Bella gerant alii, tu felix Austria nube. Que els altres facin la guerra, tu, Àustria feliç, casa’t. I això és el que feia Viena encara que aquesta política dinàstica de la branca austríaca dels Habsburg volgués dir casar a una adolescent de quinze anys, com Margarita Teresa d’Espanya, amb el seu oncle i cosí, l’emperador Leopold I, i morir de part –el quart– a vint-i-un. Això, tanmateix, era el que menys importava. El que interessava amb el casament, a més de proporcionar un hereu, era sobretot la reconciliació de les dues branques dels Habsburg que s’havien distanciat, l’espanyola i l’austríaca, i aplegar forces en la seva oposició a la monarquia francesa.
La celebració d’aquell casori que es va fer per poders el 1666 era l’ocasió per fer una gran demostració de la potència imperial. I així es va encarregar una òpera per glorificar aquest poder, un espectacle d’una riquesa i pompositat sense precedents, mai vista, ni a la cort del Rei Sol pel seu casament amb una altra infanta espanyola pocs anys abans.
L’òpera era Il pomo d’oro de Pietro Antonio Cesti i no es va estrenar fins dos anys després del casament, primer perquè la noia en el seu viatge a Viena va emmalaltir (precisament a Barcelona). Després, perquè la partitura no estava a punt i el teatre que es va construir expressament per a la representació, tampoc, i encara es va endarrerir més l’estrena perquè el primer fill de la jove emperadriu va morir. Així doncs, no va ser fins al 1668 que es va representar en ocasió de l’aniversari de la sobirana que feia disset anys!
PUBLICITAT
De llavors ençà, mai més. Sempre s’havia considerat una òpera irrepresentable perquè consta de cinc actes i un pròleg, quaranta-set papers, vint-i-set escenes amb decorats diferents i té una durada de més de vuit hores repartides en dos dies. Fins ara, que s’hi ha atrevit i se n’ha sortit amb nota el Festival de Música Antiga d’Innsbruck en ocasió dels seus cinquanta anys d’història, un festival, que, d’altra banda, sempre ha promogut la figura de Cesti que va ser músic de la cort de l’arxiduc Ferran Carles d’Àustria a Innsbruck. Ottavio Dantone, director musical del festival, ha estat l’impulsor d’aquesta bogeria que ell qualifica d’“utopia musical”.
L’òpera està plena de déus de l’Olimp, d’herois, fúries, gràcies i pastors. Hi surt tothom. Juno, Minerva, Venus, Paris, Amor, Eufrosina, Ganimedes, Alceste, Neptú, Eolo, Mart, Plutó, Caront i uns quants més, sense oblidar les al·legories a la casa imperant i a les nacions relacionades amb els Habsburg. Passa poc abans de la guerra de Troia i descriu el món de l’esplendor celestial i el de la vida terrenal, dos mons que a vegades coincideixen i comparteixen els mateixos vicis, és a dir, enveges, gelosies, prepotència, egoismes i cobdícia.
L’argument explica l’episodi en què Discòrdia, indignada perquè no l’han convidat a una celebració, envia una poma d’or destinada a la més bella. Però, qui és la més bonica? Juno, Minerva i Venus, totes, creuen que són les destinatàries. Paris ha de decidir a qui donar-la i l’entrega a Venus perquè aquesta li ha explicat que tindrà un futur gloriós a la guerra de Troia i aconseguirà a Helena. A partir d’aquest esquelet, l’obra avança amb nombroses subtrames. Fins a l’apoteosi final quan les tres aspirants renuncien a la cobejada poma a favor de… l’emperadriu, la representant de la casa dels Habsburg, dinastia que ha de portar al món un segle de pau i d’esplendor. No obstant això, a diferència de l’original, qui rep la poma d’or a Innsbruck és l’al·legoria d’Europa.
Neptú desencadenant un temporal de mar a ‘Il pomo d’oro’, al Festival d’Innsbruck. Fotografia de Birgit Gufler.
Musicalment, dos actes de la partitura s’havien perdut. A partir del llibret que es conserva sencer i a d’altres obres del compositor, Dantone ha reconstruït la música que faltava i ha fet una edició crítica juntament amb el musicòleg Bernardo Ticci. A l’òpera hi ha ariosos, àries normalment curtes, àries a dos i a tres, duets, quartets, cor i recitatius. El que no hi ha és molt funambulisme vocal, molta coloratura. El gran moment del barroc de Händel, Farinelli o Senesino encara trigaria uns quants anys a arribar.
