estalviar els aplaudiments als intèrprets després d’un final espectacular d’aquest pròleg de L’anell del Nibelung. Ara, amb moltes ganes que passi un any per veure on ens porta el tàndem Jurowski / Kratzer per a Die Walküre!






























































































