Proclius a conceptualitzar, els mitjans francesos cerquen a definir amb una sola paraula, si pot ser, breu i sonora, la inèdita situació política i institucional en la qual es troba immersa França. De moment, es queden amb el concepte ja experimentat en tres ocasions de «cohabitació»: quan el president i el primer ministre no són de la mateixa corda política. De fet, cercles de l’Elisi preferirien dir-ne «cooperació exigent». La veritat és que les novetats de la present situació forcen les costures tant de la cohabitació com d’una cooperació per molt exigent que sigui.
La victòria del Rassemblement National (RN) —els lepenistes de sempre— amb 17 punts d’avantatge sobre la formació del president Emmanuel Macron en les eleccions europees del 9 de juny, va desencadenar l’agosarada i criticada decisió de Macron de dissoldre l’Assemblea Nacional i convocar eleccions legislatives anticipades tres anys.
I hi hagué una mobilització republicana per evitar un nou triomf del RN, que el donava tant per fet que ja tenia alegrement designat el candidat a primer ministre de França —una de les grans responsabilitats polítiques d’Europa— en la persona de Jordan Bardella, un jove de 28 anys, d’una inexperiència certificada, mai no ha exercit cap càrrec de govern executiu, però amb eslògans ben apresos, elegant, fotogènic i seductor a Instagram, ha resultat un atractiu electoral força reeixit.
Una vegada més, el toc a sometent republicà a la segona volta va funcionar i el RN ha quedat en tercera posició amb un total de 142 escons comptant-hi els emparentats, per darrere de la coalició de Macron, 166 escons. L’inesperat guanyador, amb 193 escons, ha estat l’esquerra agrupada en una conjuntural i fràgil coalició electoral —agrupar-se, se rassembler, és l’estat permanent del món polític francès— sota la denominació de Nou Front Popular (NFP), format pel moviment La France Insoumise (LFI) del volcànic tribú popular Jean-Luc Mélenchon, els socialistes mobilitzats per l’intel·lectual independent Rafael Gluksmann, fill del que fora filòsof i prolífer assagista André Gluksmann, els comunistes del tardorenc partit francès i els verds, vinguts a menys a les urnes.
L’Assemblea Nacional ha quedat dividida en tres blocs, més la dreta republicana, el que queda del que havia estat popular moviment gaullista, avui dividit entre els oficialistes de La Droite Républicaine (LDR), que disposen de 41 diputats i 6 emparentats, i els «realistes» d’Eric Ciotti amb16 diputats integrats al grup polític del RN.
En altres democràcies europees la fragmentació parlamentària és freqüent, considerada normal i gairebé rutinària la resposta política: una coalició de govern trigui el que trigui a acordar-se, mesos a Bèlgica, una setmana a Finlàndia, un dia a Espanya, com va ser el cas de PSOE i Unidas Podemos el novembre del 2019.
PUBLICITAT
Macron està sent vivament criticat per exercir la seva presidència utilitzant tots els recursos que la Constitució atorga al president de la República, més els consolidats per la pràctica que crea costum polític.
A França, la naturalesa del sistema polític obliga a respostes específicament franceses. La Constitució de la Cinquena República (1958), inspirada per De Gaulle, va incorporar elements de presidencialisme democràtic en el parlamentarisme comú, dotant al president de la República —investit de legitimitat en ser elegit pel vot ciutadà a dues voltes— de facultats semi executives: presideix el Consell de Ministres, és el cap de les forces armades, pot dissoldre el parlament i convocar eleccions, obligar a la Cambra a una relectura d’una llei aprovada, nomenar el primer ministre així com la resta del gabinet a proposta del primer ministre i per una pràctica reglamentada té reservats uns certs dominis, en particular, en política exterior, inclosa la política europea, la seguretat i la defensa —un ajudant de camp el segueix a tot arreu amb el maletí que conté les claus nuclears—.
Un híbrid polític
I, tanmateix, la singularitat de les facultats i prerrogatives del president no impedeix la preeminència del parlament, ja que en determinades circumstàncies les Cambres podrien destituir el president, és a dir, el sistema francès, considerat per molts un híbrid polític, és, en la realitat, més parlamentari que presidencialista.
Macron està sent vivament criticat per exercir la seva presidència utilitzant tots els recursos que la Constitució atorga al president de la República, més els consolidats per la pràctica que crea costum polític. Si potser, la crítica hauria de cenyir-se a l’aplicació concreta de les seves facultats, com la de nomenar primer ministre a una persona determinada, i no a la possibilitat constitucional de fer-ho, enervar-la requeriria una reforma substancial de la Constitució en haver-se de reconsiderar les competències del president.
L’experiència institucional acumulada per Barnier és extraordinària: quatre vegades ministre, dues vegades comissari europeu, vicepresident de la Comissió Europea i negociador en cap de la UE en l’aplicació del Brexit.
