No és massa freqüent sortir d’un teatre d’òpera amb la satisfacció d’haver assistit a un espectacle en què tot quadra, que res grinyola ni està fora de lloc. Afortunadament, això passa a l’Òpera de Colònia amb la representació de Cain, overo Il primo omicidio d’Alessandro Scarlatti amb llibret del noble venecià Antonio Ottoboni. L’orquestra Gürzenich, titular del teatre, dirigida per Rubén Dubrovsky, la posada en escena de Dietrich W. Hilsdorf, i sis veus de gran nivell i qualitat van fer que la màgia musical i teatral funcionés plenament.
Il primo omicido (1707) és un oratori, però porta tanta càrrega dramàtica que fa que sembli una òpera. De fet, l’obra va ser composta durant la prohibició imposada gairebé al final de la seva vida pel papa Innocenci XII de representar òperes, un gènere que considerava immoral. Però, feta la llei, feta la trampa, i així l’oratori es va convertir en un succedani de la forma operística, el qual va trobar molt ressò a Venècia i del que Scarlatti va ser un gran cultivador.
L’oratori es basa en el capítol IV del Gènesis i, com el seu títol indica, explica el primer assassinat de la història, el d’Abel a mans del seu germà Caín. Escrit en dos actes per a sis veus sense cor, només amb àries i duos, fa un plantejament teològic alhora que molt domèstic de l’inici de la humanitat amb tots els seus vicis i les seves virtuts fruit del pecat original. Els personatges són Adam i Eva, els fills Caín i Abel, i dos antagonistes, Déu i el diable, movent cadascun els fils a favor seu.
La història és ben coneguda. Déu afavoreix a Abel en detriment de Caín, i aquest, en un atac de gelosia mata al germà. Els pares perden els dos fills perquè l’homicida, després de ser temptat pel diable a suïcidar-se, opta per desaparèixer. La partitura és molt austera, la música està despullada, el que no vol dir que sigui fàcil ni que no presenti moments ben complicats per als cantants i els intèrprets.
La producció que ara s’ha vist a l’Òpera de Colònia, acabada de renovar, ve del teatre Aalto d’Essen on es va estrenar el 2020, però la covid va aturar el seu recorregut. Hilsdorf porta la història a un escenari ben quotidià, el d’una família a taula, la primera de la història, a l’hora de dinar, pares i fills, i els dos personatges afegits, el bé i el mal, Déu i el diable. La situa, però, a l’època de Scarlatti, en una escenografia de Dieter Richter que reprodueix la sala d’un palau barroc que ha vist moments millors, amb les parets escrostonades. Com en una pel·lícula de Buñuel, els personatges no tenen sortida. Només hi ha una finestra a molta alçada a la qual s’hi arriba amb una escala de mà repenjada contra la paret, a la que ningú s’hi acaba d’enfilar del tot. Ni Déu. L’única manera d’escapar com fa Caín després de matar Abel, és baixant a la sala, entre els espectadors, però ni així. Les portes també estan tancades. La il·luminació (d’Andreas Grüter) que entra al menjador és la d’una vidriera al sostre. Així l’escenografia és una caixa tancada, la qual cosa afavoreix molt les veus i la seva projecció.

Adriana Bastidas-Gamboa (Caín) i Xavier Sabata (Déu), a ‘Il primo omicidio’, a l’Òpera de Colònia. Fotografia Thilo Beu.
El diable és una senyora mundana que exerceix els seus poders de seducció sobre Caín. Tanmateix, Déu li arrenca vestit i perruca per mostrar qui és en realitat. I aquest Déu, amorós a vegades, però també molt cruel, tira les cartes del tarot. Al final, el Creador li diu a Adam que si vol descendència en tindrà —Eva està embarassada tota l’estona— i fruit de la seva llavor arribarà un dia un redemptor. Quan el diable escolta aquestes paraules, enfurismat, clava un crucifix a la paret amb tres cops ben sonors de martell.
Tret de l’assassinat, no passen gaires coses, però la posada en escena és d’una gran riquesa de detalls. És un engranatge de moviments subtils que fa que tot es mogui i tot canviï en aquell espai reduït i tancat. Petites coses fan gran aquesta posada en escena. Per exemple, Déu i Abel reprodueixen amb els seus dits l’escena de la Creació de Miquel Àngel a la Capella Sixtina, però el diable i Caín fan exactament el mateix.
La representació comença amb un record del paradís, amb un cant d’ocells abans que soni la partitura. Acaba amb la imatge inicial, tots a taula menjant un plat de sopa, però ja no és la família feliç de l’inici quan pare i fill tocaven el violí en harmonia. Ara estan a taula amb el cap cot, assumint les conseqüències dels seus actes. Només se sent el so fred de les culleres rasant la porcellana els plats.
L’argentí Dubrovsky dirigeix una orquestra on hi ha instruments d’època i moderns, repartida en dos espais mig elevats amb un lloc preeminent pel llaütista. La formació instrumental i la seva disposició escènica van donar un so barroc d’una gran bellesa que integrava a la perfecció el que passava en escena. El director va saber donar un caràcter sempre diferent a les repeticions de les àries da capo. Els solistes van respondre amb igual qualitat i intensitat expressiva.
La mezzosoprano Adriana Bastidas-Gamboa en el paper de Caín reproduïa amb la seva veu tots els matisos d’un personatge que no només és maldat. És una figura que té un complicat perfil psicològic en què caben l’enveja, sí, també la debilitat davant del diable i la fermesa quan no es deixa convèncer pel suïcidi que el maligne instiga, un personatge marcat també per la dissort. La soprano Alina König Rannenberg era un Abel amb una veu consoladora sobretot quan cantava des del més enllà. El tenor Dmitry Ivanchey va ser un Adam sòlid, de veu ben col·locada, que feia bona parella amb l’Eva de la soprano Tamara Banjesevic. Van ser colpidores les àries que cadascun cantava després de la pèrdua del fill assassinat.
El contratenor Xavier Sabata, plenament recuperat d’una laringitis que li havia impedit cantar, però li havia permès actuar en les representacions anteriors, no era un Déu bondadós. Era un Déu poderós, que també tenia un vessant fosc que Sabata reproduïa de manera ben convincent. Al cap i a la fi, la falta d’equanimitat de la deïtat davant dels primers fills nascuts, no pas creats, porta al primer homicidi. El baix-baríton Baurzhan Anderzhanov va ser el Diable que completava el repartiment.
Com totes les obres d’aquella època, Il primo omicidio va desaparèixer del mapa fins que va ser rescatada als anys seixanta del segle passat. Tot i això, no és que es representi massa sovint. Fa tres anys Calixto Bieito el va presentar al Teatro Arriaga de Bilbao que dirigeix en una producció de Tatjana Gürbaça. I pel que fa a les seves òperes, Vespres d’Arnadí, amb Dani Espasa al capdavant, va oferir la més coneguda de Scarlatti, Il Mitridate Eupatore, al Palau de la Música fa poc més d’un any. Era la primera vegada que s’escoltava a Barcelona.
‘Cain, overo Il primo omicido’, vist al teatre de l’Oper Köln el 8 de novembre.






























































































