Són les guerres i no els governs i els seus diplomàtics les que dibuixen els mapes del món en els grans trasbalsaments que assenyalen els canvis d’època. Així està passant a l’Orient Mitjà, on se’n poden comptar tres des del 7 d’octubre de 2023, aquell dia de mort i de terror en què les milícies de Hamàs van deixar darrere seu més de 1.200 cadàvers i se’n van endur segrestades a 250 persones del territori israelià on havien penetrat.

Res no sabien els dirigents de Hamàs de les guerres en cadena que acabaven de desencadenar i que encara no s’han acabat, però el que sí que sabien és que volien arruïnar el mapa de pau dissenyat per la Casa Blanca de Donald Trump en el seu primer mandat presidencial amb el Acords d’Abraham. Es  tractava d’un projecte diplomàtic i a la vegada econòmic que buscava el ple reconeixement d’Israel per part de tots els països àrabs veïns i la creació d’una zona de prosperitat àrab-israeliana. S’havia de fer sense cap mena de consulta ni participació de la població palestina, mal representada per Hamàs a Gaza i per l’Autoritat Palestina a Ramal·lah i ignorada des del Washington trumpista. Però havia de comptar, en canvi, amb l’adhesió cabdal de la superpotència àrab, islàmica i petroliera que és l’Aràbia Saudita.

Hamàs va incendiar la regió i va esbotzar el mapa abans que es produís tal reconeixement per part de la monarquia saudita, pendent d’alguna mena de gest, encara que fos més simbòlic que real, en direcció a la creació d’un Estat palestí. Era la condició exigida per tal que Israel obtingués el mapa somniat del que només quedava exclòs l’Iran teocràtic de l’aiatol·là Khamenei. Les guerres encadenades des d’aleshores, a Gaza, al Líban i a l’Iran, han estat totes dominades per la desproporció de forces i l’asimetria dels mitjans militars utilitzats.

PUBLICITAT

D’una banda,  l’aliança de dos països amb l’arma nuclear, amb exèrcits que es compten entre els millors del món i dotats d’una tecnologia militar de punta insuperable. De l’altra, les milícies de Hamàs a Gaza i de Hezbol·là al Líban i la Guàrdia de la Revolució Islàmica iraniana, amb capacitats militars limitades per enfrontar-se als desplegaments enemics, però amb una gran habilitat per infligir danys estratègics amb drons i míssils, en pertorbar l’economia global, les cadenes de subministraments, el mercat del petroli i sobretot amb la guerra ideològica i propagandística.

Cap dubte sobre els resultats quan es fan els comptes en nombre de morts i el balanç de la destrucció a cada banda. Trump i Netanyahu han guanyat: les milícies de Hezbol·là i Hamàs han quedat delmades, les seves cúpules escapçades, els seus túnels i refugis destruïts i gran part de l’armament neutralitzat. La República Islàmica de l’Iran ja no té flotes aèria ni naval, la guerra va liquidar  la seva sencera cúpula dirigent, han estat molt malmeses totes les instal·lacions nuclears i les infraestructures militars. Fins i tot l’economia productiva ha quedat severament ferida.

Però tot es capgira quan s’avaluen el resultat de les guerres en termes de guanys estratègics, correlació de forces, aliances regionals i projecció internacional. Israel i Estats Units no han aconseguit el seu objectiu, que era acabar amb el règim islamista. Hamàs segueix existint sense que l’Autoritat Palestina n’hagi tret cap profit. També al Líban, amb el sud ocupat per l’exèrcit israelià, han sobreviscut les milícies xiïtes de Hezbol·là. I el règim iranià, finalment, n’ha sortit reforçat després de la mort sota les bombes el primer dia de la guerra del seu cap d’Estat, l’aiatol·là Ali Khamenei, i ha reactivat el valor estratègic de l’estret d’Ormuz, amb capacitat per pertorbar el comerç mundial, i convertit, per tant, en una arma dissuasiva més potent fins i tot que l’amenaça nuclear.

Fum negre s’eleva del port de Salalah, a Oman, el 13 de març de 2026. Imatge de satèl·lit de Copernicus, programa d’Observació de la Terra de la UE.