Macron, després de prendre’s el seu temps amb l’excusa dels Jocs Olímpics que se celebraven a París i rebutjar explícitament la candidata proposada pel NFP, que és certament el principal bloc de l’Assemblea Nacional amb 193 diputats de 577, però lluny de la majoria absoluta de 289, ha nomenat a Michel Barnier primer ministre, un bregat polític militant històric dels republicans gaullistes, que avui només tenen els 47 diputats de LDR.
Els mèrits personals de Barnier
Després de remenar diferents noms de dreta, esquerra i independents i de les consultes als grups polítics, el primer que, segons el president, no provocava una censura guanyadora «a la primera setmana», sumant com a mínim els 193 vots del NFP, els 126 del RN i els 16 afins d’Eric Ciotti, era Barnier, cosa que ve a suposar una aquiescència implícita del RN en la persona de Barnier.
L’experiència institucional acumulada per Barnier és extraordinària, quatre vegades ministre amb dos presidents —Jacques Chirac i Nicolas Sarkozy— i diferents governs: medi ambient, assumptes europeus, afers exteriors, agricultura i pesca; dues vegades comissari europeu: política regional i cohesió, mercat interior i serveis i vicepresident de la Comissió Europea, i, finalment Negociador en cap de la UE el 2016 per a la preparació i la conducció de les negociacions en l’aplicació del Brexit i de 2019 fins a març de 2021 per a la preparació de les futures relacions de la UE amb el Regne Unit. I ha exercit les seves responsabilitats amb una capacitat de negociació, bo i sabent escoltar, que li ha estat reconeguda per la dreta i l’esquerra, dins i fora de França.
Alineat amb l’europeisme, amb un posicionament ideològic de centredreta tot declarant-se «gaullista social», les diferències ideològiques de Barnier amb Macron, sense excloure’n de fons que la cohabitació pot aflorar, són més aviat les pròpies de trajectòries polítiques personals, de manera que la unitat ideològica dels poders institucionals de l’Estat, en principi, continuaria assegurada.
El retret insistent que es fa a Macron i la conseqüent desqualificació a Barnier és no haver respectat la tradició, que no una norma constitucional, de nomenar un primer ministre procedent de la majoria parlamentària, inexistent en aquesta legislatura. El NFP confon ser el bloc amb més diputats, 193, i la majoria absoluta per a la qual li falten ni més ni menys que 96 escons; tampoc no va ser la llista més votada, a la segona volta obtingué 7.005.499 vots, mentre que el FN va arribar als 10.110.088, però va resultar perjudicat pels desistiments en contra seva de les «triangulacions» a nombroses circumscripcions. A tot estirar, el que el NFP podria invocar és una «preferència», subjecta als condicionants del context polític, no un dret que llavors s’imposaria al president obligat a nomenar al candidat del NFP.
El retret insistent que es fa a Macron és no haver respectat la tradició de nomenar un primer ministre procedent de la majoria parlamentària, inexistent en aquesta legislatura.
L’elecció del primer ministre és un acte discrecional del president de la República, tant és així que el decret de nomenament no pot ser recorregut davant el Conseil d’État, per ser considerat un acte de govern, no un acte administratiu impugnable. Per contra i per elevació, LFI amb Mélenchon al capdavant propugna iniciar el procés de destitució del president de la República bo i acusant-lo de «denegació de democràcia» i de «cop de força institucional» per no haver nomenat Lucie Castets, la persona proposada pel NFP.
El NFP confon ser el bloc amb més diputats, 193, i la majoria absoluta per a la qual li falten ni més ni menys que 96 escons.
Tot i que la mesa de l’Assemblea Nacional, amb una majoria de l’esquerra, ha admès a tràmit la iniciativa, aquesta no té cap possibilitat constitucional de prosperar, però el sol fet de plantejar-la és un senyal de la polarització de la política francesa i de la deriva demagògica d’una part de l’esquerra.
PUBLICITAT
A França no es parla de judicialització de la política, sinó de politisation politicienne de la politique (politització de politiqueig de la política), en alterar-se el sentit constructiu del joc polític per interessos sectaris o personals. Valgui com a mostra la censura anunciada des del NFP al primer ministre Michel Barnier abans de conèixer la composició del seu govern, abans d’escoltar la seva declaració de política general davant l’Assemblea Nacional i abans de recórrer, si calgués, als òrgans de l’Estat especialitzats, Conseil d’État i Conseil Constitutionnel, per determinar si les tan criticades diverses decisions del president de la República s’ajustaven a la legalitat.
