«They were careless people, Tom and Daisy –they smashed up
things and creatures and then retreated back into their money
or their vast carelessness or whatever it was that kept them together,
and let other people clean up the mess they had made.»

F. Scott Fitzgerald, The Great Gatsby

Els Estats Units sempre han estat un imperi accidental. El país, durant la seva fundació, neix en oposició a un imperi, com una república de petits terratinents lliures. Els fundadors no volien un executiu fort, ni un cap d’Estat que tingués vocació monàrquica. El mateix nom del càrrec, president, era en aquella època emprat per referir-se a algú que dirigeix reunions, no pas una figura amb poder polític real.

La relativa modèstia del cap de govern americà, per als fundadors, es veu clarament en la mateixa arquitectura de Washington DC. El Capitoli, la seu del legislatiu, és un edifici colossal, imponent, construït dalt d’un turó dominant, el National Mall. La Casa Blanca, en canvi, és una mansió construïda en un parc que dona al Mall, però no directament davant del Congrés, sinó a un costat. La seva mida relativament reduïda és una decisió conscient: Pierre Charles L’Enfant, l’urbanista francès que va planificar la ciutat, volia un palau monumental, però George Washington va decidir limitar-ne l’escala.

Durant gairebé un segle, la Casa Blanca va complir la seva funció amb certa suficiència. L’edifici, cal dir-ho, tenia les seves pegues, i les reparacions després que els canadencs li calessin foc a la guerra de 1812 van ser força matusseres. Però el país no deixava de ser una república de grangers primer, i de comerciants i burgesos després, força aïllacionista, amb una política exterior poc ambiciosa i una estructura governamental molt reduïda a escala federal.

Tant l’ala oest, on hi ha el despatx oval i l’equip de govern del president, com l’ala est, una entrada formal per a visites, van ser construïdes el 1902.

Tot i això, cap a finals del segle XIX, els Estats Units van acabar deixant el seu aïllament a la força. El país era, simplement, massa ric i massa gran per seguir donant l’esquena al món. La política exterior va esdevenir més activa, la diplomàcia més important, i el govern federal, després de dues guerres mundials i el New Deal, massa rellevant per estar-ne al marge.

Vista exterior del futur Saló de ball a l’ala est de la Casa Blanca. Render distribuït per The White House.

La Casa Blanca, tot i això, seguia sent el mateix edifici petit i atrotinat de sempre, totalment insuficient com a seu de govern del que s’estava convertint, a marxes forçades, en el país més poderós del planeta. Tant l’Ala Oest, on hi ha el despatx Oval i l’equip de govern del president, com l’Ala Est, una entrada formal per a visites, van ser construïdes el 1902. Els dos afegits van ser reformats durant els anys trenta sota Franklin Roosevelt, el gran arquitecte del Washington modern, però mantenint unes dimensions limitades perquè no fessin ombra a la residència. Això fa que les oficines de l’executiu siguin, encara avui, notòriament incòmodes, amb sostres baixos i passadissos estrets.

PUBLICITAT

Tendes de campanya als jardins

La construcció modesta de l’Ala Est, la seva manca de pretensions, feia que el cap d’Estat del país dominant d’Occident realment no tingués gaire espai per rebre visites. La sala d’actes més gran només podia acollir prop d’un centenar de persones. Una reunió d’estat, una cimera entre països, una trobada històrica només podia anar acompanyada, com a molt, d’un banquet de casament petitó.

Així que, durant les últimes dècades, els Estats Units, superpotència imperial i líders del món lliure, han practicat la diplomàcia en grups petits; si en volen més, els cal improvisar. Els grans banquets d’estat, quan venen reis, presidents i grans líders i aliats que requereixen centenars de convidats, se celebren en tendes de campanya provisionals als jardins de la Casa Blanca. Es pot sopar al costat del president i gaudir del gèlid hivern o de l’asfixiant estiu de Washington mentre es fa cua per fer servir un lavabo químic de festival de poble.

Durant el seu primer mandat, a Trump li agradava queixar-se de com n’era de vella i atrotinada la Casa Blanca, i del poc espai que tenia per a convidats i cerimònies.

Per als americans, això sempre ha estat alhora un tema lleugerament vergonyós, exemple de la falta de serietat del país, però també un motiu de cert orgull implícit. Sí, la Casa Blanca és massa petita i incòmoda, però ho és perquè aquest no és un país amb imperis, reis i palaus a la seva història. El president és important, però no viu ni treballa entre relíquies d’un passat dinàstic, sinó a la residència que el primer líder del país, l’home que no va voler ser rei, va voler construir.

De l’actual president dels Estats Units, per descomptat, se’n poden dir moltes coses, però el que queda clar és que no és algú que visqui amb modèstia. Grandiloqüent, egocèntric, fatxenda, Donald J. Trump és probablement el mandatari al qual més li agrada la pompa i el protocol de ser cap d’Estat. Durant el seu primer mandat, li agradava queixar-se de com n’era de vella i atrotinada la Casa Blanca, i del poc espai que tenia per a convidats i cerimònies.

Trump, com a promotor de casinos, hotels i edificis de luxe, a més a més, està convençut que té un gust excel·lent en tot el que és arquitectura i disseny. Quan guanyà la presidència per segona vegada, va decidir que el seu gran llegat a la capital seria una Casa Blanca digna del poder i prestigi del país. La mansió no la pot tocar: és massa icònica, massa important. Però l’Ala Est, un edifici pesat, no gaire elegant, i amb un disseny més centrat a protegir el búnquer presidencial construït a sota durant la Segona Guerra Mundial que en la funcionalitat, era un objectiu fàcil.

