No hi ha dubte que el 2022 ha estat un any de grans canvis en el cinema espanyol, no solament per la consagració definitiva d’una nova generació de cineastes o la incorporació massiva de les dones en l’àmbit de la direcció, sinó també per un canvi de paradigma en les modalitats de posada en escena que es podria considerar històric. I que no sorgeix del nores, sinó que prové d’una fermentació lenta que fa anys, dècades, que es produeix, i que uns pocs cineastes, potser continuadors directes de la gran tradició subversiva i heterodoxa del cinema espanyol, ja protagonitzaven pel seu compte i risc.

Curiosament, a tall de justícia poètica, alguns d’ells ens han regalat aquest mateix any pel·lícules que es poden comptar entre les més rellevants de la seva filmografia. I, per si això pot resultar significatiu o simptomàtic, també les acadèmies espanyola i catalana n’han recordat la importància a l’hora de tenirlos en compte en les seves nominacions.

En aquest sentit, si bé és cert que Isaki Lacuesta, Albert Serra i Carlos Vermut, fins i tot pertanyent més o menys a la mateixa generació, representen maneres d’entendre el cinema una mica diferents entre si, no ho és menys que els tres coincideixen en la seva oposició frontal a aquella narrativa estereotipada que a vegades sembla consubstancial al cinema espanyol i català. I si els més joves poden presumir ara d’haver obert una bretxa, potser ja definitiva, en aquest territori es deu, en part, al fet que aquests tres pioners –entre d’altres– van poder començar a esbrossarlos el camí.

Igualment, tampoc no es pot dir que apareguessin per art de màgia. Lacuesta, per exemple, prové de la gran tradició del cinema català que s’inicia amb l’Escola de Barcelona en els anys 60 i culmina amb la figura de Joaquim Jordà. I la seva última pel·lícula, Un año, una noche, es podria considerar la seva incorporació definitiva a una manera de fer en certa forma industrial, encara que sigui des de la producció independent, després de tot un seguit de treballs més artesanals i realitzats amb un finançament més precari, entre els quals destaquen obres fonamentals com La leyenda del tiempo (2006), Los pasos dobles (2011) o Entre dos aguas (2018), les dues últimes guardonades amb el premi a la millor pel·lícula a Sant Sebastià.

El que passa «una nit» pot modificar els nostres modes de percepció en el transcurs de tot «un any».

Un año, una noche no renuncia a aquest vincle amb la realitat, perquè el seu punt de partida és l’atemptat contra la discoteca Bataclan, a París, perpetrat el novembre de 2015 per terroristes islàmics, com també el llibre que va escriure un dels supervivents. No obstant això, en aquest cas, Lacuesta opta amb contundència no solament per la ficció, sinó sobretot per un qüestionament radical dels seus estatuts. Perquè Un año, una noche no és tant una reconstrucció del succés, ni un estudi dels seus efectes sobre els que van viure l’horror de primera mà, com un acostament, sensible i delicat, a la manera com som capaços de recordar i reviure aquells esdeveniments que, a vegades sense que ho sapiguem, canviaran no tan sols la nostra vida, sinó fins i tot la història del món i de com ens hi relacionem.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Una escena de Un año, una noche d’Isaki Lacuesta.

Una escena de Un año, una noche d’Isaki Lacuesta.

 

Una atmosfera evanescent

Per a Lacuesta, no es tracta d’interpretar políticament el fet d’una manera unívoca. Al contrari, el seu film prefereix construir una atmosfera evanescent, una sèrie de textures indefinides en les quals el temps sembla que suri i el relat canviï a cada moment, segons la perspectiva i el dia o el lloc. El que passa «una nit» pot modificar els nostres modes de percepció en el transcurs de tot «un any», per seguir amb el títol. I així, la ficció resultant tampoc no ha de seguir els models cronològics habituals, sinó que es pot mostrar igualment etèria, traslladant aquesta incomoditat a l’audiència.

