José Manuel Blecua (1913-2003) va començar a ser filòleg com a catedràtic d’institut d’ensenyament mitjà. El seu fill, Alberto, recordava el 2014 que «va guanyar l’oposició d’institut quan tenia 21 anys, el 1934. Havia estudiat Història, a Saragossa, perquè no hi havia Filologia Espanyola, i també va fer Dret perquè l’hi va obligar el seu pare».

El professor José Carlos Mainer, deixeble de Blecua, ha qualificat d’irrepetible la promoció que va sortir d’aquelles oposicions («Per a José Manuel Blecua, que va conèixer i em va fer conèixer l’Edat de Plata», diu la dedicatòria del seu assaig clàssic): Eugenio Asensio, Guillermo Díaz-Plaja, José Filgueira Valverde, Antonio Rodríguez Moñino i Carmen Castro, filla de don Américo i amb la qual qui això escriu té un deute indeleble per confiar-me, el 1990 i gràcies als meus mestres Antonio Vilanova i don José Manuel, la reedició de la importantíssima gavella d’assajos i articles del seu pare, De la España que aún no conocía, la lectura o relectura de la qual convindria molt en la circumstància actual.

Abans de prendre possessió com a catedràtic de l’Institut Goya de Saragossa el 1940, Blecua ja havia demostrat la seva saviesa com a editor, des de don Joan Manuel a Ramón de Basterra, mentre organitzava la Biblioteca Clásica Ebro, la voluntat didàctica de la qual va quedar palesa durant molts anys, acompanyant la seva Historia de la literatura española (1940), remodelada el 1952 en Historia y textos de la literatura española, llibre amb què els seus fills José Manuel i Alberto van aprendre moltes coses.

La llavor de l’entusiasme

Convé prendre bona nota que, a les seves classes del Goya, hi van assistir Manuel Alvar i Fernando Lázaro Carreter, directors de la Real Academia Española, com ho seria més tard el seu fill José Manuel. Julián Marías, en la preciosa semblança de Blecua (1993) que tanca la reedició de la seva juvenil Antología de la poesía romántica (1940) escriu: «Blecua va ensenyar llengua i literatura espanyoles a innombrables nois, i els va deixar la llavor de l’entusiasme, perquè aquesta és la qualitat que sura en ell, passi el que passi».

L’estiu de 1951, el ministre Ruíz-Giménez va nomenar Joaquín Pérez Villanueva director general d’Ensenyament Universitari. Pedro Laín Entralgo, que va acceptar l’encàrrec de ser rector de la Universitat de Madrid de part del ministre, recorda a Descargo de conciencia (1930-1960) (1976) que el missatge era millorar «el prestigi i l’eficàcia de la Universitat, com liberalitzar en la mesura que fos possible la nostra cultura, i auxiliat amb aquesta finalitat per un home intel·ligent, Joaquín Pérez Villanueva, amb qui seria fàcil entendre’s».

PUBLICITAT

«Quan als Riquer els va tocar la loteria i van comprar un televisor anàvem a veure el futbol a casa seva», recordava José Manuel.

No havia passat ni un any quan Santos Torroella, en la seva esforçada comesa d’organitzar el Congrés de Poesia de Segòvia, trasllada a Carles Riba el projecte que li ha confiat Pérez Villanueva: «poder crear una càtedra de llengua i literatura a la Universitat de Barcelona, en compensació de la inevitable i insuprimible de Castro y Calvo. (Aquesta càtedra serà per a Antonio Vilanova.)». Per al context immediat remeto al llibre de Jordi Amat, Las voces del diálogo (2007).

L’oposició a la càtedra es farà esperar molt de temps. Finalment, el concurs s’activa la tardor de l’any 58. Castro y Calvo renuncia a última hora a formar part del tribunal, que presidirà a partir del 30 de novembre Melchor Fernández Almagro. Els concursants són Blecua, Díaz-Plaja, José Luis Varela i Vilanova. Guanya l’oposició don José Manuel Blecua, que prendrà possessió a mitjan març de 1959.