La magnitud de la derrota política i diplomàtica de Trump i Netanyahu, expressada en la inconsistència de la treva de seixanta dies pactada amb l’Iran, és de les que fa època. S’havien proposat refer el mapa d’Orient Mitjà per la força insuperable de les seves armes gràcies al canvi de règim i a la instal·lació d’un govern proamericà i proisraelià a Teheran, i han aconseguit el seu enduriment, ara més tecnocràtic, militaritzat i rejovenit. Volien una rendició incondicional dels iranians i és els Estats Units qui s’ha rendit políticament davant de la victòria diplomàtica derivada del xantatge exercit amb el control d’Ormuz.

Totes les aliances dels Estats Units a la regió han quedat tocades, fins i tot amb Israel. Ni somniar en ressuscitar els Acords Abraham. Emirats Àrabs Units (EAU), estret aliat del govern israelià i amb vocació de lideratge estratègic en competència i rivalitat veïnal amb l’Aràbia Saudita, ha marxat de l’OPEP (Organització de Productors de Petroli). Com a resultat ha deixat inservible el Consell de Cooperació del Golf, amb els seus socis dividits entre els qui volen obrir-se a unes relacions normals amb l’Iran i els qui prefereixen estrènyer les relacions amb Israel i Estats Units, com és el cas d’Abu Dhabi i Dubai, els dos emirats més poderosos i rics d’EAU. El nou Iran debilitat militarment, però enfortit políticament té totes les cartes per estrènyer les relacions amb els veïns àrabs als quals ha atacat durant la guerra.

Amb el Pla Abraham es buscava una cartografia pacífica dominada pels negocis i custodiada per la cooperació militar entre àrabs i israelians, sota el patronatge estatunidenc, a l’estil de l’Aliança Atlàntica, on les restes dels moviments d’alliberament palestins quedaven relegades a la marginalitat sota una vigilància cada cop més policial i Israel podia consolidar els assentaments il·legals de Cisjordània. Amb la hipotètica destrucció del règim islàmic i la instal·lació d’un govern afí a Teheran s’hauria avançat encara més ràpidament envers l’hegemonia militar, econòmica i política israeliana sobre l’Orient Mitjà sencer i la irrellevància o fins i tot la desaparició de la causa palestina. Les guerres han desbaratat el mapa d’Abraham, però han demostrat els límits de l’acció militar, tot i que han deixat una cartografia ambigua on es barreja la guerra sense final amb treves inestables que difícilment portaran a la pau.

Resoldre la intolerable situació de la població palestina a Gaza i Cisjordània potser és el pas previ a qualsevol avanç seriós, però la pau és altament improbable entre dos règims tan extremament oposats com la dictadura militar iraniana i l’expansionisme etnonacionalista de l’actual democràcia il·liberal israeliana. Que tot això succeeixi sota la direcció del trumpisme i davant l’absència d’Europa fa encara més improbable el mapa de la pau. Comença a perfilar-se, en canvi, una cartografia multipolar de la qual s’allunya els Estats Units, s’acosta la Xina, mentre les potències mitjanes militaritzades busquen l’equilibri potser impossible que substitueixi l’hegemonia unipolar anterior.

PUBLICITAT

Els equilibris de força futurs ja es dibuixen en l’actual paper central del Pakistan, país en estreta connexió amb Pequín, a les negociacions de Ginebra entre Washington i Teheran, comptant amb el suport de Qatar, Egipte, Turquia i Aràbia Saudita. En aquest mapa és rellevant l’aïllament d’Israel, país que només juga al taulell de la força, tot i que a les eleccions generals de l’octubre vinent tindrà l’oportunitat de redefinir la seva voluntat diplomàtica i el seu paper en la redistribució del poder regional.

El mapa futur és incert i inestable. Les negociacions en curs entre l’Iran i els Estats Units i entre Israel i el Líban necessitaran molt de temps i paciència per culminar i després per arribar a consolidar-se, impulsades de moment per unes treves fràgils i obstaculitzades per unes ànsies bèl·liques que no han desaparegut en cap dels països de la regió i per l’exclusió d’agents crucials en les guerres, com és Israel en la de l’Iran i Hezbol·là en la del Líban. Tot i els rebrots bèl·lics, Orient Mitjà és ara mateix, al moment d’escriure aquestes ratlles, en una certa desescalada, i això que pot semblar molt poc, ja és molt valuós, tractant-se de la geografia més virulenta, polaritzada i radicalitzada del planeta.