Estic convençuda que cadascú de nosaltres pot evocar moments importants de la seva vida escoltant la banda sonora o el diàleg d’una pel·lícula. Com pot ser, doncs, que la salut del cinema sembli tan fràgil? Ha estat la pandèmia el detonant de la davallada d’espectadors a Catalunya?

Per entendre l’actual univers audiovisual i trencar alguns prejudicis d’espectadora cinèfila, m’he deixat acompanyar per la mirada d’alguns especialistes del sector: Pilar Sierra, directora del Gremi d’Exhibidors de Catalunya; Elena Neira, professora i investigadora de la UOC, especialista en nous models de distribució audiovisual; Carlos Losilla, crític cinematogràfic, assagista, membre del consell de redacció de la revista Caiman Cuadernos de Cine i professor de la UPF i l’ESCAC; Julio Lamaña i Pablo Sancho, representants de la Federació Catalana de Cineclubs, i Núria Aidelman, membre de l’associació A Bao A Qu.

Memòria històrica cinematogràfica

Losilla em fa veure que és important entendre que estem vivint un moment historiogràfic molt interessant, en el qual s’està reescrivint la història del cinema, posant en valor figures de dones molt rellevants: directores, muntadores, guionistes –papers fortament feminitzats en els inicis–, actrius i productores, recuperades no per ser dones, sinó per les aportacions que van fer al món del cinema.

Han passat gairebé cent trenta anys des que es va disputar aquella cursa frenètica per presentar la primera innovació tecnològica d’imatge en moviment. Losilla em treu de dubtes i m’explica que, en efecte, van ser els Lumière qui en van sortir victoriosos presentant en societat el 1895 a París, prèvia presentació a la comunitat científica del moment, el seu cinematògraf, amb el qual van projectar el primer curt de la història, La sortie de l’usine Lumière a Lyon, deixant la societat fascinada.

PUBLICITAT

Des de 2016 el nombre de sales a Catalunya es manté estable, amb una assistència superior allà on hi ha més concentració de població, a l’àrea de Barcelona.

També m’explica un fet no tan conegut, que Thomas Edison havia presentat amb anterioritat el seu quinetoscopi, que alguns consideren el precedent de la càmera cinematogràfica i, altres, la primera plataforma de streaming de consum individual de la història. Hem de dir que en aquella presentació prèvia dels Lumière hi havia la secretària de la productora de León Gaumont, Alice Guy Blaché, primera directora de cine de ficció de la història, la pionera que va experimentar amb efectes especials i que al final de la seva vida va haver de reivindicar la seva aportació al món del cinema davant de prestigiosos historiadors.

El meu ‘Cinema Paradiso’

El moment dolç del cinema va culminar, a Espanya, el 2013 amb vint-i-vuit milions d’espectadors. La revolució tecnològica i l’era d’internet va agafar poc preparada una indústria cinematogràfica que vivia un moment de desgast i necessitava, urgentment, una transformació, veient-se obligada a flexibilitzar-se i a deixar anar, a contracor, els seus dominis. El que es va produir el 2020 va ser l’acceleració d’un fenomen que ja s’estava donant abans de la pandèmia.

La digitalització va obligar la indústria a abandonar el cel·luloide i aquelles cintes que tant fascinaven Totò, de Cinema Paradiso, obligant els exhibidors a adaptar-se al nou format digital. Els hàbits de consum, en conseqüència, van canviar, els videoclubs que tant trobo a faltar es van consolidar, però també una pirateria que va foradar les arques de les taquilles. En aquest context neix, amb molt d’atreviment, un model que semblava una bogeria, el VOD (Video on Demand), que ofereix, a pagament, una immensa oferta audiovisual adaptada als gustos i als horaris de l’usuari, fins i tot des d’un smartphone.

Algunes sales emblemàtiques de Barcelona com el Niza, l’Urgell o el Novedades, van passar a millor vida i, recentment, els ha tocat el torn als emblemàtics cinemes Comèdia o Boliche. Aquest darrer apostava, permanentment, per una cartellera en VO, i ha tancat persianes de forma estranya i sobtada, deixant encara una mica més orfe de cinemes el centre de la ciutat comtal. Sierra es manté optimista perquè entén que el consum de l’audiovisual ha canviat, i tot i que les quotes de taquilla a Espanya i Catalunya no han tornat a situar-se al mateix punt que abans de la pandèmia (18 milions d’espectadors el 2019), la progressió és positiva, amb un 20 % més el 2023 respecte a l’any anterior, i la perspectiva va a l’alça.

Malgrat la pandèmia, des de 2016 el nombre de sales a Catalunya es manté estable en 137-138, tenint una assistència superior allà on hi ha més concentració de població, com és el cas de la ciutat i la província de Barcelona. De tota manera, Sierra insisteix que hi ha prou espectadors i prou sales per acollir-los, o no tindrien les portes obertes. El que potser està succeint a Catalunya, amb una mitjana de 10 estrenes setmanals, és que no tot arriba a les sales, com passa amb les produccions mitjanes, que trien directament les plataformes com a primera finestra d’exhibició.

Sierra opina que encara és aviat per afirmar que l’streaming ha impactat negativament en el cinema i creu que a la davallada d’espectadors hi han influït altres factors, com la gentrificació d’una ciutat com Barcelona que s’està orientant més al turisme que a la gent que hi viu. Afegeix que «la competència d’una sala de cine no només és la plataforma, és el tipus d’oci. Veure una pel·lícula en una sala de cine no és el mateix que veure-la a casa, és la diferència, estàs concentrat, aïllat, fins i tot es converteix en un moment de relaxació, de desconnexió des del punt de vista educacional, i més ara que els joves no tenen paciència».

