Entre les moltes virtuts que té el llibre d’Orlando Figes Los Europeos, ja comentat en aquestes pàgines (número 23), hi ha la de presentar la figura de Pauline Viardot, fins ara coneguda només en els cercles musicals més curiosos, però ignota per a la resta. No repetirem la importància d’aquesta cantant i compositora que va deixar una petja molt més enllà del món estrictament musical. Ja ho ha fet de manera excel·lent l’historiador britànic. I si ara ja coneixem una mica aquesta dona, ha arribat el moment de conèixer la seva família.
El món de l’espectacle ha donat nissagues dedicades a la música. La primera que ve a la memòria és la família Bach, amb el compositor, la segona esposa i una colla de fills músics; o la família Mozart amb pare, fill i filla; o els Strauss amb pare, fills i nét; o, més cap aquí, els Kleiber o, ara, els Prégardien. Doncs el mateix amb la família García, una nissaga formada per Manuel García, pare; Joaquina Sitchez, Briones, la segona esposa; María Malibran i Pauline Viardot, filles, i Manuel García, fill. Tots ells van excel·lir, cadascú amb les seves capacitats musicals, per tot Europa i Amèrica del Nord. Entre nosaltres han estat uns perfectes desconeguts fins que alguns musicòlegs i cantants d’aquí, però sobretot de fora (com sempre), van començar a explicar–nos qui era la família García.
Rossini va escriure el paper d’Almaviva d’’Il Barbiere di Siviglia’ i el d’Otello per al polifacètic tenor, empresari, compositor i mestre.
Manuel del Pópulo Vicente Rodríguez (Sevilla, 1775 –París, 1832), que va acabar sent conegut com a Manuel García, era tenor, compositor, empresari i mestre de cant. Tot això, que ja és molt, no explica veritablement qui va ser aquest sevillà que va començar la seva carrera a la lliberal Cadis com a autor i intèrpret de tonadillas, l’equivalent espanyol dels intermezzi italians. A Madrid va ser director, compositor i primera figura dalt de l’escenari del teatre de Los Caños del Peral (on avui hi ha el Teatro Real) i va contribuir a transformar els corrals de comèdies de tradició medieval en teatres a la italiana.
PUBLICITAT
A París va triomfar com a tenor portant-hi els sons de la seva Andalusia alhora que es va impregnar de l’estil que imperava a la capital francesa, el de l’opéra comique. A Nàpols, que era l’altra gran capital del teatre musical, hi va estrenar la seva òpera més coneguda (en va compondre una cinquantena), Il califfo de Bagdad, amb la qual va posar al dia l’opera buffa. Va fer amistat amb Gioacchino Rossini que li va escriure la part del Comte d’Almaviva d’Il Barbiere di Siviglia i també el paper protagonista del seu Otello.
Rossini i Mozart, als Estats Units
A Londres va fundar una acadèmia i va publicar un mètode de cant. Als Estats Units la família García hi va portar l’òpera italiana, fins llavors desconeguda en aquell país, en particular Rossini, però també Mozart. Un ancià Lorenzo da Ponte, el cèlebre llibretista de Don Giovanni, entre altres òperes, que vivia en aquell país va demanar a García que la representés de manera que la família va protagonitzar l’estrena americana de l’òpera de Mozart. De retorn a París passant per Mèxic, al pater familiae la veu de baritenor que l’havia caracteritzat i que li havia permès excel·lir en papers com el de Don Giovanni o Otello el començava a abandonar i llavors es va dedicar a l’ensenyament, activitat amb què va formar tota una generació de cantants.
La proverbial incúria en què la cultura espanyola, inclosa la catalana, manté els seus artistes es veu reflectida a la Wikipedia. La versió italiana dedica a l’entrada de Manuel García el triple d’espai que en castellà i català, i l’anglesa, el doble. La recuperació de la seva figura no va començar fins al 1994, quan la musicòloga Celsa Alonso va publicar Canciones i Caprichos Líricos, i el tenor Antonio Palacio i la mezzosoprano Teresa Berganza els van enregistrar. El 2000, el musicòleg nord-americà James Radomski va publicar la seva biografia que dos anys més tard es va traduir al castellà, editada per l’Instituto Complutense de Ciencias Musicales.