Una cohabitació amb tres vèrtexs
Si la cohabitació de president i primer ministre es preveu, normalment fluida, institucional en termes polítics (el primer presideix i el segon governa), sense excloure entrebancs en part deguts a la interpretació dels respectius rols, la relació del primer ministre i l’Assemblea Nacional —l’altra cohabitació, que introdueix la novetat més important en la present situació— serà a matadegolla amb els extrems de l’arc parlamentari. De la possibilitat de la «cohabitació» específica de primer ministre i parlament dependrà l’estabilitat política de França i, fins a un cert punt, el funcionament institucional de la Unió Europea.
Tots els estats membres de la Unió són iguals, però el que ocorre a França és una referència política a Europa, cosa que el president Macron s’encarrega de recordar sovint amb les seves preses de posició al voltant de les qüestions europees i que té teoritzat en els seus dos discursos sobre Europa, pronunciats a la universitat de la Sorbona (setembre de 2017 i abril de 2024), per bé que les darreres evolucions polítiques a França han afectat la imatge de Macron i afeblit el seu predicament a Europa.
L’actual cohabitació serà triangular: president de la República, primer ministre i Assemblea Nacional, o no serà, i podria tenir una repercussió al Consell Europeu i al Consell de la Unió Europea pel que fa a la unanimitat en la presa de decisions.
La cohabitació francesa a les institucions europees
La singularitat del sistema polític francès en les circumstàncies de la cohabitació no és només una qüestió de política interior de França, la transcendeix i té un vessant o projecció europea en el marc institucional de la Unió Europea.
El Consell Europeu, la institució directament intergovernamental de la UE, com diu la fórmula oficial, comporta la reunió dels caps d’Estat o de Govern dels estats membres amb un representant per Estat. Però resulta que, en realitat, només hi participa un sol cap d’Estat: el president de la República Francesa, perquè té reservades per una combinació de pràctica política i d’interpretació constitucional funcions de política exterior, de seguretat i de defensa, que en la resta dels Estats exerceixen els governs.
D’altra banda, en les deu diferents formacions del Consell —la institució que colegisla juntament amb el Parlament Europeu— participen els ministres dels governs, cadascú en funció de la matèria que s’hagi de tractar, per tant, els ministres de França.
Podria produir-se una situació conflictiva en l’ordre polític francès amb una incidència en l’ordre jurídic comunitari, si al Consell Europeu el president de la República promou determinades prioritats o directrius polítiques que hauran estat aprovades per unanimitat, per exemple, les ajudes financeres o d’una altra mena a Ucraïna —una qüestió que pertany al camp de la política exterior i de seguretat— a tenir en compte pel Consell, que entrin en contradicció amb la posició del Govern francès marcada per l’Assemblea Nacional, si s’hagués pronunciat contra les ajudes a Ucraïna.
Si el Consell estatueix per majoria qualificada no hi hauria cap problema específic si el ministre francès formés part de la minoria, però si la decisió ha de ser per unanimitat, per exemple, en política exterior i de seguretat comuna, en finances o per fixar el marc financer pluriennal, en dret de família o en la cooperació policial operativa, llavors la coincidència francesa del govern i l’Assemblea Nacional, si fos contrària a la majoria en el Consell, bloquejaria la decisió, car la posició del ministre francès determinada per la Cambra baixa impediria la unanimitat.
En les anteriors cohabitacions aquesta contradicció no es va produir perquè el primer ministre procedia de la majoria de l’Assemblea Nacional, que no era la del president, però sí la seva que assegurava la coherència de posicions entre govern i parlament, al mateix temps que a través del primer ministre l’Assemblea Nacional recolzava la cohabitació amb el president.
La fragilitat parlamentària del primer ministre a l’Assemblea Nacional serà una font permanent de dificultats per al manteniment de l’estabilitat política.
En aquesta mena de cohabitació triangular, sense descartar les diferències que puguin sorgir entre el president, que apurarà al màxim una interpretació presidencialista de les seves facultats, i el primer ministre que voldrà conservar un marge de maniobra, la fragilitat parlamentària del primer ministre a l’Assemblea Nacional serà una font permanent de dificultats per al manteniment de l’estabilitat política.
I n’hi haurà, de dificultats, principalment en el camp econòmic i social, que depèn plenament del govern, per exemple, sobre la revisió de la llei de la jubilació als 64 anys complerts, que Barnier ha apuntat que portaria a la Cambra, sense concretar en què consistiria la revisió, el reajustament anual de l’Smic (el salari mínim interprofessional de creixement), les mesures per a la reducció del deute públic sobirà, que s’eleva per sobre del 110% del PIB —una situació crítica, car França està sota vigilància de la Comissió Europea, sotmesa al procediment de dèficit excessiu— o els drets sindicals, el govern de Michel Barnier escorat cap a la dreta toparà d’immediat amb la posició del NFP, sense oblidar el joc imprevisible del RN.
Per tot plegat, la crisi política, l’amenaça de censura i la possibilitat d’una dimissió forçosa del primer ministre caracteritzaran permanentment la cohabitació triangular francesa i poden projectar ombres sobre la Unió Europea.