La posada en escena que firma Fabio Ceresa, amb una escenografia de Nikolaus Webern, vol reproduir el món de l’exuberància barroca amb constants canvis d’escena fent bon ús de les moltes possibilitats tècniques de què disposa el Tiroler Landestheater. Reprodueix la maquinària teatral barroca amb tempestes, pluges i moltes figures voladores, barrejant aquell món fastuós amb el contemporani, a vegades amb molt encert, i d’altres, no tant, com a l’escena de la cova dels vents convertida en una reunió dels poderosos de la terra, una colla de brètols, entre ells, un Trump dedicat a la cleptomania.
Hi ha imatges de gran bellesa com l’escena en què Venus, damunt del seu carro, es pregunta on és la fe, escena que es presenta en la foscor amb uns punts de llum que es van movent per tot l’escenari. I d’altres molt humorístiques amb una colla de bons gags com l’escena en què Eufrosina va a reunir-se amb les altres gràcies queixant-se de la lentitud del seu transport que és una tortuga i l’avança una àvia que camina amb l’ajut d’un tacataca. Hi ha molts recursos teatrals senzills, però molt eficaços com la pluja que fa caure Juno sobre el filòsof Momo o l’aparició de Neptú navegant una planxa de surf. En gairebé vuit hores de posada en escena no és fàcil que tot sigui de bon nivell. De fet, el començament d’Il pomo d’oro amb la desfilada de les al·legories com en un concurs de bellesa és la part més fluixa acostant-se a l’astracanada, i el primer acte resulta una mica feixuc possiblement pel desconeixement de la història i els molts personatges que apareixen, però a partir del segon acte l’obra remunta fins a l’apoteosi final.
Jone Martínez (Venus), en una escena d»Il pomo d’oro’, al Festival d’Innsbruck. Fotografia de Birgit Gufler.
Vocalment va tenir molt bona qualitat. Vint cantants es repartien els quaranta-set papers i sorprenia el nivell molt homogeni de tots. La mezzosoprano Sophie Rennert va ser una Juno molt poderosa. La soprano Jone Martínez va posar la seva veu lluminosa al servei de l’astúcia de Venus. La també soprano Shira Patachornik era una sempre enfadada Minerva des de notes molt agudes. El cant de l’alto Mathilde Ortscheid, en el paper de la pastora Enone, enamorada de Paris i abandonada, era un lament de gran bellesa, mentre la contralt Margherita Maria Sala era una Alceste afligida.
El tenor Alberto Allegrezza era la dida Filaura i es va posar al públic a la butxaca amb la seva potència vocal, però sobretot, amb la seva comicitat. El baríton Mauro Borgioni va ser un Paris cínic, molt ben actuat, i el contratenor Rémy Brès-Feuillet era tot timidesa en el paper d’Aurindo enamorat d’Enone. El baix Roberto Cavalluzzi intepretava el paper del moralista d’estar per casa Momo. Dantone dirigia la seva formació, l’Accademia Bizantina formada per uns músics excel·lents.
PUBLICITAT
Homenatge a Alan Curtis
Dins de la programació de concerts, el festival en va programar un de ben especial amb la mezzosoprano Anna Bonitatibus i la secció de corda de l’Accademia Bizantina sota la direcció de Dantone a la Spanischer Saal, la sala renaixentista espanyola del castell Ambras, als afores de la ciutat. El festival i molt personalment la cantant retien homenatge al desaparegut clavecinista Alan Curtis que va ser un dels pioners en la descoberta de la música barroca i en la seva interpretació històricament informada. A Innsbruck, Curtis va impulsar la programació de posades en escena operístiques al festival. I pel que fa a Bonitatibus, va ser un gran contribuent a la seva carrera.
Al concert es van interpretar àries de les òperes poc conegudes que Handel que Curtis havia rescatat com Rodrigo i Deidamia, i obres d’Alessandro Scarlatti, Gluck i Vivaldi, entre altres. Bonitatibus fa oferir una primera propina que va ser L’alma mia fra le tempeste de l’òpera Agrippina de Handel en què fer un duo espectacular amb el violí del concertino Alessandro Tampieri. La segona va ser una ària de l’òpera Griselda de Vivaldi acompanyada només pels violins.
La soprano va acabar dient ben fort un emocionat Grazie, Alan.
