Antonio Vivaldi va escriure una trentena d’òperes de les quals avui no se’n representa pràcticament ni una amb l’excepció de Judita Triumphans que, de fet, és un oratori. El pas del temps les ha arraconat com ha passat amb tota la producció operística barroca. Un dels problemes rau en la durada, especialment llarga en el cas de Vivaldi, i en els arguments envitricollats i distants que difícilment atrauen l’interès. El director d’escena Barrie Kosky i el d’orquestra, Gianluca Capuano, han buscat la manera de crear un espectacle amb música del venecià i l’han trobat fent un pasticcio de diverses òperes, algunes de títol tan desconegut com Dorilla in Tempe, Ercole sul Termodonte o Orlando finto pazzo, i també amb fragments de concerts, fins i tot de música religiosa, amb un parell d’afegitons de La Follia en l’arranjament que va fer Francesco Geminiani del concerto grosso d’Arcangelo Corelli. De fet, la pràctica d’ajuntar fragmentes de peces diverses era molt comuna a l’època de Vivaldi.
Kosky, Capuano i el dramaturg Olaf A. Schmitt han embolcallat la música d’aquest pastitx amb cinc històries de les Metamorfosis d’Ovidi, unes més conegudes que altres. Pigmalió s’enamora d’una figura femenina que ha esculpit fins al punt que el marbre es torna humana. La teixidora Aracne és desafiada per Minerva que la guanya en un concurs, però quan la perdedora es vol suïcidar, la deessa la converteix en una aranya perquè continuï teixint. La història de Mirra és la d’una noia que desitja al pare i aquest s’horroritza en adonar-se que ha deixat embarassada a la filla, a qui els deus transformen en l’arbre de la mirra. Eco, enamorada no corresposta de Narcís, és condemnada a desaparèixer i a repetir les darreres paraules que sent, mentre ell, captivat per la seva imatge, és convertit en una flor. Obre i tanca aquesta desfilada transformista la figura d’Orfeu que és el fil conductor de tot l’espectacle, entrant i sortint del decorat.
PUBLICITAT
L’escenari de les mutacions és l’habitació d’un hotel (escenografia de Michael Levine) presidit per un quadre barroc que va canviant segons sigui la història que s’explica, i un gran llit pel qual apareixen i desapareixen personatges. Al final, portarà a l’Hades, al regne dels morts. Quatre veus canten els diferents papers dels mites. El cinquè, el d’Orfeu, l’interpreta una actriu que recita en alemany els fragments adients d’Ovidi i també alguns versos de Rainer Maria Rilke.
El pastitx es va estrenar al Festival de Pentecosta de Salzburg que dirigeix Cecilia Bartoli i ara ha arribat al d’estiu. El resultat té molts bons ingredients com són la idea de Kosky i la integració dels fragments musicals ben diferents en un resultat compacte. Tanmateix, no acaba de ser rodó. Hi ha moments escenogràfics molt ben reeixits com el de l’enfrontament entre Aracne i Minerva amb uns vídeos potents de rocafilms, i d’altres que decauen durant les quatre hores de durada de l’espectacle. Unes brillants i esbojarrades coreografies d’Otto Pinchler contribueixen amb gran eficàcia a superar els moments baixos.
Cor i ballarins en una escena d»Hotel Metamorphosis’ al Festival de Salzburg.
Angela Winkler, vuitanta anys, actriu que ha estat imprescindible del teatre i del cinema alemany, és l’Orfeu que enceta l’obra adonant-se que no podrà aconseguir que Eurídice romangui al món dels vius. A partir d’aquí va explicant els diferents mites per acabar baixant a l’Hades sense que el seu personatge pugui rescatar Eurídice i, segons diu una versió del mite, és esquarterat per les Mènades.
Cecilia Bartoli, reina i senyora del Festival de Pentecosta (acaba de firmar per altres cinc anys), s’acosta a la seixantena i com que el temps no passa debades, ni el so, ni la projecció ni les agilitats són les que eren, per exemple, quan fa vint-i-cinc anys va enregistrar un àlbum dedicat a Vivaldi amb algunes de les àries que ha recuperat a Hotel Metamorphosis. Ara, tot és tècnica amb alguns sons fins i tot lletjos. On més es va notar va ser en el paper d’Aracne ple d’agilitats. Per contra, els anys també li han donat una gran experiència per treure el màxim de les limitacions. Així ho va fer en l’altre paper que interpretava, el d’Eurídice al final de l’obra. El va cantar amb una gran sensibilitat, quieta i al davant de l’escenari. La direcció del mestre Capuano, atent sempre a les necessitats de la mezzosoprano, va ajudar molt.
Els anys també passen per Philippe Jaroussky. Aquella veu angelical del contratenor ja costa sentir-la, la qual cosa no vol dir que no canti bé, però és una altra cosa. El problema a l’Hotel on interpretava els papers de Pigmalió i Narcís és que havia d’actuar i no és ni de bon tros un actor.
PUBLICITAT
La plenitud vocal i teatral la va aportar la mezzosoprano Lea Desandre, capaç de tota mena d’agilitats vocals, a més de ballar i saltar de manera infatigable en els papers d’Estàtua (quan es fa humana), Mirra i Eco. La jove contralt Nadezhda Karyazina amb molta presència escènica i uns greus ben aguantats va saber defensar bé els papers de Minerva, Dida i Juno.
Les Musiciens du Prince no és una de les grans orquestres barroques, però sap fer bé el seu paper d’acompanyar les produccions de la Bartoli i aquesta vegada, imposant uns tempi molt lents quan cantava la mezzosoprano perdia en part aquella espurna de la música de Vivaldi. El cor Il Canto di Orfeo va ser una mica irregular encomanant-se a vegades de l’esbojarrament dels ballarins, cosa que desajustava l’afinació i sobretot les entrades. La prestació dels dotze ballarins amb un aspecte fluid que s’adeia bé a les Metamorfosis, va ser de molt nivell i va aportar a l’espectacle moments de dansa excel·lents.