‘Streaming wars’

Neira, en canvi, es manté més escèptica quan parlem sobre la salut del cinema. La situació que viu, diu, té unes arrels que van més enllà de la pandèmia i una problemàtica de base, la bifurcació entre el cinema netament comercial i l’altre que vola per sota del radar i que no fa tant negoci a les sales, oferint un concepte més cultural, més artístic, que cada vegada ha anat més centrat en un tipus d’espectador i que, històricament, passava pels festivals.

PUBLICITAT

Algunes sales emblemàtiques de Barcelona com el Niza, l’Urgell o el Novedades, van passar a millor vida i, recentment, li ha tocat el torn al Comèdia.

Em diu que per cada Alcarràs que triomfa, hi ha un centenar de pel·lícules que no superen el milió d’euros de recaptació empatant entre costos i ingressos, perquè no existeix una indústria al seu entorn. Davant d’aquest panorama, les sales abracen el cine més comercial i deixen poc espai a l’alternatiu.

Amb el naixement de l’streaming les grans companyies, les majors, van decidir no arriscar en el món d’internet i llicenciar les seves produccions a les plataformes, és quan el model comença a tenir èxit i a despuntar a escala mundial que arriba el nerviosisme. Esclata doncs l’streaming war, Disney es planta amb l’estrena de Star Wars en anunciar que deixa de llicenciar els seus continguts per explotar-los exclusivament a la seva plataforma, la resta de majors se sumen a la tendència. La lluita per fidelitzar l’usuari va estar servida. El que no va preveure ningú van ser les oportunitats d’una pandèmia, que va permetre a les noves plataformes créixer ràpidament i seguir estrenant davant del sofà de casa els seus continguts originals.

Neira afirma que «va ser Netflix la primera que va tenir la convicció que la gent pagaria per allò que podia tenir gratis, i així va ser, però que no pot ser l’únic model de consum domèstic perquè l’audiovisual s’ha de democratitzar, no tothom té poder adquisitiu per pagar una entrada de cine o tenir plataformes». I afegeix que «estem vivint un moment de transició molt interessant on l’objectiu de l’audiovisual és que sigui rendible, i per aquest motiu les majors han hagut de recular i tornar a estrenar en sales».

L’alternativa

La tendència ens diu que els espectadors cada vegada més trien què veure, per tant, la supervivència d’una sala dependrà de la seva capacitat d’especialitzar-se i oferir quelcom diferenciat.

Quan parlem de cine d’autor o independent és quan destaquen models d’exhibició clarament a l’alça, sobretot després de la pandèmia, que fidelitza el seu públic oferint títols alternatius. Són noms com el Phenomena, que Neira considera una de les millors pantalles per veure cine a Espanya, perquè ha creat un concepte de qualitat i d’alternativa, assumint el risc de tenir una sola pantalla; el fenomen Girona o Texas, que ofereix als seus espectadors cinefòrums, col·loquis amb especialistes, VO i altres experiències; el Zumzeig, que Losilla recomana com una proposta cooperativista cultural de proximitat; la Sala Zazie i Kubrik a Vilafranca, l’Edison a Granollers, el Truffaut a Girona, el Foment Mataroní o el Palafox de Madrid, per posar alguns exemples, sense deixar de fer valdre la bona tasca i acollida que estan tenint els festivals i els cineclubs, gestionats per herois sense capa que no volen deixar morir el cinema.

Els festivals i els cineclubs, gestionats per herois sense capa que no volen deixar morir el cinema, estan tenint una bona acollida.

Sancho i Lamaña representen seixanta-dos cineclubs federats de Catalunya, trenta-nou dels quals es troben a Barcelona i la resta repartits pel territori, i donen suport també a dos cineclubs internacionals. Em traslladen la peculiaritat de la seva experiència diferencial dins del territori espanyol, amb un públic que fa més de cent anys que s’organitza per portar a la seva comunitat –principalment poblacions petites i mitjanes on cada vegada el cinema hi té menys presència per la concentració de sales a les grans poblacions i a les multisales de centre comercial– allò que no té, i oferir un model d’exhibició basat en l’associacionisme i l’amor pel cinema.

La seva programació no segueix criteris comercials, confia en l’algoritme humà i el sentiment de pertinença dels seus fidels associats, proporciona una experiència de visionat social i compartit i aconsegueix ràtios d’assistència molt altes.

Fer néixer futurs cinèfils

La cultura cinematogràfica a França va per davant de la nostra i es diferencia, especialment, quan parlem d’aproximar al jovent el llenguatge cinematogràfic i fer del cinema una pota vertebradora dins del seu pla educatiu.

Per sort existeixen programes com la «Filmoteca per a les escoles» o els que em comparteix Aidelman i lidera l’Associació A Bao A Qu: «Cinema en curs», amb el qual es busca introduir el gaudi cultural i la creació en l’àmbit escolar de la mà d’un professorat compromès i de professionals del cinema de la talla de Carla Simón o Meritxell Colell, que aporten a l’aula la seva mirada i manera d’estar al món, i ofereixen a un alumnat molt divers, un espai per treballar col·lectivament i produir contingut audiovisual, compartint inquietuds i la bellesa de l’entorn que els envolta; o el «Moving cinema», una proposta de continuïtat després de l’institut dins del marc de festivals i de circuits de programació audiovisual.