No hi ha dubte que el 2022 ha estat un any de grans canvis en el cinema espanyol, no solament per la consagració definitiva d’una nova generació de cineastes o la incorporació massiva de les dones en l’àmbit de la direcció, sinó també per un canvi de paradigma en les modalitats de posada en escena que es podria considerar històric. I que no sorgeix del no-res, sinó que prové d’una fermentació lenta que fa anys, dècades, que es produeix, i que uns pocs cineastes, potser continuadors directes de la gran tradició subversiva i heterodoxa del cinema espanyol, ja protagonitzaven pel seu compte i risc.
Curiosament, a tall de justícia poètica, alguns d’ells ens han regalat aquest mateix any pel·lícules que es poden comptar entre les més rellevants de la seva filmografia. I, per si això pot resultar significatiu o simptomàtic, també les acadèmies espanyola i catalana n’han recordat la importància a l’hora de tenir-los en compte en les seves nominacions.
En aquest sentit, si bé és cert que Isaki Lacuesta, Albert Serra i Carlos Vermut, fins i tot pertanyent més o menys a la mateixa generació, representen maneres d’entendre el cinema una mica diferents entre si, no ho és menys que els tres coincideixen en la seva oposició frontal a aquella narrativa estereotipada que a vegades sembla consubstancial al cinema espanyol i català. I si els més joves poden presumir ara d’haver obert una bretxa, potser ja definitiva, en aquest territori es deu, en part, al fet que aquests tres pioners –entre d’altres– van poder començar a esbrossar-los el camí.
Igualment, tampoc no es pot dir que apareguessin per art de màgia. Lacuesta, per exemple, prové de la gran tradició del cinema català que s’inicia amb l’Escola de Barcelona en els anys 60 i culmina amb la figura de Joaquim Jordà. I la seva última pel·lícula, Un año, una noche, es podria considerar la seva incorporació definitiva a una manera de fer en certa forma industrial, encara que sigui des de la producció independent, després de tot un seguit de treballs més artesanals i realitzats amb un finançament més precari, entre els quals destaquen obres fonamentals com La leyenda del tiempo (2006), Los pasos dobles (2011) o Entre dos aguas (2018), les dues últimes guardonades amb el premi a la millor pel·lícula a Sant Sebastià.