María Malibran va ser la Callas del moment, Pauline Viardot cantava i componia, i el germà va ser l’inventor del laringoscopi.
Poc després, el 2006, aquest musicòleg i la seva germana Teresa (també tot queda en família) van editar l’òpera de cambra de García per a quatre solistes i piano L’isola disabitata que es va representar a Bilbao i a Madrid uns anys més tard, una obra que els Amics de l’Òpera de Sarrià van interpretar fa un parell d’anys. El 2007 a Barcelona, en un Palau de la Música mig buit, Christophe Rousset i Les Talens Lyriques hi van presentar Il Califfo di Bagdad, fent gaudir d’allò més els agosarats assistents. Els directors Juan de Udaeta i Alberto Blancafort han fet edicions crítiques d’altres òperes de García com ara Don Chisciotte o La Mort du Tasse, l’òpera amb què el músic polivalent va arribar al seu zenit perquè, segons el seu biògraf, «no era fàcil mantenir–se a dalt de tot com a compositor italià i francès, cantant italià, guitarrista i cantant espanyol i professor de cant».
PUBLICITAT
El públic, rendit a les germanes
La filla María (París, 1808 -Manchester, 1836), casada amb un banquer de cognom Malibrán, va ser la Callas del seu temps, desitjada per tots els grans teatres europeus. Rossini va dir que era una «criatura meravellosa», que amb el seu geni musical desconcertant ningú no havia aconseguit superar–la. La seva vida, però es va estroncar als 28 anys a conseqüència d’una caiguda de cavall. La seva llegenda iniciada ja en vida, no va fer altra cosa que créixer amb la seva mort tan prematura. En temps moderns qui va reivindicar aquesta diva va ser la soprano australiana Joan Sutherland i la mezzosoprano italiana Cecilia Bartoli.
Pauline (París, 1821 –París, 1910), un dels tres protagonistes de Los Europeos, tretze anys més jove que María, va començar la seva també espectacular carrera quan la germana gran ja havia mort. Va viure gairebé noranta anys, que va dedicar primer a cantar i després a compondre i a ensenyar. Les dues van tenir el públic dels teatres europeus rendit als seus peus. A Mujeres españolas, Salvador de Madariaga posa les germanes García al costat de grans personatges com Catalina d’Aragó o Rosalía de Castro. Curiosament, en cap moment cita l’activitat de compositora de Pauline. També la Bartoli, des del Festival de Pentecosta de Salzburg que dirigeix, ha volgut reivindicar la figura d’aquesta dona. I també els Amics de l’Òpera de Sarrià, que van presentar la seva òpera de cambra Le Cendrillon.
El mestratge del germà
I ara toca parlar de Manuel García, fill (Madrid 1805 –Londres 1906). Tenia veu de baríton, però aviat va deixar els escenaris perquè les seves prestacions quedaven molt lluny de l’altíssim nivell familiar. La seva importància, però, en el món de l’òpera i fins i tot de la medicina és cabdal. Professor de cant al Conservatori de París i a la Royal Academy of Music de Londres, va estudiar l’anatomia de la larinx i va ser l’inventor del laringoscopi.
Prenent com a punt de partida el mètode de cant que havia publicat el seu pare, el va millorar introduint–hi els resultats de les seves recerques anatòmiques de l’aparell fonador. Durant dècades, el seu manual Traité complet de l’art du chant, va ser llibre d’estudi obligat per a qui es volia dedicar al bel canto, estil amb el qual la família havia triomfat. Acabada aquella època operística a mitjan segle XIX, els ensenyaments de García no han perdut la seva validesa per poder fer front a qualsevol repertori.