És curiós que una cosa semblant passi a Pacifiction, l’última pel·lícula d’Albert Serra, un director d’orígens molt diferents dels de Lacuesta. Serra sempre s’ha volgut presentar com un independent acèrrim, i si reivindica alguna tradició, aquesta tendeix a inserirse més en l’àmbit artístic i fins i tot literari que en l’específicament cinematogràfic. La major part de les seves pel·lícules anteriors així ho testifiquen: la que el va donar a conèixer, Honor de cavalleria (2006), és una reinterpretació peculiar del Quixot, mentre que Història de la meva mort (2013) reunia Dràcula i Casanova en un mateix escenari i Liberté (2019) es retrotreia a la França de Lluís XVI per recrear, a la seva manera, una orgia en els boscos pròxims al París de l’època, protagonitzada per nobles llibertins.

El cinema de Serra és eminentment conceptual, fins al punt que la seva estratègia ha acabat convertint el mateix cineasta en un personatge més de la seva filmografia, cosa que ha generat malentesos incomprensibles entre un cert sector de la crítica. I Pacifiction seria, segons aquesta perspectiva, una mena de síntesi i recapitulació de la seva visió artística, sobretot des del moment en què el protagonista, un alt comissionat francès a la Polinèsia interpretat per Benoît Magimel, és clarament un transsumpte del mateix cineasta, un mer observador que es passeja per un decorat que no entén, però que intenta controlar, exactament el mateix que ha fet Serra amb els seus materials de partida en totes les seves pel·lícules.

Pacifiction és més una instal·lació o una performance que un film pròpiament dit, com tots els treballs anteriors del seu responsable, però aquí cal fer una excepció sobre aquest tema: al contrari que en les seves pel·lícules prèvies, Serra no solament és conscient d’estar fabricant una gran ficció, sinó també d’estar-ho fent des de les ruïnes del cinema, sigui el clàssic d’aventures colonials o el modern de Fassbinder, amb el qual la seva pel·lícula té més d’un punt de contacte.

 

Un fotograma de Mantícora de Carlos Vermut.

Un fotograma de Mantícora de Carlos Vermut.

 

Un retorn als orígens

Com en el cas d’Un año, una noche, doncs, la ficció depèn de la memòria i és sempre una gran reconstrucció del passat. I en aquest punt és on apareix el cinema de Carlos Vermut, que en aparença no té res a veure ni amb el de Lacuesta ni amb el de Serra. Vermut prové del món del còmic, on va començar, i els seus referents s’han de localitzar en això que se sol anomenar «cultura popular» o, més específicament, cultura pop, fins al punt que el seu primer llarg, Diamond Flash, constituïa una àmplia reflexió sobre el paper dels superherois en l’imaginari contemporani.

Després de Magical Girl (2014) i Quién te cantará (2017), intents de fer un cinema industrialment més complex, però igualment personal, cosa que no va semblar que satisfés les seves expectatives, Mantícora representa un retorn als orígens i un exercici de depuració estilística. I, com no podia ser d’una altra manera, també un viatge al centre del cinema, la seva pel·lícula més estricta a l’hora de construir una posada en escena específicament fílmica que, d’altra banda, ja havia assajat d’una manera més precària a Diamond Flash.

La història inquietant del jove dissenyador de videojocs que sembla ser el centre de Mantícora, així, es ramifica en múltiples ficcions que no renuncien mai a la seva condició com a tal, molt al contrari: la turbulenta vida sexual del protagonista coneix una prolongació esfereïdora en les relacions quotidianes i a la feina, on les seves fantasies sembla que es fan realitat (encara que sigui virtual), de la mateixa manera que l’austeritat aparent de la planificació oculta un foc interior que ve de molt enrere, tant del seu passat, que no s’explicita mai, com d’aquest bagatge cultural i mitològic aclaparador que el títol resumeix amb claredat espartana…

 

«Nova ficció espanyola»

Fins a quin punt, en fi, la nebulosa vital d’aquest personatge pot coincidir amb la dels protagonistes d’Un año, una noche i Pacifiction? Sigui com sigui, aquesta pregunta és fonamental, perquè planteja qüestions de fons sobre el que ja podem denominar «nova ficció espanyola», que no solament concerneix els cineastes d’aquesta generació, sinó també els seus successors, amb els quals ja es tracten d’igual a igual i dels quals parlarem un altre dia amb més calma. Continuarà, doncs.