Un solar

Un president normal, sabent que estava tocant un edifici històric, hauria iniciat un procés de consultes, un concurs d’idees, una comissió especial. El president Truman, quan va renovar la residència (perquè s’estava esfondrant), ho va negociar tot amb el Congrés.

Trump, no. Seguint els seus vells costums de quan era un promotor immobiliari a Nova York, va demolir l’edifici primer, abans que ningú pogués protestar o oposar-s’hi. L’Ala Est és un solar ara mateix, i el president vol construir-hi una sala de banquets enorme, molt més gran que la mansió al centre del complex.

Per finançar aquest projecte, Donald Trump està fent servir donacions privades. Desenes d’empreses i grans fortunes han aportat centenars de milions de dòlars per a un projecte personal del president. Tots els implicats, òbviament, diuen que tot és cosa de patriotisme i història viva a la Casa Blanca. Gairebé tots els donants tenen grans contractes amb el govern federal, estan demanant canvis legals o que els autoritzin fusions empresarials i projectes, o tenen algú a la família que busca un indult presidencial.

Seguint els seus vells costums de quan era un promotor immobiliari a Nova York, Trump va demolir l’edifici primer, abans que ningú pogués protestar o oposar-s’hi.

Fins i tot pels embogits estàndards de l’Administració Trump, la idea de construir una sala de festes al costat del principal símbol del poder civil del país, rebent una cosa una mica massa similar a suborns, seria escandalosa. El que ha fet de la demolició de l’Ala Est un fet memorable ha estat el context.

Per començar, la demolició es va fer durant el tancament del govern federal provocat per la intransigència del mateix president. Quan el Congrés dels Estats Units no aprova uns pressupostos, no hi ha pròrrogues: el govern tanca. Els funcionaris es queden a casa sense sou, i només aquells considerats essencials —com l’FBI, els controladors aeris i la gent que vigila centrals nuclears— segueixen a la feina, però sense cobrar un ral. Inexplicablement, el president va decidir que era essencial demolir un terç de la Casa Blanca per construir-hi una sala de festes.

Gairebé tots els donants tenen grans contractes amb el govern federal, estan demanant canvis legals, o tenen algú a la família que busca un indult presidencial.

Trump, a més, sembla estar obsessionat amb el projecte. Ha fet diverses presentacions de les seves idees als periodistes, sovint amb elaborades maquetes tridimensionals, i parla sobre el tema amb un interès i una energia que no sembla mantenir quan parla de sanitat, educació o preus. Irònicament, la història de la demolició va coincidir amb les grans protestes de «No Kings» (Reis, no) contra el president, fent encara més visible el contrast.

Impopularitat creixent

És difícil donar un moment exacte o atribuir un fet específic a un canvi en les enquestes. Durant tota la seva carrera política, Donald Trump sempre ha estat impopular, però aquesta impopularitat era força estable, deixant-lo al voltant d’un 42-43 % d’aprovació. Les excavadores comencen a destruir l’Ala Est el 20 d’octubre; a partir d’aquell dia aquesta xifra cau per sota del 40. A mitjan novembre, s’acostava al 35.

En política, la percepció d’un líder conegut és difícil de canviar un cop s’ha consolidat entre els votants. Trump és la persona més famosa i coneguda del planeta, i a hores d’ara tothom té una opinió formada sobre ell. Per als seus admiradors més acèrrims, és un home que lluita contra l’establishment, odiat per les elits. Un milionari de classe obrera, barroer i irritant, que lluita per la gent normal, no pels arrogants intel·lectuals de les dues costes.

PUBLICITAT

El 31 d’octubre, per celebrar Halloween, el president va organitzar una festa a Mar-a-Lago, el seu club de golf/palau/residència a Florida, amb el lema «Una mica de festa no ha fet mai mal a ningú», una referència a la novel·la El Gran Gatsby. La imatge d’un president que està construint palaus mentre celebra vetllades decadents amb vestits d’època, el mateix dia que el programa federal que dona ajuts per comprar menjar a famílies pobres s’atura, és impossible de compaginar amb aquesta imatge.

Tot i la seva visibilitat, el poder del president dels Estats Units té força d’il·lusori: els presidents tenen poder i influència si tothom creu que són populars i poderosos, i la perden ràpidament quan aquesta imatge es difumina. Quan, el dimarts següent, els demòcrates guanyaven victòries decisives a Virgínia i Nova Jersey, la idea que Trump ha perdut el contacte amb part dels seus votants i que la Casa Blanca està ocupada per gent més preocupada per les festes i per ajudar els seus donants serà difícil de trencar.

Les eleccions legislatives del 2028 estan lluny, i encara poden passar moltes coses durant els propers mesos. Però durant el mes d’octubre sembla força clar que alguna cosa s’ha trencat al Partit Republicà. Els americans encara desconfien del Partit Demòcrata, i els veuen com a dèbils i desconnectats dels problemes de la gent. Però la idea que Trump, l’home dels palaus, les festes i els banquets, i el seu partit sí que ho fan, és cada cop menys creïble.

Els americans sempre han desconfiat dels nobles, de la riquesa i de l’ostentació. No hi ha rics més mal vestits que els milionaris d’aquest país. Construir una gran sala de banquets amb tons monàrquics, demolint la modesta Ala Est del passat, potser era necessari per no fer el ridícul cada cop que reben visites, però no és americà. És el tipus de símbol que es recorda.