Julián Marías creia «que el trasplantament d’una ciutat a una altra va ser una experiència penosa, compensada per l’ampliació del seu horitzó intel·lectual». Els testimonis de José Manuel i Alberto Blecua no avalen en excés el judici de Marías. José Manuel els deia a Cristina Gatell i Glòria Soler l’octubre de 2006: «Quan vam venir a Barcelona, tant a casa de don Guillermo com a la de don Martín, ens vam sentir com a casa. Van ser uns amics exemplars i la nostra relació va esdevenir fraternal. El meu pare i Riquer solien fer broma sobre les seves discapacitats respectives (com es diria avui). […] Recordo que quan als Riquer els va tocar un segon premi de la loteria i van comprar un televisor sovint anàvem a veure els partits de futbol a casa seva».

25.000 pessetes al mes

Alberto li va confessar a Martí Font, després d’impartir la seva última classe el 2013: «Nosaltres hem tingut molt bona relació amb Martí de Riquer i amb Díaz-Plaja i els fills de Díaz-Plaja. Som unes famílies que hem estat un poder cultural, amb els llibres de text i aquestes coses, una mena de màfia. La indústria editorial era a Barcelona i quan hi va arribar el meu pare de seguida ens vam posar a treballar amb José Manuel Lara, a dirigir col·leccions de clàssics. Li pagaven molt bé: 25.000 pessetes mensuals, que eren molts diners. També amb els llibres de text va guanyar molts diners».

En canvi, ja en la seva activitat com a catedràtic de la universitat barcelonina i amb l’obstinació —sempre present i sempre urgent— d’aconseguir que el Seminari de Literatura Espanyola fos un punt de referència per als estudiants de llicenciatura i de doctorat, va escriure a Camilo José Cela (3-3-1960) donant-li les gràcies pels autògrafs que li havia enviat: «El Seminari té pocs llibres i no bons. Jo estic decidit a empenyorar fins i tot les taules, i en uns mesos he comprat tot el que he pogut, que no ha estat gaire, i he obtingut molts llibres de franc. He de recórrer a tots els arbitris si vull que els joves puguin treballar».

Continuava dient: «Sé que no és fàcil resoldre en un any la desídia de segles, però sóc un optimista incurable, estic ple de projectes, els nois són fantàstics i sé que decebre’ls és un crim. Per això vaig buscant ajudes pertot arreu, i el que té de bo el cas és que no tinc lloc per posar uns fitxers i tot em costa molts diners particulars, començant per les mateixes classes, ja que fins ara no he aconseguit guanyar prou per pagar l’allotjament. És clar que els gustos i les passions han de costar diners i jo no em queixo».

A finals de l’hivern de 1991 i després de publicar a l’Editorial Gredos la Poesía completa de Fray Luis de León, el mestre Blecua em va permetre fer-li una entrevista que, resumida, va veure la llum a El observador (12-3-1991). Li vaig preguntar d’entrada quin era el veritable mèrit de la tasca filològica. Transcric la seva resposta íntegrament: «El veritable mèrit de la tasca filològica, com el de qualsevol tasca, és fer-la bé. D’altra banda, una tasca filològica pot ser, per exemple, el monumental Diccionari de Corominas, l’edició en tres volums del Cantar del Cid de Menéndez Pidal o La lengua poética de Góngora de Dámaso Alonso».

PUBLICITAT

En una de les direccions assenyalades per Blecua, la segona, s’inscriu gran part de l’activitat del seu fill Alberto (1941-2020), qui, al marge d’altres treballs que van des del medieval Auto de la Pasión fins als sonets de Rafael Alberti i a Federico García Lorca, passant per Fray Luis, San Juan de la Cruz, Góngora i, sobretot, Lope i Cervantes, s’ha convertit en el mestre de la crítica textual de la segona Restauració borbònica; magisteri que acredita el seu canònic Manual de crítica textual (1983) i les seves nombroses edicions, de les quals convé recordar les del Lazarillo de Tormes (1974), el Libro del buen amor (1992) —esplèndida, monumental— i la de Don Quijote (2007).

Com el seu pare, abans de ser catedràtic d’universitat (Universitat Autònoma de Barcelona, des de 1981) ho va ser de l’Institut Infanta Isabel del popular barri barceloní de la Verneda (1966). Aquells temps juvenils, que fins i tot es remunten als últims anys de llicenciatura, els va recordar amb una amfíbia enyorança irònica en l’entrevista que li va fer Martí Font: «Jo de seguida vaig trobar feina a les editorials: vaig treballar a Salvat, en el Larousse, i em pagaven 300 o 400 pessetes per holandesa. Eren moltíssims diners, perquè quan vaig entrar a l’Institut guanyava 1.000 pessetes al mes. També dibuixava, per a l’editorial Marte, que dirigia Tomás Salvador, amb Goñi, Bonoa i Serafín, a 1.000 pessetes el dibuix. […] A Salvat, hi anaves a les dotze de la nit, feies un article i et pagaven al comptat. Tots mig trompes. Hi havia Luis Maristany i Joaquín Marco, que dirigia Salvat. També vaig treballar per a Planeta, al carrer Calvet, en un cau que hi havia a la planta baixa. Entrava Lara i deia: “Aquí hi tinc jo tots els rojos”, i, sí clar, hi havia un munt de comunistes, entre ells Vázquez Montalbán. Era divertidíssim».

Alberto, com el seu pare, va ser un home generós, que va estimular els treballs i els dies dels seus deixebles, que són moltíssims. Una bona prova n’és la creació el 1989 del grup de recerca Prolope, que vertebrarà, sens dubte, la seva herència filològica. Altres camins, en què Alberto va deixar vies entreobertes que cal recórrer, afegint-hi, com ell sempre feia, una cosa nova, una nova certesa.

Les vies principals tenen a veure amb la retòrica, la poètica (sempre la metàfora viva d’Aristòtil al fons), la crítica textual i aquella formidable memòria que va escriure per a les oposicions a la càtedra de Literatura Espanyola del Segle d’Or (1978), que va publicar el 2004 i que obre l’excel·lent volum Signos viejos y nuevos. Estudios de historia literaria (Barcelona, Crítica, 2006).

Amb l’última copa

És un plaer llegir com Alberto exposa amb criteri i matisos impensats el laberint terminològic que envolta l’Edat d’Or o Segles d’Or o Segle d’Or, sumats al Renaixement i al Barroc. Certament, tenia raó Cela quan subratllava en un dels lemes de San Camilo 1936 (1969) —crec que alguna cosa hi va tenir a veure don Américo— una breu reflexió del tercer tom de Fortunata y Jacinta (1886-1887): «…la inseguretat, única cosa que és constant entre nosaltres».

«A Salvat, hi anaves a les dotze de la nit, feies un article i et pagaven al comptat. Tots mig trompes», recordava Alberto.

Alberto ha estat un gran professor, un investigador excel·lent i, per descomptat, un gran bibliòman. També, com el seu pare, un gran conversador, que sabia més història literària i història de la literatura del que diuen els seus escrits. Recordo que a finals del segle passat, durant algunes setmanes, em vaig desplaçar a la UAB per a, en diàleg amb el meu mestre heterodox Sergio Beser, impartir un curs de doctorat sobre Realisme i Naturalisme a Espanya (1870-1902).

En acabar la classe setmanal, quan la tarda declinava, ens trobàvem amb Alberto a Sant Cugat per distreure’ns conversant i gaudint de valent amb la personalitat i l’obra de Menéndez Pelayo. Amb l’última copa, la conclusió era sempre la mateixa, però més afinada i precisa: Menéndez Pelayo coneixia molt bé —encara que mai no hi va empatitzar, com es diu ara— les doctrines d’Émile Zola i havia llegit amb atenció els assajos de Leopoldo Alas i Emilia Pardo Bazán.

Don José Manuel i Alberto Blecua han estat dos filòlegs excepcionals i dos grans erudits —dels que li agradaven a T. S. Eliot—, sabedors que els seus treballs —acarar manuscrits, perseguir errates o examinar variants— són la matèria seminal dels textos i els seus contextos. Treballs filològics que compleixen rigorosament un aforisme juanramonià bellíssim: «En el que és provisional, exactitud també, com si fos definitiu».